BioSofia

El psicòleg observa i atén. Els supervivents a la catàstrofe ferroviària han visitat l’infern i n’estan tornant. Visita llampec i retorn lentíssim.
No saben si creure-s’ho. Apagats, suspesos, enduts per un vendaval emocional, no saben on dirigir els seus passos. Uns comencen a deambular per les runes i les restes humanes, atònics, com buscant algun sentit a aquelll’espectacle visual. Altres s’han paralitzat de cop. Flaixos ràpids al passat immediat per recompondre imatges que no poden aturar massa temps, el que seria necessari per cohesionar-les. El record està esmicolat perquè fa mal aturar-se en cap imatge. Què ha passat? Els mots fugen, no n’hi ha que puguin ordenar percepcions i records encara col·lapsats pel devessall emocional… I amb el dolor sotjant cada imatge.

El psicòleg observa i atén. Cridats per la intermitència de la llum groga, els supervivents lentament s’acosten al punt d’assistència. Són els que poc o molt controlen les emocions, però que no deixen d’estar sotmesos a l’estrès. Estan pàl·lids i tremolosos, uns quequegen, altres resten muts. Tenen fortes dificultats per retornar a la realitat. Enllà, els més greus, els que deambulen  lluny del lloc de l’impacte després d’una fuga erràtica; estan desconcertats, soporosos, estupefactes; se’ls pren i mansament es deixen conduir cap al punt de socors. N’hi ha que estan presos d’una excitació incongruent, volubles, agitats; han fet un quadre histèric. Finalment uns pocs semblen sencers perquè fins i tot han ajudat a socórrer altra gent; en un començament no atreuen l’atenció del personal assistencial, però, fixeu-vos, no paren de repetir els mateixos gestos mecànics i inútils ni tampoc recorden els que acaben de viure, ni el que acaben de fer. Han viscut una amenaça de mort. La reacció, a grans trets, ha estat o la inhibició, o l’excitació fins al deliri en alguns casos. 

Totes les manifestacions d’un quadre neuròtic post-traumàtic d’ansietat aguda o de crisis histèriques, o un quadres psicòtic d’ estats de confusió, reaccions maníaques o delirants. Quadres que estan presents tant en els que n’han sortit físicament indemnes com en els ferits. 

Les necessitats psicològiques dels supervivents són d’indole cognitiva i afectiva. En el pla cognitiu, la víctima necessita saber què ha passat, d’entendre els fets, de poder situar-s’hi enfront i dibuixar-li un sentit. En una tessitura més pràctica li calen informacions imprescindibles: lloc d’assistència, informacions jurídiques sobre els drets de les víctimes i gestions a fer. En el pla afectiu, la víctima acaba de viure una agressió contra l’instint de supervivència i la seva autoestima més bàsica (narcisisme). En una triple vessant:

–  esfondrament del sentiment d’invulnerabilitat que tots tenim en un grau o un altre.

– esfondrament de la certesa que l’entorn és protector i garanteix el nostre benestar;

– esfondrament de la confiança en l’altre. Tots vivim amb la certesa que l’altre, d’entrada, està aquí per protegir-nos en cas de necessitat.

El supervivent acaba de viure fins a l’arrel la seva condició de mortal, de subjecte amenaçat per l’entorn i abandonat per l’altre. A aquests sentiments més bàsics s’hi ajunta una vivència de vergonya i de culpa: la d’haver entrevist la mort i el no-res; un coneixement que, com el fruit de l’arbre del Paradís, està absolutament prohibit als humans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!