La trappola

Doncs he trobat prou divertida la proposta congressual d’en Duran i Lleida. En primer lloc hi ha la qüestió nominal, ha caigut en el parany de cedir el nom al germà gran en lloc d’autoafirmar-se. Li corresponia reivindicar la Sociovergenciaunió, o la Sociounió. Vist així, reivindicant la sociovergència, és com si li demanés al cònjugue de tenir relacions amb un tercer, per mirar-s’ho des de fora. Una mica morbós i voyeur.

També resulta simpàtic imaginar la cara de pomes agres del jove militant socialista. A aquest noi l’havien estat adoctrinant durant anys que CiU representava el pitjor de la burgesia catalana, una mena de contrarevolucionaris andalusòfobs, però amb formes de dimoni, banyes i cua incloses. I dins la coalició encara n’hi havia uns de pitjors, els d’Unió: neo-liberals i papistes, representen el pitjor dels dimonis dels marxistes, una mena de leviatans de la globalització. I ara resulta que ve aquell senyor tan de dretes i li dóna uns copets a l’esquena tot dient-li que s’assemblen tantíssim, fins i tot s’escolten els mateixos discos i tenen els mateixos llibres a la tauleta de nit, li xiuxiueja a l’oïde: -“podríem quedar per anar al cine plegats”. Mentre al sòviet suprem en Zapatero pica l’ullet i remena la cua per un grapat de diputats que qui sap, si un bon dia, li podrien salvar pressupostos.

I el més còmic de tot plegat és veure per una vegada el maquiavèlic Iceta derrotat, tot proclamant que això demostra la radicalitat de CDC. I el jove militant socialista, amb la feina penjant d’un fil i la hipoteca estrenyent-li els dallonses, es pregunta perquè els seus no són els radicals. Pot ser això del socialisme monàrquic ja li comença a semblar una mica incongruent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!