Procés: final de túnel. Pròxima estació?

El referèndum, abans pantalla passada, és el final del túnel. L’objectiu a assolir. La màxima tensió amb l’estat a curt termini. Poden passar tres coses; que no se celebri; que se celebri amb dificultats; que se celebri.

De no celebrar-se- cosa que hauria de significar un desplegament mastodòntic de l’estat per impedir-ho- anem a unes eleccions que uns anomenaran autonòmiques i altres amb un altre nom. El resultat previsible és que el sobiranisme torni a guanyar, i que la resta de forces no es mourien gaire del seu estatus actual. Conclusió: tot continua igual i no hi ha sortida política. Tensió i desafecció consolidada d’una part important de la societat.

Si se celebra amb dificultats (de l’indole que siguin) tornem a estar igual. Cap de les dues parts reconeixerà la consulta com a vàlida; uns perquè l’hauran dificultat i d’entrada ja no la reconeixen; altres perquè acusaran l’estat d’impedir per la força o la coacció una consulta amb garanties.

Si se celebra i guanya el Sí amb una participació notable, el sobiranisme exhibirà múscul, tindrà ressò internacional, però la consulta no serà reconeguda ni per l’estat ni per bona part de la comunitat internacional. Un cop més, status quo.

En tots tres casos, veiem que el conflicte no es resol i que la correlació de forces objectiva vindrà a ser la mateixa. Prenent perspectiva històrica, ens trobem en l’eterna tensió Catalunya/Espanya que no es resol a favor de cap de les dues entitats.

Contemplem, tanmateix, una mica més, el tercer escenari, perquè aquí hi juga un paper determinant què farà el govern de la Generalitat i com reaccionarà el Parlament després de la celebració. Suposem que iniciem el camí de les lleis de desconnexió. A banda de les dificultats que la seva implementació pot tenir a nivell social, especialment en aquells àmbits en què la ciutadania haurà de triar una legalitat o una altra, ben segur que retornarem als tribunals i la judicialització presidirà durant una llarga temporada la vida política. Cap novetat: estancament, tensió, desafecció sòlida. En aquest context, una DUI seria l’opció més agosarada; no és segur, amb tot, que fos una opció compartida per tot el sobiranisme, més enllà de la CUP (minoria). En la hipòtesi que es fes topem amb el reconeixement internacional; tot suposant que alguns països reconeguessin la nació catalana, no serien, ben segur, els més propers ni els més poderosos. De nou, ens trobaríem en una situació de tensió permanent, no resolta. Un punt més en l’escalda  de tensió però cap solució.

De tot plegat en poden sortir dues vies: una via en què l’estat jugui a matar i esperi posar en crisi tot el sobiranisme, atiant-ne les divisions internes, per, finalment, aconseguir-ne la derrota electoral, o una altra en què més d’hora que tard s’obri un procés negociador que hauria de tenir gestos simbòlics per les dues bandes. La primera via té el handicap que deixa un pòsit de ressentiment, una flama viva, que en qualsevol moment pot tornar a revifar atesos els greuges i demandes no resolts. La segona, seria, en qualsevol cas, la via més correcta on cada part posés sobre la taula els seus propòsits. Si l’estat no opta per la via dura, la segona opció s’imposarà.

Co·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General, Opinió | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

REIVINDICANT JOSEP PALLACH, 40 ANYS DESPRÉS

Pallach 3Tenia raó” potser és la frase o afirmació o idea que s’haurà sentit més aquest mes de gener en què recordem i lamentem la mort sobtada per un atac de cor als 56 anys, de Josep Pallach, pedagog, professor, socialista, defensor del socialisme reformista, democràtic, no directament marxista. Federalista, o confederalista (partidari del dret a l’autodeterminació), d’un socialisme propi, hereu del POUM, del MSC, de la Unió Socialista, és a dir, hereu de la tradició socialista catalana.

