BioSofia

Un nen del Marroc acaba de ser condemnat per escriure a la pissarra “Déu, Pàtria i Barça”. La cantarella oficial repetida permanentment en els mitjans és “Déu, Pàtria i Rei”. Els jutges d’aquell país consideren que el noi ha fet una suplantació insultant i que es tracta d’una falta de respecte al monarca. I nosaltres, a ben pocs quilòmetres de distància, considerem una barbaritat la decisió d’aquests jutges perquè no veiem cap manca de respecte per enlloc.

El concepte de respecte és jurídicament un concepte intrús i pervers. Si hi ha algun terme que s’escapa de tota objectivitat i entra de ple en el terreny dels sentiments és aquest. Sentir-se ofès depèn molt de cada individu concret. Per tant, això del “respecte” entra també en el terreny de l’arbitrarietat i no pot emprar-se jurídicament. Que una acció (dibuix, sàtira teatral, falla valenciana, escrit, etc.) molesti a qui n’és objecte no la tradueix necessàriament en una manca de respecte; aquesta equivalència és la que perversament fan molts jutges. En tenim exemples recents. El terme respecte hauria de desaparèixer de la terminologia legal.  

El nostre actual president ens demana que tinguem “respecte” per les decisions del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. La qual cosa no ens deixa gens tranquils. Molts sospitem que sota aquesta paraula tan “respectable” s’hi camuflen actituds de dimissió i sobre tot una ideologia unionisme inconfessable. M’agradaria equivocar-me.  

Què és el respecte? Manca de consideració, diu el diccionari. Quina consideració mereix un objecte, una planta, un animal, una persona, una institució o un símbol, religiós o patriòtic? En cada cas la consideració té una concreció diferent. 

Parlem del marrec del Marroc que sense ni un roc, només amb un guixot, ha fet un tort que l’ha deixat entre barrots. El jutge diu que ha faltat de respecte al rei. No perquè hagi vulnerat els seus drets com a persona sinó perquè s’ha atacat el respecte que mereix una autoritat i un símbol del país. De fet, l’autoritat suprema i el símbol per excel.lència.  

Deixeu-me cridar l’atenció sobre un fet paradoxal. Per què el jutge no convoca al monarca per a preguntar-li si s’ha sentit ofès? No seria el més lògic? En casos semblants ocorreguts en el nostre país tampoc no s’ha demanat cap declaració al rei. Sabeu per què? Perquè quan es parla d’ofensa al rei, de fet els ofesos són més aviat els individus que del rei en fan bandera ideològica. És sobre tot el jutge qui se sent ofès per una vinyeta o per una eslògan a la pissarra o per unes fotos cremades. El jutge està jutjant en funció dels seus propis sentiments i de la ideologia unitària que el rei simbolitza. Els símbols tenen una importància diferent a per cada ciutadà. És impossible jutjar si un símbol ha estat atacat ja que és impossible conèixer els sentiments generals i quan s’invoquen sempre es fa des de la subjectivitat del jutge. Marcar una línia entre la broma i la falta de respecte és impossible. Queda clar, una vegada més, que el concepte “respecte” és un intrús en temes judicials.

Quin sentit té dir que les sentències del TC s’han de respectar, com diu el nostre president actual? Estem davant d’una institució, no d’un símbol ni d’una persona. Una institució que és una autoritat. Els seus dictàmens s’han de complir; ningú ho discuteix. Però respectar? Un respecte que vagi més enllà del compliment de les seves decisions està fora de tot sentit. En el fons sospitem que aquest respecte que demana el president vol ser una una muralla de seguretat que immunitzi el TC de qualsevol crítica. Sota la paraula respecte el president vol mantenir la sacralització que en el passat es donava a qualsevol autoritat. “Por la gracia de Dios” “Por designio divino”. Els valors democràtics han esbandit aquestes concepcions sacralitzadores de l’autoritat. El mateix respecte cap als pares volia dir, no fa gaire, no discutir les seves decisions, aspecte que avui ni jo subscriuria. El TC pot ser objecte de crítica amb total normalitat democràtica. Així és com s’ha avançat en drets: discutint antics privilegis i “respectes” plasmats en lleis. 

Del TC fins i tot podem qüestionar la seva autoritat un cop observada la seva composició i el procés d’elecció dels seus membres. Concretament, jo considero que ningú no té cap autoritat democràtica per oposar-se a la veu d’un poble expressada en referèndum. És a dir, per imperatiu democràtic el TC s’hauria d’haver declarat incompetent en el tema de l’Estatut. Si invoca la constitució espanyola per a validar-se, aleshores cal afirmar que tal constitució, com a mínim en aquest punt, té un forat democràtic. Més encara. Suposant que fos autoritat competent, i que nosaltres aleshores haguéssim de concedir un cert respecte d’entrada a les seves decisions, això no ens impediria d’exigir a l’esmentat tribunal de no fer res per desmerèixer aquest respecte. Doncs bé, el TC tant pel seu procés de composició com per l’historial d’alguns dels seus membres, fins i tot presidents, ha fet tot el possible per merèixer la nostra total falta de respecte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!