CATALUNYA: CANVI D’ESTRATÈGIA. RECORDANT MARAGALL

Ara és moment de reformulacions d’objectius i fins i tot de canvi dels mateixos i convé no llençar a la paperera de la història idees i concepcions avançades que en el seu moment van tenir eco social, cultural i polític. Parlo de Pasqual Maragall i la seva concepció de la Catalunya metropolitana i de l’Euroregió que abastaria antics territoris de la Corona d’Aragó i regions del sud francès i la Catalunya nord.

Llegiu article a l’enllaç

http://carles-bort.blogspot.com.es/2018/03/catalunya-canvi-destrategia-recordant.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PER UN NOU SOBIRANISME CATALANISTA

Poden semblar termes contradictoris, els del títol, però donat el moment present potser no ho són.

Sentim a parlar de refer aliances (Tardà) d’eixamplar la base sobiranista amb no independentistes… Signes de reflexions que poden dur a un canvi de paradigma del catalanisme, fins ara majoritàriament abocat a la via unilateral.

Ens sorprèn, tanmateix, sentir a parlar que després de les eleccions en cas de guanyar-les de nou el sobiranisme s’iniciarà un procés constituent, pressuposem que de la república no implementada, que passarà a ser un futurible o una realitat present absolutament fantasmagòrica… Potser no som idealistes però no veiem cap república ni a curt ni a mitjà termini. Un procés constituent de caràcter participatiu no és una mala idea, al contrari, és una manera fantàstica de fer que la participació ciutadana en assumptes que normalment decideixen els congressos dels partits, tingui veu. No obstant això, no sabem si després o durant el procés constituent se’ns tornarà a dir que hi haurà república o si-  i seria el més assenyat- les propostes fetes s’incorporaran als programes dels partits que vulguin, com a projecte polític amb tantes gradualitats en la seva aplicació com permetin les diferents conjuntures.

Plantejat aquest dubte, anem al nucli d’allò que volem dir: el sobiranisme ha de replantejar el seu full de ruta si vol sobreviure. Atès l’abrupte final de la via unilateral (entenent-la com la que només amb les forces independentistes fa una afronta a l’estat desobeint lleis) sembla lògic reflexionar i veure si es persisteix en el mateix camí o no.

Apostem perquè el sobiranisme-catalanisme recuperi una certa posició de centre, no en l’eix dreta/esquerra sinó en la manera com es planta cara a la proposta d’Espanya de la triple aliança (PP-PSOE-Cs). No preservar, reorientant-la, la força de la desconnexió sociològica amb l’Espanya única i intransigent seria un error fatal. Per preservar s’ha de reorientar. Un bloc sòlid format per tots els sobiranistes, és a dir per aquells que pensen que Catalunya és una nació i que això s’ha de reconèixer, com a punt comú, seria el mur de contenció i resistència ideal a l’ofensiva, que continuarà, del nacionalisme espanyol . Hi ha molt camp per sumar. De fet, es tracta de reconstruir l’ampli consens a l’entorn del que és Catalunya que hi havia abans del procés. Hi trobarem anticapitalistes, socialdemòcrates, liberals, partidaris de propostes federals, confederals, independentistes… Temes com la llengua, com la immersió lingüística, el model d’escola, les infraestructures obsoletes,  la manca d’inversió, el finançament… són claus. De fet són els temes de coincidència, els mateixos que han motivat el moviment massiu dels darrers anys. Amb la diferència que ara tenim un moviment popular que ho ha defensat al carrer. Es vulgui o no, no partim del mateix punt que abans del procés.

La millor manera de no dilapidar les forces acumulades és reorientar-les cap a vies molt més lentes, ben segur,  però més possibilistes.

A Espanya s’han sacsejat coses i hi ha veus que aposten pel referèndum pactat, per obrir vies de negociació, per reformar la constitució… Podem no creure-hi gaire, però abans no hi eren…

Si es donen, caldrà ser-hi. Si més enllà de l’Ebre hi ha vida intel·ligent- i no ho dubtem- es procurarà obrir algun afluent ara tancat. Si no, dissortadament tornarem al punt de partida, però tothom molt més desgastat. També l’estat.

Finalment, tornem a dir que cal jugar a Madrid. Cal fer política a Madrid. Donar per fet que sempre- o durant molt de temps- governarà el PP és abandonar el territori més hostil. I això sí que potser seria una “traïció”.