Pallach fou represaliat pels stalinistes durant la Guerra per la seva pertinença al POUM i segurament va quedar vacunat de qualsevol “somni revolucionari”  de caràcter totalitari. S’exilià i lluità en la resistència francesa contra l’invasor alemany; va patir presó durant el franquisme i va fugir en una escapada arriscada de la presó de Girona al 1946. Activista en el camp de la pedagogia, innovador, teòric… Tenim davant un home d’acció i un home de pensament, de reflexió. Un intel·lectual.

El seu retorn a la política no clandestina no fou gratificant. Els partits provinents del franquisme eren dogmàtics i encara creien (els d’esquerres) en la revolució com a catalitzador de totes les lluites i l’emmirallament  en la URSS era evident. Pallach no hi creia. La seva filla diu: “Li retreien que havia passat massa temps a França, que estava desconnectat, i en realitat era molt més modern que ells. Han trigat 20 anys a descobrir-ho” (1) . Certament, el PSC, el PSOE i fins i tot els eurocomunistes i hereus (ICV) han acabat subscrivint en la pràctica les tesis de Pallach. Si fossin honestos el rehabilitarien. Tanmateix, en aquells temps de Transició les crítiques contra ell, el menyspreu de determinada esquerra que sempre ha cregut en la seva superioritat moral, la incomprensió d’altres socialistes…  l’ompliren de tensions. Per a un home cordial,  dialogant i amable, deuria ser difícil entendre tant sectarisme. Sembla, segons com, que parlem del present.

En l’assemblea de constitució del moviment Avancem (juny 2012) hi havia un cartell amb la següent reflexió: la democràcia és autèntica, no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat va més enllà de la democràcia política” (2), una reflexió que ben bé podrien subscriure avui els comuns, ERC o la CUP.

La modernitat del pensament de Pallach és avui una evidència.

Quant al tema nacional, és sabut que des de l’SPD alemany li demanaren que liderés el socialisme espanyol. Segurament perquè era un home més pròxim als corrents socialdemòcrates europeus que Felipe González i l’estrident Alfonso Guerra. La resposta de Pallach fou: “és que jo sóc català” . És arriscat ara interpretar què volia dir, però coneixent el seu pensament seria probable que ell pensés més en un partit socialista d’obediència estrictament catalana, amb vocació fraternal i federal en relació als altres socialismes hispànics, que no pas en formar part d’un partit estatal. Les famoses confluències, us sonen?

Sigui com sigui, avui és just reivindicar una figura que morí prematurament pel moment històric que li havia tocat viure. Amb 56 anys al 1977, de no haver mort, encara li hauria quedat molt per dir i molt per fer i potser no s’hauria produït la fusió entre el socialisme català i l’espanyol, o almenys, no en els mateixos termes.

Tenia raó.

Col·lectiu Urbi et Orbi

 

(1) Diari Ara “L’enigma Josep Pallach”

(2) El blog d’en Carles Ferreira

Documental sobre Teresa Juvé, escriptora i dona d’en Pallach

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

INDEPES I COMUNS: ETIQUETES MÚTUES

errejon_carodEl debat intern a Catalunya ha estat protagonitzat des de fa un temps per indepes i comuns a l’entorn del tema nacional i social. Semblen enemics mutus, amb profusió de desqualificacions a l’engròs  entre uns i altres. Etiquetes més que arguments. Simplificant i anant als extrems, que són sempre el punt de referència per entendre posicions, podem dir que als indepes se’ls qualifica de totalitaris, excloents i de dretes. I als comuns, d’unionistes, monàrquics d’esquerres, espanyolistes.

Nosaltres, que ens mirem la política des del que genèricament podríem anomenar “aula” en el sentit de procurar defugir les passions excessives, rebutgem aquestes etiquetes, perquè són etiquetes i perquè, i precisament, simplifiquen allò que és complex.

