BioSofia

– Que faig cara de xarnego, jo?

Les paraules em van esclatar a la cara. Glaçat, estabornit, així vaig quedar per uns segons.

Jo era un molt jovenet professor d’una escola de Berga. Berga té sang de pólvora i suor de mines. Allà a l’entrada del col.legi s’esperava un bon home amb cara de venir a fer alguna feina de manyac. Ningú l’atenia ni ell sabia a qui adreçar-se quan jo vaig passar per allà. M’hi acosto i segurament les meves paraules van ser aquestes: 

– Buenos días, qué desea?

   I ell que m’etziba:

– Que faig cara de xarnego, jo?

En recobrar-me vaig tenir una primera sensació d’humiliació. Estava reben una lliçó, jo que era professor, d’una persona que segurament no teia massa estudis. Però que sabia de país. Sabia de fermesa. Sabia de duresa, la que pren la pell identitària, en mig del cru hivern franquista, quan un sent el que és. Perquè llavors al dictador encara li quedaven molts anys de mala vida i un paio qualsevol et podia engegar un “Hable, usted, en cristiano!“

Però la humiliació immediatament va quedar ofegada per un altre sentiment que pujava amb força: l’admiració. Estava gratament sorprès que hi hagués gent amb el coratge i la força per dir les coses com cal. Jo n’havia estat la víctima, l’objecte d’un reny contundent com demana l’afirmació de la nostra llengua, però això era el que menys importava. Em sentia afortunat de viure un fet insòlit en els temps de persecució i por que patíem. Jo havia tingut la sort de presenciar aquell acte d’afirmació i d’haver-lo viscut cremant en carn pròpia . Intuïa que el moment era únic, perquè no crec que un fet semblant l’hagin repetit massa persones més. Llavors encara era menys probable perquè el rentat de cervell franquista havia afectat pràcticament a tothom. Havia viscut una actuació conseqüent i contundent digna d’admirar i d’imitar!

Em vaig prometre a mi mateix que prendria la torxa. Encara hi havia gent ferma, que m’invitaven, tot i que amb rudesa, a pujar un graó més en el compromís. Val a dir que en aquells moments pràcticament cap mestre s’atrevia a deixar anar ni una petita explicació que no fos en castellà a l’aula, jo era dels pocs que ho feia. M’ho mereixia, doncs? I tant! Perquè també era dels pocs que podia recollir-ne la lliçó. Els catalans ens mereixem la rudesa per part dels nostres compatriotes quan aigualim la nostra identitat.

Per caràcter, jo m’inclino sobre tot per fórmules menys esquerpes. En vaig posar un exemple fa temps (aquí). Això no treu que no estigui fortament agraït al bateig lingüístic d’aquest coratjós berguedà. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!