BioSofia

Aquesta és la descripció de Roman Polanski feta per l’autora més de moda en tots els teatres del món, Yasmina Reza. Ho llegeixo a Le Nouvel Observateur d’aquesta setmana.

Els que visiteu aquest post sabeu de sobres la situació del cineasta. Per tant, me l’estalvio. És molt més interessant l’opinió de Yasmina Reza sobre el cas. Una reflexió que abasta el paper dels mitjans en els afers judicials. Al cap i a la fi, una reflexió sobre la democràcia, aquest equilibri de poders sota el control final del poble. En teoria. El problema és que quan Montesquieu va assentar-ne les bases teòriques, el quart poder, el dels mitjans, encara havia de fer acte de presència i, posteriorment, ningú s’ha atrevit a posar-li les brides perquè aquest quart poder ha emparat els seus privilegis i extralimitacions en el dret a la llibertat d’expressió. En les mitjans conviuen paradoxalment llibertat i poder. Qui desfarà els nus d’aquesta contradicció?

Demanen a l’autora que es posicioni sobre l’afer judicial que ha portat Polanski a la presó. “No vull pas entrar en la problemàtica judicial perquè no en sóc pas competent. Però, per dir-ho suaument, estic desconcertada quan sento parlar d’ell a gent que no hi entenen gens tractant-lo de violador o pedòfil. Vull recordar que només està acusat de desviació d’una menor. Tant cert com que ningú està per sobre de la llei, ho és també que no tothom pot parlar ni acusar en qualitat de jutge, d’advocat o de testimoni. La gent no coneix les complexes i contradictòries peces d’aquest dossier ni la història real ni els seus protagonistes. Quina borratxera emocional empeny els homes a atorgar-se el dret de condemnar públicament? El que em deixa consternada és el clamor vociferant que s’expressa sense la més mínima legitimitat.”

És clar que quan tota una fiscal general de Catalunya és capaç d’usar els mitjans per pressionar sobre el jutge instructor i criticar-lo per no seguir els passos del fiscal del cas Millet, què li vols demanar a un “pobre periodista”? La temptació del poder emborratxa. Decidir sobre la vida dels altres amb només un micro a la mà és una ànsia que arrossega més que el vertigen. El periodista, conscient del seu poder, dictamina qui ha d’anar a la presó en nom d’una alarma social que ell mateix ha conreat; el fiscal s’investeix de jutge, i ningú entén el sentit de la paraula contenció ni la d’extralimitació. Mentrestant la democràcia es cobreix de pústules de demagògia i d’il·legítimes ànsies de poder.

“Això és el que em neguiteja. Per què un home respectat durant trenta anys, de qui el nostre país s’enorgullia quan rebia un òscar, una palma d’or, un home al que hem decorat diverses vegades, membre de les més prestigioses institucions franceses, alhora que ningú ignorava les raons del seu exili, esdevé de sobte un criminal perquè el vent d’una justícia estrangera bufa cap un altre costat? En què és més culpable avui que no pas ahir?”

“Hi ha persones que utilitzen la seva llibertat d’expressió per transformar-la immediatament en llibertat d’acusació”

Preguntada sobre la justícia dels EUA, estableix la comparació amb l’europea. “Em guardaré prou de parlar de cap estructura judicial perquè no em considero competent. Tanmateix faig una reflexió: a Amèrica el jutge és elegit, està, doncs, en la situació d’un home polític. Ha de reforçar el seu electorat i conrear la seva imatge. És un concepte estrany per a nosaltres.”

Jo tampoc sóc ningú per posicionar a favor ni en contra del cineasta o del cas Millet o del que sigui. Conseqüent amb el que vinc afirmant, em vull mantenir al marge i deixar el tema en mans de la justícia. Suposem que aquesta dictaminés el compliment d’alguna pena al cineasta, no és moralment just que per un delicte comés fa 30 anys una articulista exaltada ofengui en bloc  la seva persona prescindint de tota la seva trajectòria des d’aleshores. Ni amb les credencials de periodista.

¿No en teníem prou amb la llei de partits, el tancament de diaris bascos, el tancament dels repetidors de TV3 als País Valencià, el potineig dels partits en el Tribunal Constitucional, la seva ignominiosa composició, el segrest que aquest pseudotribunal ha fet de la nostra veu refrendada i tots els etcèteres que s’hi poden afegir, perquè ara unes instàncies judicials s’immisceixin en la feina de les altres i la societat sencera capitanejada pels mitjans dictamini el que la justícia ha de fer, quan i com? Què queda de la separació de poders? Què queda dels valors democràtics? Què queda de la veritable llibertat d’expressió? Tan difícil és entendre que quan la justícia no és impartida per la instància pertinent es converteix en linxament?

¿Puc demanar als que muntat judicis mediàtics que retornin a les casernes informatives i s’abstinguin per sempre del paper de jutges? ¿Algú pot rellegir Montesquieu tot afegint-hi com a quart poder, el dels mitjans de comunicació? ¿Puc demanar als qui més entenen de lleis, senyories fiscals per exemple, que es cenyeixin al seu paper dintre de l’entramat judicial i donin exemple de contenció a tota la societat? ¿Puc demanar que les diverses institucions ens estalviïn aquesta pugna d’usurpació de poders i l’espectacle d’arrossegar la democràcia pel fangar? Puc demanar que humilment repassem el que ens van ensenyar en el batxillerat que eren els valors de la democràcia?