Col·lectiu Urbi et Orbi

Publicat dins de General | Deixa un comentari

REFLEXIONS POST PROCÉS. PROU UNILATERALITAT

Som un col·lectiu format per cinc persones: un sociolingüista, un periodista, un professor de biologia a la universitat, un professor d’història d’institut i un advocat… Alguns ens coneixem personalment, altres només a través de la xarxa. Tots cinc ens podem definir com a sobiranistes en relació a Catalunya; tots cinc hem cregut necessari defensar la dignitat política de Catalunya des que el PP va recollir firmes en contra de l’Estatut. Quatre de nosaltres provenim de l’esquerra tradicional, un, de l’esquerra sobiranista. Com molts altres catalans i catalanes ens vam afegir a la marea de protesta, a la marea de dignitat, massiva, contra la intransigència, supèrbia i espanyolitat rància del PP i els seus adlàters, i seguim fermament ancorats en aquest punt. Fermament.

No obstant això, els dubtes ens van començar a corsecar fa temps. Vèiem com la convivència es malmetia; com renaixia l’espanyolisme primari, arrelat molt sovint en capes populars, com la societat es dividia i hi havia gent que callava davant de les onades massives. Vam reflexionar-hi; ens enviàvem correus, missatges… No vèiem clar com un full de ruta unilateral empès des d’una majoria més que justa (la del 27 S) podia reeixir si no tenia un suport molt majoritari al territori; com es podia implementar un estat sobirà sense eines, sense poder real de control del país, a risc, si no, de generar enfrontaments violents. Vèiem adhesions incondicionals als fulls de ruta marcats per l’ANC i Òmnium, però sabíem que aquestes entitats representaven només una part, generosa, nombrosa, de la ciutadania i que la seva ruta de carril únic era massa estreta. Sense elles no haurien estat possibles les mobilitzacions, però van topar-se amb un límit sociològic; van arribar molt lluny, traspassar fronteres socials inimaginables, però no arribaren a molta altra gent. Molta altra. Massa.

Mai hem cregut que l’estat espanyol es deixaria guanyar la partida, essencial per a qualsevol estat, de la unitat territorial. Pensàvem arribar fins al límit. Demostrar la força de la dignitat transversal. I crèiem que ens havíem d’aturar desprès de l’1 d’octubre. Procedia intentar una negociació. I si no era possible (i no ho fou), convocar des de Catalunya unes eleccions. A alguns els semblarà una traïció el que pensàvem. Ja se sap, en moments de tensió extrema no caben més que adhesions. I els moderats, i nosaltres en aquest camp ho som, no hi tenim cabuda. I no estàvem sols. No només Santi Vila sinó altres càrrecs havien manifestat dubtes. Ara callen. Però hi són. Admirables foren les declaracions a RAC1 d’Andreu Mas Colell. Realistes i sàvies, pròpies de la reflexió acadèmica, tan menystinguda i absent en tot el procés.

L’actitud quixotesca (tan espanyola) que adoptaren alguns dirigents, l’engany o l’autoengany a què ens han /hem sotmès, la fe poc contrastada (per això és fe) ens produïen un vertigen el qual, a alguns de nosaltres acostumats des de la Transició a fer anàlisis rigoroses i a veure tot el tauler i les peces de l’enemic, ens començava a fer basarda. Covards, se’ns dirà. Contestem, irresponsable arribar a escenaris on no hi havia ni una llamborda, i sense llambordes no hi ha platja.

Hi havia sortides més dignes.

Tenim eleccions, els sobiranistes hi han d’anar, junts si pot ser. Amb tot, plantegem la pregunta que no es fa, la que ningú encara ha respost però és urgent respondre: si guanya el sobiranisme hi tornarà a haver full de ruta unilateral? Algú ens intentarà fer creure que la República vindrà després de guanyar unes autonòmiques? Quin programa? (és d’hora però dimarts vinent ja ho hauríem de saber).

Sabem que a molta gent li costa baixar del somni. És dur. però s’ha acabat la llaminadura.

Repensem. Unim projectes diferents contra el règim del 78. Contra una Monarquia partidista i venuda. I fem també política a Madrid.

Tenim presos polítics: un drama humà, polític, social… Una vergonya. Llibertat per a tots!