EL INDEPES

El moviment independentista és bàsicament reactiu, transversal, interclassista i amb un desig de regeneració política i econòmica latent en totes les seves manifestacions. Un moviment que recull el cansament i el ressentiment per la incomprensió i hostilitat de la dreta espanyola ( i el PSOE afegit) i els seus mitjans  opinadors vers la realitat nacional catalana, la seva singularitat i la seva història, amb destacats atacs a la llengua, mediàtics i jurídics. Des del punt de vista social és això. Lògic que això hagi tingut una repercussió política i que els partits s’hi hagin posicionat. Cal recordar que en els seus inicis no fou un moviment dirigit ni impulsat per líders ni per polítics. Lluny doncs en la seva gènesi dels moviments totalitaris europeus, històrics i actuals. Els arguments no identitaris, per altra banda, han jugat un paper destacat a l’hora d’ eixamplar la base i afecció al moviment sobiranista: RENFE, finançament, infraestructures… Fets objectius i reconeguts per experts independents de discriminació i injustícia. A la manifestació de l’11 de setembre de 2010 se sentia parlar molt en castellà, fet inusual en les manifestacions anteriors. Cosa no negligible.

Qualificar aquest moviment reactiu com de dretes és absurd, simple. La pluralitat ideològica del moviment independentista salta a la vista, només observant les diferències en les posicions de la CUP, o d’ERC i el PDe Cat. No obstant això, la pluralitat és perceptible a nivell de carrer. És un moviment amb gent de dretes, de centre, de centre-esquerra i d’esquerra. Com en temps de l’Assemblea de Catalunya (salvant distàncies històriques) hi ha un catalitzador  comú.

Hi ha una tendència a identificar-lo, etiquetar-lo amb el pujolisme, amb CiU. Deu ser més còmode, però és inexacte.

ELS COMUNS

El moviment dels anomenats comuns (ampli espectre que va des de EUiA al nou partit de Colau) també és reactiu. Contra la forma com s’ha gestionat la crisi. Contra les injustícies en habitatge, rescat dels bancs, socialització de les pèrdues. Les places del 15 M clamaven justícia social i apostaven per repensar, redefinir la política; estirant una mica, apostaven per un procés constituent (amb matisos i ritmes diversos) que ens dugués a una democràcia real. No deixa de ser un clam per a l’empoderament de la gent comú. I també ha tingut repercussió política, i una repercussió de caràcter plurinacional. Catalunya, País valencià  i Galícia, per exemple, han creat moviments propis que, no sense tensions, han anat encaixant amb el Podemos estatal, madrileny per ser més precisos.

Qualificar aquest moviment d’espanyolista, unionista, equiparant-lo amb la concepció que té la dreta d’Espanya és també una simplificació. Un error. Ben segur que aposten per una Espanya diferent a la del PP i també a la del PSOE.

Sigui com sigui, ara mateix no és un moviment unitarista sinó plurinacional, conseqüència de realitats diferenciades i d’un renaixement de la consciència nacional a llocs com Galícia, País valencià, Illes… En certa manera, aquí hi ha una confluència, per prima que sigui, entre tots dos moviments.

Dit això, creiem que resulta evident que els etiquetatges que es “regalen” mútuament uns i altres pertanyen a una mena de retòrica guerracivilista a la que devem estar acostumats en aquesta pell de brau, que reforça els bàndols i atia les passions però és inútil per entendre la complexitat inherent a fenòmens de masses.

Davant, tots dos moviments tenen una dreta política, econòmica i ideològica compacta. Un PSOE noquejat però bel·ligerant en la seva defensa del règim del 78. Tenen el que podríem qualificar de “vell”, que resisteix, té base sociològica encara i ataca defensivament.

En comú tenen que són els moviments que més por fan als “conservadors”  representats pel paquet PPPSOE (C’s és el germà petit que corre per la casa com a convidat de pedra de les intrigues dels grans).

Dit el que hem dit, que cadascú faci la seva anàlisi i tregui les seves conclusions.

Co·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari