BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Els pares de Marta Castillo reclamen la cadena perpètua
Els pares de Marta del Castillo reclamen la introducció de la cadena perpètua en el codi penal. Estan destrossats. Com ho estaríem nosaltres si ens haguessin assassinat la filla. Els entenem molt bé i ens sentim al seu costat en el seu dolor.D’aquí que estiguem temptats a fer-los costat no només en el seu dolor sinó també en la seva demanda.
Demandes que es van repetint i que poden esdevenir un costum. El precedent més clamorós és el del pare de Mari Luz que va aconseguir mig milió de firmes per a una petició semblant. En aquests pares s’apleguen el sentiment general d’horror i rebuig pels crims contra menors i ells l’usen per forçar un enduriment de la legislació. El dolor es converteix en una arma d’actuació política. Pot ser que d’ara endavant cap pare d’una víctima jove (que no n’hi hagin més, sisplau!) no vulgui ser menys que els anteriors i converteixi tals demandes en demostració obligada del seu amor per a la filla assassinada.
Davant d’aquest panorama em ballen pel cap tres preguntes:
1. Quin és el rol de les víctimes en el si de la societat?
2. Quin paper hem d’atorgar tant a la raó com a l’emoció en l’ordenació de la convivència?
3. L’enduriment del càstig resulta un fre de debò per als impulsos assassins?
Comencem per aquesta última. Aquests pares reclamen un augment de la pena creient que això frenarà als potencials assassins. La idea no és nova. De fet, la plaça en va plena. A uns els mou la venjança i a uns quants la creença que un càstig rigorós retindrà la mà criminal. Error de primera, cras.
A veure. No diem que es tracta de crims “passionals”? Doncs, això: si els guia la passió, el pensament hi és absent. Els assassins no pensen i menys encara tenen en consideració la gravetat del càstig a què s’arrisquen. La passió els obceca.Si alguna cosa passa per la seva ment, i només en breus instants, és que no seran agafats. Més que pensar-ho, s’ho volen creure perquè res no freni la seva fúria. En aquests tipus d’homicidis per no pensar ni es preveu no deixar proves. Si alguna cosa es planifica, i matusserament, és la forma de poder porta a terme els seu designi. Un cop comés l’assassinat, llavors sí, es pensa a corre-cuita a amagar les proves més evidents. És clar, la majoria resten. Aquest és el currículum mental del criminal passional. No hi busquem cap reflexió. Tot, pura passió, cega i estúpida. I cruel, és clar! Per la ment del criminal no hi ha lloc a cap consideració sobre el càstig que li pot caure. A més vol creure que mai serà enxampat.
Per tant, de res serveix reclamar un enduriment de les penes. En la majoria de casos només es tracta d’una forma disfressada del sentiment de venjança difícil de reconèixer.
Una darrera observació. Qui no ha sofert un desengany amorós? Qui no s’ha sentit ferit amb un dolor lacerant en el moment del trencament? Qui no ha passat per moments d’enfonsament total en la decepció amorosa juvenil? Qui no ha reaccionat amb fúria, potser arremetent contra objectes? Qui, per contra, no haurà optat altres vegades per desfer-se en plors inacabables? Però mai se’ns ha passat pel cap atacar la persona que ens feia sentir tan malament. Mai! Perquè en els nostres actes hi intervenen per acció o omissió no només pensaments i emocions sinó sobre tot valors. Són una barreja de creences i sentiments que formen el pòsit mental que determina subconscientment la direcció dels nostres actes. Aquests valors són, en definitiva, els que marquen la diferència entre els criminals i la resta de tots nosaltres. Com es van sedimentant aquests valors? S’obtenen en l’educació familiar. L’escola i els mitjans només poden reforçar-los si ja existeixen prèviament. Una proposta. Quans els assassins són menors, no creieu que el càstig hauria de ser compartit a dreta llei pels seus progenitors? No en són també responsables en part? Aquesta sí que seria una mesura efectiva per obtenir d’alguns pares el retorn a les seves responsabilitats educatives.
Per als pares de les víctimes sotmeses al dolor més agut, des d’aquí la nostra comprensió. Comprenem també les seves demandes desesperades. I el nostre acompanyament, no en el seu reclam, però sí en el seu desconsol.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un post com aquest, Narcís… Jo també crec que un enduriment de la pena de poca cosa serveix… per altre banda entenc, el dolor, la pena, el desconsol i la ràbia de les persones que pateixen la pèrdua d’un ser estimat… perdre un fill ha de ser duríssim… i més d’aquesta forma. Però quina mena de càstig seria l’adient? Això també m’ho pregunto… és un tema molt i molt complexa.