(Al llarg del procés, alguns de nosaltres ens hem distanciat de persones amb qui havíem compartit lluites i fins i tot amistat. És el preu dolorós de la història. Probablement després d’aquest article, altres també es distanciaran, fins i tot amb alguna paraula gruixuda que ja hem hagut de sentir. Tanmateix, ho assumim abans que callar. Creiem que diem una veritat i creiem en la coneguda frase que la veritat és revolucionària.)

Col·ectiu Urbi et Orbi

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | 1 comentari

21 D, HORITZÓ PLE D’INCERTESES.

Pensem des del primer moment que cal participar en les eleccions del 21 D. Qualsevol altra alternativa és insensata, i podria donar una victòria a les forces unionistes més extremes; pensem en Cs amb suport del PP. Si fos així l’aplicació del 155 hauria estat un èxit rotund del govern espanyol. No, no ho hem de permetre.

No obstant això, hi ha algunes incerteses i ens permetrem opinar-ne.

La primera, com s’hi presentaran i si s’hi presentaran totes les forces sobiranistes. La segona, la campanya que faran els comuns.

En relació a la primera és evident que s’hi han de presentar per tal d’intentar revalidar la victòria i desautoritzar l’aplicació del 155. Seria positiu que no afloressin les tensions latents entre els hereus de Convergència i ERC. Una reedició de JxS seria l’adequat atès els moviments que hi ha per fer una mena de Junts pel No, malgrat que el PSC no s’hi plegui. Tanmateix hi ha la incògnita de la CUP, que malgrat el seu radicalisme i fonamentalisme independentista sembla haver madurat i entès la política institucional i no descarta la possibilitat de presentar-se, suposem que perquè llegeixen bé el moment i els perills inherents. El 27 S la majoria sobiranista fou justa i es va llegir malament la seva potència. El fet que l’unionisme estigués fragmentat no li treia importància, com s’ha vist quan han aconseguit articular-lo a l’entorn de la idea bàsica de la unitat i la bandera apel·lant a la identitat. Cal veure ara si aquella majoria és ampliable i en funció dels resultats determinar la força del sobiranisme.

Quant als comuns, decidits a participar des del primer moment, hi ha quelcom que ens preocupa: el tipus de campanya que faran. Hi ha un sector de comuns que ha fet crítica forta al sobiranisme abonant tesis compartides amb l’unionisme. Atès que no són equiparables ni a Cs ni al PP, els comuns farien bé de fer una campanya en doble sentit: per una banda fer èmfasi en el model de convivència de l’estat plurinacional destacant el concepte de solidaritat dels pobles i per l’altra- i molt important- fer campanya agressiva contra les tesis retrògrades i dretanes de Ciutadans, especialment en l’àrea metropolitana de Barcelona: una part dels seus votants estan amarats actualment d’unionisme. Cal tornar al discurs d’esquerres com a eix vertebrador de sentiment de classe per desplaçar el sentiment d’identitat, una cosa que el sobiranisme ja ha fet en part presentant un projecte de país més just socialment. Dignitat versus identitat, tant a sobiranistes com a comuns.

Acabarem fent un petit apunt sobre el PSC. Té una responsabilitat amb el catalanisme malgrat totes les renúncies dels darrers temps. La seva campanya és una incògnita però els seus competidors directes són Cs i la gent acostuma  a preferir l’original a la còpia. la foto d’Iceta d’aquest cap de setmana no li ha fet cap favor.

 

Col·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELECCIONS: ÚNICA SORTIDA

 

Reflexió de darrera hora.

Ahir publicàvem l’article que teniu més avall. Aquesta tarda (25 octubre de 2017) al fil de les informacions que han arribat de Madrid que es poden resumir en una frase que publica el diario Público : “… habrá 155 incluso aunque convoque elecciones.” que resumeix el que han dit els càrrecs del PP consultats pel diari i que segueixen la línia del que ha dit Rajoy al matí en referència la la possibilitat que el president de la Generalitat convoqui eleccions, no podem subscriure la nostra posició d’ahir (ja vam avisar de la volatilitat dels escenaris) que ara mateix ja és inviable. Constatem greument que el govern del PP no té cap voluntat de diàleg i que la reclamada presència de Puigdemont al Senat no era sinó un maquillatge. La mesquinesa d’aquesta forma de fer política lliga amb la brutor del partit que ha activat les clavegueres de l’estat contra adversaris polítics i amb la seva pròpia corrupció. La societat catalana haurà d’afrontar una fase de resistència semblant a la d’abans de la Transició, amb la màxima unitat civil. L’equidistància ja no és possible. Espanya també pateix i patirà una involució democràtica. Hi ha una operació per fer de la Constitució del 78 una altra carta magna; la que els fundadors del PP haurien volgut, la que molts partidaris del 23 F haurien volgut, la que no van poder aprovar fa 40 anys. Els ecos de la Guerra Civil persisteixen i els himnes imperials retrunyen de nou en una de les espanyes, la que sempre ens gelarà el cor. 

