BioSofia

Als 10 anys un tiet, germà del meu pare, va abusar de mi. No vaig poder explicar-ho als pares. Va ser de més gran, després d’una llarga teràpia, que vaig trobar forces per fer-ho. No gaire temps més tard, el meu tiet es suïcidava i el meu pare feia un càncer. Abans de morir no es va estar de dir-me com havia sofert per tot el que jo havia hagut de passar. Crec que el disgust que li vaig donar li va portar el càncer i la mort. Em sento culpable. Emma.

No podem saber, Emma, si la teva revelació va ser la causa de la malaltia del teu pare. Podia haver-la contret, sense tenir-ne coneixement, molt abans. Però encara que els dos fets coincidissin, tu no ets pas responsable de la seva malaltia ni de la seva mort.

El teu pare no només va tenir coneixement que la seva filla de 10 anys havia estat víctima d’un incest, cosa ja prou horrorosa,  va saber també que l’abusador era el seu propi germà. I això va ser també molt horrorós. Per moltes raons. D’entrada perquè s’estimava el seu germà i li feia confiança. Però per sobre de tot perquè aquesta descoberta el va traslladar d’una revolada, i amb tota la vivesa, a la seva infància. Va revifar, sens dubte, conflictes de competitivitat, de rols fraterns no prou encaixats, de relacions distintes amb els pares… I, per què no, es va veure obligat a revisar de nou l’actuació dels seus pares! Problemes que el temps s’apressa a mig enterrar i que de cop se li van aparèixer de nou amb tota la seva cruesa. Perquè ben bé ens podem preguntar com va ser la infància d’aquest oncle que es va tornar un abusador de nenes. Pregunta que per si sola ens fa mig endevinar que de problemes, en la família del teu pare, no en faltaven. Com van viure la seva infància, el teu pare i el teu oncle?

Aquest retorn al passat va fer emmalaltir el teu pare, Emma. No res més. I hi podem afegir la culpa que sentia per no haver sabut vetllar per la seva filla. I un dolor immens. Inenarrable. Tant que va haver de dir-ho amb el seu cos quan, sens dubte, no podia dir-ho amb les seves paraules.

No m’expliques res de la teva mare. Quin paper hi va tenir en tot plegat? És que no es va adonar del que passava? Fins a quin punt se’n va sentir responsable després? Va saber ajudar el teu pare?

Emma, tu ets la víctima, no pas la culpable. Als teus 10 anyets vas portar en la més completa soledat un pes mil vegades superior al que podies suportar. Més tard ho vas desvelar tot. Com era normal. Havies de fer-ho! No vas ser tu sinó la història familiar del teu pare qui va provocar tot el que després va passar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!