BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
– Mare, encara no m’has fet el sopar?, exigeix el Francis a la Maria, la seva mare i cosina meva. Fa dos anys que el Francis, i amb ell la seva dona embarassada, va tornar per viure a casa la seva mare. S’havia quedat a l’atur. Al cap de pocs mesos van tenir la petita Édith i també el noi va trobar una nova feina. Ara que ja treballen els dos, però, res no fa preveure que vagin a fer les maletes. Pel to exigent que gasta el jove és evident que s’ha fet l’amo de la casa i tothom ha de ballar la seva música. No cal dir que l’aportació econòmica és nul.la. Ah, i per la nit qui s’aixeca a fer callar la petitona és la Maria. Res d’estrany, doncs, que el company de la meva cosina, fart d’una situació que no pot ni li pertoca controlar, fugi llargues temporades a Tournai (Bèlgica) on hi guarda una casa. I això passa a 40 km de Paris. A França també s’hi couen faves.
Vull aportar un altre testimoni on més d’un o una s’hi trobarà reflectit. Adela, 34 anys, el seu retorn està fent aixecar ampolles entre els germans. La gran ho descriu així: “S’ha instal.lat en terra conquerida. Per exemple, és ella la que despenja el telèfon i quan jo truco em veig obligada a dir-li: ‘Em pots passar a la mare, si us plau?’ No sé per què però tinc la impressió que necessito el seu permís per parlar amb la mare. I, per descomptat, que un cop jo he penjat, ja me la imagino indagant i fent comentaris sobre la meva conversa. És insuportable!”
Allò que hauria de ser una evidència sembla que no ho és per a tothom. Per tant, cal recordar uns imperatius bàsics. Des de bon començament caldrà establir com a mínim
· el territori propi de cadascú
· els horaris per a l’ús dels espais comuns
· la distribució de les tasques
· i l’eventual contribució financera.
Participar és la manera de sostreure’s a actituds infantilitzants i refer unes relacions marcades fins aleshores per la subordinació. També és una forma de alleujar el deute moral tot reduint el deute material. Encara que no es disposin de mitjans, sempre és possible cuinar, tenir cura del jardí, netejar, llençar la brossa, fer petits arranjaments… Condició important: fer-ho per pròpia decisió, avançar-se i no esperar que els pares ho hagin de recordar perquè aleshores es restablirien antigues formes de subordinació o de rebel·lia. Cal tenir sempre present que un ja no està ja a casa seva, sinó en la dels pares. Compte, que la familiaritat no faci oblidar les normes més elementals de respecte mutu! Per les dues bandes. Convé comportar-se com a adult responsable i no com a infant mimat ni com a estudiant etern. Però els pares també s’hauran d’habituar a tractar amb un fill que ja no depèn d’ells i que té dret a portar la seva vida sense veure’s jutjat.
Cada vegada és més freqüent que els fills no tornin sols sinó amb la parella i algun petit. Cohabitació de famílies. I promiscuïtat que fa impossible el necessari deixar-se anar. Just en el moment que els pares, ja sols, expandeixen hàbits i recuperen gustos perduts. Ja m’ hi vaig estendre en el darrer apunt. La Magda, 56 anys, ha viscut malament la presència del fill sota el mateix sostre, ja que, divorciada del pare d’aquest, no ha gosat rebre més el seu amic. Situació delicada, més que res perquè els tabús impedeixen parlar-ne. Consideració especial la dels arquetips primitius que es poden desvetllar en el pare. Tendències de mascle dominant de les que s’ha de ser conscient per a no cedir-hi: sota el meu sostre només jo puc accedir al sexe.
La psiquiatre Nicole Prieur opina que la cohabitació no hauria d’allargar-se més de sis mesos. Després és molt difícil contenir els problemes.
Baixem a coses quotidianes. En cohabitació de famílies, existeix el risc de confusió generacional. Qui obeeix a qui? Virgínia dóna fe de la dificultat de ser mare sota la mirada de la pròpia mare. “En el tema del menjar jo sóc estricta. En canvi, la meva mare adopta una posició d’ “abuela”, més condescendent. El pitjor és que intervé davant dels nens perquè jo sigui més tova.” Tensió. I preocupació: com es pot mantenir la legitimitat de pare i l’autoritat necessària si socialment un es veu qüestionat? Per a l’home encara resultarà més difícil.
De tota manera, la presència dels fills i néts pot reportar beneficis. D’entrada, perquè l’anunci del canvi de casa compromet als pares. Caldrà dir als petits que la situació serà temporal i aquesta paraula dels pares els lliga. L’enfocament amb què un s’adreça al fill, l’obliga també a ell a veure-ho positivament. Amb una mica de seny, el pare, en comptes d’insistir en el costat dramàtic, ho presentarà com un parèntesi. Un parèntesi en què tots hi posaran el millor de si mateixos, s’estrenyeran el que sigui necessari i col·laboraran.“Atents, no estem a casa nostra, cal respectar les habitacions i les coses de l’avi i de l’àvia. Però creure, heu de creure els pares. Entre el que ells us manin i el que us manem nosaltres, val el que nosaltres diguem.” Posar les cotes als fills ajuda al pare a posar una cota a la seva pròpia conducta. Molt important: si no agrada que els avis interfereixin, tampoc se’ls delegarà responsabilitats. El seguiment dels deures és cosa dels pares, com la roba, anar al metge i prendre les medecines, aixecar-se a la nit…
Si s’atenen aquestes condicions, la prova esdevindrà una ocasió per conèixr-se millor i enfortir els lligams. “Els meus pares s’han adonat per fi que ja no sóc la noieta emmurriada que havien conegut i he pogut polir la meva imatge”, somriu la Virgínia. Més enllà de les tensions, els petits retindran que la paraula solidaritat és potent i que gràcies a ella es poden afrontar grans problemes. En Jaume assegura que, a partir d’aquella estada de nou mesos, el fill gran vol anar cada quinze dies a ajudar l’avi a l’hort mentre la filla petita s’entreté amb l’àvia a la cuina. Segueix el Jaume: “Els meus pares es fan vells i jo ja tinc decidit que m’ocuparé d’ells. Em van allargar la mà quan els necessitava, jo els ajudaré quan toqui.” Bonica manera de saldar el deute
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És curiós com ha canviat la societat. Fa relativament poc que diferents generacions convivien, en algunes societats encara es així, i no hi havia tants problemes, suposo vaja. O és inherent?
Suposo que hi influeix el xoc de “tornar” a una situació anterior.