 

Com a grup de persones que hem reflexionat serenament, en la mesura del possible en els temps que corren, partim d’una premissa: la independència no és possible, ni a curt ni a mitjà termini, ateses les circumstàncies internacionals i la correlació de forces catalanes i estatals. No afirmem que mai no sigui possible, però no pas ara ni a mig termini.

Dit això ens trobem en el moment més decisiu per a la història de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat. Tenim la impressió que l’estat ha deixat anar una amenaça que el pot superar en la seva aplicació, especialment en l’àmbit jurídic, tenint en compte la flagrant insconstitucionalitat de moltes de les mesures i la resistència que trobarà en àmbits clau com els mitjans de comunicació i l’educació. I també observem com deixa vies de sortida com la presència de Puigdemont al Senat. No diem que no estigui disposat a optar per la via dura, però ens sembla que no és la seva via preferent. De moment han tret la pistola i la branden per si això fa reaccionar a la baixa els “rebels” catalans.

El fet que encara no hi hagi una querella contra Puigdemont o el Govern per haver organitzat el referèndum és molt significatiu, perquè ja hi podria ser. En un compàs d’espera, l’inefable i reprovat fiscal Maza amenaça amb futuribles, cosa que demostra la supeditació de la fiscalia al tempo polític del govern central.

Arribats aquí, ens trobem en el dilema existencial i de gran transcendència per al present i sobretot per al futur de decidir si el Parlament amb la majoria sobiranista ha d’aixecar la suspensió de la DUI o no. I si no, l’única sortida digna per preservar part de les institucions és la convocatòria pel president d’unes eleccions amb l’adjectiu que cadascú els vulgui donar. La resta és 155 en estat pur i dur.

Nosaltres pensem que les eleccions són la millor sortida, perquè no confiem en el fet que cap estat important reconegui la independència. I perquè per fer efectiva una independència cal controlar el territori, no pas amb gent civil sinó amb mitjans més professionals, i això avui no està en mans de la Generalitat. A tot estirar països petits, negligibles per la diplomàcia espanyola i europea, podrien reconèixer Catalunya com a estat. Per tant, una DUI duria a un camí sense recorregut i a la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques amb una Generalitat intervinguda. Totes les naus s’haurien cremat i la frustració social en el desànim i per tant en la pèrdua de forces seria monumental. Probablement seria una derrota per dècades o més.

En aquesta tessitura, la convocatòria d’eleccions formalment autonòmiques per part de Puigdemont salva el mateix president (un actiu valoradíssim com s’ha vist en la rebuda  que va tenir entre els membre del CECOT), en evitar-li una querella per rebel·lió que l’estat sí o sí duria endavant i uns costos personals altíssims per a ell i potser també per als consellers per haver arribat al final maximalista d’un procés que- segons la nostra opinió- no arribarà al seu objectiu polític. Val la pena?

Unes noves eleccions tindrien la virtut de permetre una nova victòria sobiranista, no sense riscos pel fet que la del 27 S ja fou justeta i ara es podria perdre. Tanmateix caldria revalidar la coalició de Jx Sí i caldria assegurar la participació de la CUP, i això últim és molt difícil. Però el que sí sembla clar és la victòria sobiranista. Sabem que uns resultats no òptims per al sobiranisme serien interpretats com una derrota, però també sabem que una DUI sense recorregut internacional seria una derrota contundent i que unes eleccions s’haurien d’afrontar tard o d’hora. Vistes les opcions nosaltres apostem per la més prudent, a risc d’equivocar-nos, com tothom en aquests moments.

