BioSofia

Proveniu tots dos de més enllà de l?Atlàntic, però us heu conegut a Catalunya. Allà el teu company va fer la guerra. Rosario, em dius que va ser una guerra molt cruel. Tant que, són paraules teves, el teu company en va tornar ?semblant a vegades un animal salvatge?. Vivències massa esgarrifoses com perquè en vulgui parlar. I tu vols saber com ajudar-lo.

 
Afegeixes que alguns dels seus silencis fan néixer en el teu cap moltes sospites: segurament no només va patir sinó que també ell va fer coses horribles. Tens por que un dia descobreixis en ell una cara desconeguda i repugnant. Una reacció, la teva, molt comprensible, però que tanmateix demana que ens hi aturem amb calma.

Les teves sospites ben bé poden ser certes. No seria gens estrany que el teu amic hagués participat en actes execrables.  Això vol dir que de debò és el ?monstre? que pinta la teva imaginació? No necessàriament. Per què? Doncs, d?entrada, perquè els ?monstres?, o més exactament les persones que els avatars de la història han fet esdevenir ?monstres?, se les apanyen més que bé amb les seves monstruositats. No senten la més mínima culpa. En canvi, al teu amic, segons em dius, no el deixa viure de dia i l?obsedeix per les nits. Després, perquè potser que ens féssim unes quantes preguntes que ens ajudessin a entendre. Caldria fer-nos una idea més completa de la història del teu company. Va decidir per ell mateix participar en accions de guerra? En tal cas, per quins motius? I com encaixen en la seva història anterior? Què va fer exactament? Com? En qualitat de què? Moltes preguntes per poder entendre, no per excusar ningú. Sí, un crim és un crim sigui qui sigui qui l?hagi comès. Però abans de jutjar cal entendre, cal situar les accions, cal copsar-ne els matisos i l?amplitud.

Entendre que no sempre qui comet crims és un criminal. Les persones canvien, sobre tot si les situem en un context diferent.  I el més important: qui comet un crim pot penedir-se sincerament.

Vull distingir entre sentit de culpa i sentiment de culpabilitat. La primera és bona i necessària per esdevenir humans. Tots hem de saber quan no actuem bé i ens hem de sentir malament quan ocasionem malestar a un altre. Si el que s?ha ocasionat és la mort, la culpa indica que el nostre sentit de la vida és més fort que l?impuls que ens va portar a matar. Per tant, la culpa és bona. Aquest sentit de culpa pot gestionar-se correctament o pot esdevenir un sentiment malaltís de culpabilitat. La culpa ben gestionada ens encamina cap a la reparació, mira el futur. La culpabilitat ens fixa en el passat, esdevé obsessió. La culpabilitat sorgeix del malentès que el mal es compensa amb un altre mal: l?autoimmolació. Però, l?única resposta a la mort és la vida. La venjança és estúpida per irracional. Ni que sigui contra nosaltres mateixos tot deixant que la culpabilitat ens crucifiqui.

Rosario, suposem la més temuda de les respostes a les preguntes d?abans. Els morts que hagi pogut fer el teu companys no ressuscitaran. Per més que remeni la seva culpa. El teu company, però, podrà compensar aquestes morts  amb un renovat compromís per a la vida: dedicant temps i diners a alegrar la vida dels necessitats i desvalguts. La vida ha de guanyar sempre. En el cas que el teu company tingui de què penedir-se, ha d?entendre que el remei no és la culpabilitat mortificadora. El jardí trepitjat s?ha de refer amb noves flors. Li caldrà, evidentment, un cert sacrifici, però sempre amb un objectiu: fer més feliç la gent del voltant. Per desgràcia li serà prou fàcil trobar les formes i ocasions per fer efectiva la seva resposta reparadora. El teu company té un futur engrescador: escampar l?amor i l?alegria tant com les circumstàncies l?hi permetin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!