Per últim volem assenyalar un punt per a nosaltres molt preocupant: la unitat civil dels ciutadans de Catalunya. Certifiquem i no neguem que hi ha fractura social; que les tensions personals han augmentat quan els somriures han anat desapareixent. No pas entre persones de pensament extrem, sinó entre persones que poden compartir moltes coincidències, especialment en l’àmbit de l’esquerra, en el nostre. Sigui com sigui, una meitat de la població catalana no secunda el procés i no ha pogut participar i expressar la seva opinió- dissortadament- en un referèndum legal. Més enllà de la manifestació espanyolista instrumentalitzada per l’unionisme intransigent no hi hagut cap espai per als qui no secunden el procés. La impotència del PSC, dels federalistes, de part dels comuns per aglutinar les classes populars, sobretot les metropolitanes, a l’entorn d’un projecte alternatiu ha deixat en mans de l’espanyolisme més tronat la representació d’un sector de la població orfe. Orfe encara avui. El govern català i el sobiranisme en general no ho pot ignorar. Una via unilateral no només deixa fora molta gent i consolida la fractura sinó que els posa a l’empara exclusiva del 155.

Tot plegat ens ha dut a valorar com a sortida més encertada la convocatòria d’eleccions per part de Puigdemont.

PD: Hi ha un risc gens menyspreable que ens equivoquem perquè els escenaris són efímers, inestables, i demà mateix potser no farem la mateixa anàlisi. No obstant això, ens mullem. Cal fer-ho.

Col·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Procés: final de túnel. Pròxima estació?

El referèndum, abans pantalla passada, és el final del túnel. L’objectiu a assolir. La màxima tensió amb l’estat a curt termini. Poden passar tres coses; que no se celebri; que se celebri amb dificultats; que se celebri.

De no celebrar-se- cosa que hauria de significar un desplegament mastodòntic de l’estat per impedir-ho- anem a unes eleccions que uns anomenaran autonòmiques i altres amb un altre nom. El resultat previsible és que el sobiranisme torni a guanyar, i que la resta de forces no es mourien gaire del seu estatus actual. Conclusió: tot continua igual i no hi ha sortida política. Tensió i desafecció consolidada d’una part important de la societat.

Si se celebra amb dificultats (de l’indole que siguin) tornem a estar igual. Cap de les dues parts reconeixerà la consulta com a vàlida; uns perquè l’hauran dificultat i d’entrada ja no la reconeixen; altres perquè acusaran l’estat d’impedir per la força o la coacció una consulta amb garanties.

Si se celebra i guanya el Sí amb una participació notable, el sobiranisme exhibirà múscul, tindrà ressò internacional, però la consulta no serà reconeguda ni per l’estat ni per bona part de la comunitat internacional. Un cop més, status quo.

En tots tres casos, veiem que el conflicte no es resol i que la correlació de forces objectiva vindrà a ser la mateixa. Prenent perspectiva històrica, ens trobem en l’eterna tensió Catalunya/Espanya que no es resol a favor de cap de les dues entitats.

Contemplem, tanmateix, una mica més, el tercer escenari, perquè aquí hi juga un paper determinant què farà el govern de la Generalitat i com reaccionarà el Parlament després de la celebració. Suposem que iniciem el camí de les lleis de desconnexió. A banda de les dificultats que la seva implementació pot tenir a nivell social, especialment en aquells àmbits en què la ciutadania haurà de triar una legalitat o una altra, ben segur que retornarem als tribunals i la judicialització presidirà durant una llarga temporada la vida política. Cap novetat: estancament, tensió, desafecció sòlida. En aquest context, una DUI seria l’opció més agosarada; no és segur, amb tot, que fos una opció compartida per tot el sobiranisme, més enllà de la CUP (minoria). En la hipòtesi que es fes topem amb el reconeixement internacional; tot suposant que alguns països reconeguessin la nació catalana, no serien, ben segur, els més propers ni els més poderosos. De nou, ens trobaríem en una situació de tensió permanent, no resolta. Un punt més en l’escalda  de tensió però cap solució.

De tot plegat en poden sortir dues vies: una via en què l’estat jugui a matar i esperi posar en crisi tot el sobiranisme, atiant-ne les divisions internes, per, finalment, aconseguir-ne la derrota electoral, o una altra en què més d’hora que tard s’obri un procés negociador que hauria de tenir gestos simbòlics per les dues bandes. La primera via té el handicap que deixa un pòsit de ressentiment, una flama viva, que en qualsevol moment pot tornar a revifar atesos els greuges i demandes no resolts. La segona, seria, en qualsevol cas, la via més correcta on cada part posés sobre la taula els seus propòsits. Si l’estat no opta per la via dura, la segona opció s’imposarà.

Co·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General, Opinió | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

REIVINDICANT JOSEP PALLACH, 40 ANYS DESPRÉS

Pallach 3Tenia raó” potser és la frase o afirmació o idea que s’haurà sentit més aquest mes de gener en què recordem i lamentem la mort sobtada per un atac de cor als 56 anys, de Josep Pallach, pedagog, professor, socialista, defensor del socialisme reformista, democràtic, no directament marxista. Federalista, o confederalista (partidari del dret a l’autodeterminació), d’un socialisme propi, hereu del POUM, del MSC, de la Unió Socialista, és a dir, hereu de la tradició socialista catalana.

Pallach fou represaliat pels stalinistes durant la Guerra per la seva pertinença al POUM i segurament va quedar vacunat de qualsevol “somni revolucionari”  de caràcter totalitari. S’exilià i lluità en la resistència francesa contra l’invasor alemany; va patir presó durant el franquisme i va fugir en una escapada arriscada de la presó de Girona al 1946. Activista en el camp de la pedagogia, innovador, teòric… Tenim davant un home d’acció i un home de pensament, de reflexió. Un intel·lectual.

El seu retorn a la política no clandestina no fou gratificant. Els partits provinents del franquisme eren dogmàtics i encara creien (els d’esquerres) en la revolució com a catalitzador de totes les lluites i l’emmirallament  en la URSS era evident. Pallach no hi creia. La seva filla diu: “Li retreien que havia passat massa temps a França, que estava desconnectat, i en realitat era molt més modern que ells. Han trigat 20 anys a descobrir-ho” (1) . Certament, el PSC, el PSOE i fins i tot els eurocomunistes i hereus (ICV) han acabat subscrivint en la pràctica les tesis de Pallach. Si fossin honestos el rehabilitarien. Tanmateix, en aquells temps de Transició les crítiques contra ell, el menyspreu de determinada esquerra que sempre ha cregut en la seva superioritat moral, la incomprensió d’altres socialistes…  l’ompliren de tensions. Per a un home cordial,  dialogant i amable, deuria ser difícil entendre tant sectarisme. Sembla, segons com, que parlem del present.

En l’assemblea de constitució del moviment Avancem (juny 2012) hi havia un cartell amb la següent reflexió: la democràcia és autèntica, no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat va més enllà de la democràcia política” (2), una reflexió que ben bé podrien subscriure avui els comuns, ERC o la CUP.

La modernitat del pensament de Pallach és avui una evidència.

Quant al tema nacional, és sabut que des de l’SPD alemany li demanaren que liderés el socialisme espanyol. Segurament perquè era un home més pròxim als corrents socialdemòcrates europeus que Felipe González i l’estrident Alfonso Guerra. La resposta de Pallach fou: “és que jo sóc català” . És arriscat ara interpretar què volia dir, però coneixent el seu pensament seria probable que ell pensés més en un partit socialista d’obediència estrictament catalana, amb vocació fraternal i federal en relació als altres socialismes hispànics, que no pas en formar part d’un partit estatal. Les famoses confluències, us sonen?

Sigui com sigui, avui és just reivindicar una figura que morí prematurament pel moment històric que li havia tocat viure. Amb 56 anys al 1977, de no haver mort, encara li hauria quedat molt per dir i molt per fer i potser no s’hauria produït la fusió entre el socialisme català i l’espanyol, o almenys, no en els mateixos termes.

Tenia raó.

Col·lectiu Urbi et Orbi

 

(1) Diari Ara “L’enigma Josep Pallach”

(2) El blog d’en Carles Ferreira

Documental sobre Teresa Juvé, escriptora i dona d’en Pallach

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

INDEPES I COMUNS: ETIQUETES MÚTUES

errejon_carodEl debat intern a Catalunya ha estat protagonitzat des de fa un temps per indepes i comuns a l’entorn del tema nacional i social. Semblen enemics mutus, amb profusió de desqualificacions a l’engròs  entre uns i altres. Etiquetes més que arguments. Simplificant i anant als extrems, que són sempre el punt de referència per entendre posicions, podem dir que als indepes se’ls qualifica de totalitaris, excloents i de dretes. I als comuns, d’unionistes, monàrquics d’esquerres, espanyolistes.

Nosaltres, que ens mirem la política des del que genèricament podríem anomenar “aula” en el sentit de procurar defugir les passions excessives, rebutgem aquestes etiquetes, perquè són etiquetes i perquè, i precisament, simplifiquen allò que és complex.

EL INDEPES

El moviment independentista és bàsicament reactiu, transversal, interclassista i amb un desig de regeneració política i econòmica latent en totes les seves manifestacions. Un moviment que recull el cansament i el ressentiment per la incomprensió i hostilitat de la dreta espanyola ( i el PSOE afegit) i els seus mitjans  opinadors vers la realitat nacional catalana, la seva singularitat i la seva història, amb destacats atacs a la llengua, mediàtics i jurídics. Des del punt de vista social és això. Lògic que això hagi tingut una repercussió política i que els partits s’hi hagin posicionat. Cal recordar que en els seus inicis no fou un moviment dirigit ni impulsat per líders ni per polítics. Lluny doncs en la seva gènesi dels moviments totalitaris europeus, històrics i actuals. Els arguments no identitaris, per altra banda, han jugat un paper destacat a l’hora d’ eixamplar la base i afecció al moviment sobiranista: RENFE, finançament, infraestructures… Fets objectius i reconeguts per experts independents de discriminació i injustícia. A la manifestació de l’11 de setembre de 2010 se sentia parlar molt en castellà, fet inusual en les manifestacions anteriors. Cosa no negligible.

Qualificar aquest moviment reactiu com de dretes és absurd, simple. La pluralitat ideològica del moviment independentista salta a la vista, només observant les diferències en les posicions de la CUP, o d’ERC i el PDe Cat. No obstant això, la pluralitat és perceptible a nivell de carrer. És un moviment amb gent de dretes, de centre, de centre-esquerra i d’esquerra. Com en temps de l’Assemblea de Catalunya (salvant distàncies històriques) hi ha un catalitzador  comú.

Hi ha una tendència a identificar-lo, etiquetar-lo amb el pujolisme, amb CiU. Deu ser més còmode, però és inexacte.

ELS COMUNS

El moviment dels anomenats comuns (ampli espectre que va des de EUiA al nou partit de Colau) també és reactiu. Contra la forma com s’ha gestionat la crisi. Contra les injustícies en habitatge, rescat dels bancs, socialització de les pèrdues. Les places del 15 M clamaven justícia social i apostaven per repensar, redefinir la política; estirant una mica, apostaven per un procés constituent (amb matisos i ritmes diversos) que ens dugués a una democràcia real. No deixa de ser un clam per a l’empoderament de la gent comú. I també ha tingut repercussió política, i una repercussió de caràcter plurinacional. Catalunya, País valencià  i Galícia, per exemple, han creat moviments propis que, no sense tensions, han anat encaixant amb el Podemos estatal, madrileny per ser més precisos.

Qualificar aquest moviment d’espanyolista, unionista, equiparant-lo amb la concepció que té la dreta d’Espanya és també una simplificació. Un error. Ben segur que aposten per una Espanya diferent a la del PP i també a la del PSOE.

Sigui com sigui, ara mateix no és un moviment unitarista sinó plurinacional, conseqüència de realitats diferenciades i d’un renaixement de la consciència nacional a llocs com Galícia, País valencià, Illes… En certa manera, aquí hi ha una confluència, per prima que sigui, entre tots dos moviments.

Dit això, creiem que resulta evident que els etiquetatges que es “regalen” mútuament uns i altres pertanyen a una mena de retòrica guerracivilista a la que devem estar acostumats en aquesta pell de brau, que reforça els bàndols i atia les passions però és inútil per entendre la complexitat inherent a fenòmens de masses.

Davant, tots dos moviments tenen una dreta política, econòmica i ideològica compacta. Un PSOE noquejat però bel·ligerant en la seva defensa del règim del 78. Tenen el que podríem qualificar de “vell”, que resisteix, té base sociològica encara i ataca defensivament.

En comú tenen que són els moviments que més por fan als “conservadors”  representats pel paquet PPPSOE (C’s és el germà petit que corre per la casa com a convidat de pedra de les intrigues dels grans).

Dit el que hem dit, que cadascú faci la seva anàlisi i tregui les seves conclusions.

Co·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari