URBI ET ORBI

Anàlisi, actualitat i cultura

ELECCIONS: ÚNICA SORTIDA

Publicat el 24 d'octubre de 2017 per karl

 

Reflexió de darrera hora.

Ahir publicàvem l’article que teniu més avall. Aquesta tarda (25 octubre de 2017) al fil de les informacions que han arribat de Madrid que es poden resumir en una frase que publica el diario Público : “… habrá 155 incluso aunque convoque elecciones.” que resumeix el que han dit els càrrecs del PP consultats pel diari i que segueixen la línia del que ha dit Rajoy al matí en referència la la possibilitat que el president de la Generalitat convoqui eleccions, no podem subscriure la nostra posició d’ahir (ja vam avisar de la volatilitat dels escenaris) que ara mateix ja és inviable. Constatem greument que el govern del PP no té cap voluntat de diàleg i que la reclamada presència de Puigdemont al Senat no era sinó un maquillatge. La mesquinesa d’aquesta forma de fer política lliga amb la brutor del partit que ha activat les clavegueres de l’estat contra adversaris polítics i amb la seva pròpia corrupció. La societat catalana haurà d’afrontar una fase de resistència semblant a la d’abans de la Transició, amb la màxima unitat civil. L’equidistància ja no és possible. Espanya també pateix i patirà una involució democràtica. Hi ha una operació per fer de la Constitució del 78 una altra carta magna; la que els fundadors del PP haurien volgut, la que molts partidaris del 23 F haurien volgut, la que no van poder aprovar fa 40 anys. Els ecos de la Guerra Civil persisteixen i els himnes imperials retrunyen de nou en una de les espanyes, la que sempre ens gelarà el cor. 

 

Com a grup de persones que hem reflexionat serenament, en la mesura del possible en els temps que corren, partim d’una premissa: la independència no és possible, ni a curt ni a mitjà termini, ateses les circumstàncies internacionals i la correlació de forces catalanes i estatals. No afirmem que mai no sigui possible, però no pas ara ni a mig termini.

Dit això ens trobem en el moment més decisiu per a la història de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat. Tenim la impressió que l’estat ha deixat anar una amenaça que el pot superar en la seva aplicació, especialment en l’àmbit jurídic, tenint en compte la flagrant insconstitucionalitat de moltes de les mesures i la resistència que trobarà en àmbits clau com els mitjans de comunicació i l’educació. I també observem com deixa vies de sortida com la presència de Puigdemont al Senat. No diem que no estigui disposat a optar per la via dura, però ens sembla que no és la seva via preferent. De moment han tret la pistola i la branden per si això fa reaccionar a la baixa els “rebels” catalans.

El fet que encara no hi hagi una querella contra Puigdemont o el Govern per haver organitzat el referèndum és molt significatiu, perquè ja hi podria ser. En un compàs d’espera, l’inefable i reprovat fiscal Maza amenaça amb futuribles, cosa que demostra la supeditació de la fiscalia al tempo polític del govern central.

Arribats aquí, ens trobem en el dilema existencial i de gran transcendència per al present i sobretot per al futur de decidir si el Parlament amb la majoria sobiranista ha d’aixecar la suspensió de la DUI o no. I si no, l’única sortida digna per preservar part de les institucions és la convocatòria pel president d’unes eleccions amb l’adjectiu que cadascú els vulgui donar. La resta és 155 en estat pur i dur.

Nosaltres pensem que les eleccions són la millor sortida, perquè no confiem en el fet que cap estat important reconegui la independència. I perquè per fer efectiva una independència cal controlar el territori, no pas amb gent civil sinó amb mitjans més professionals, i això avui no està en mans de la Generalitat. A tot estirar països petits, negligibles per la diplomàcia espanyola i europea, podrien reconèixer Catalunya com a estat. Per tant, una DUI duria a un camí sense recorregut i a la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques amb una Generalitat intervinguda. Totes les naus s’haurien cremat i la frustració social en el desànim i per tant en la pèrdua de forces seria monumental. Probablement seria una derrota per dècades o més.

En aquesta tessitura, la convocatòria d’eleccions formalment autonòmiques per part de Puigdemont salva el mateix president (un actiu valoradíssim com s’ha vist en la rebuda  que va tenir entre els membre del CECOT), en evitar-li una querella per rebel·lió que l’estat sí o sí duria endavant i uns costos personals altíssims per a ell i potser també per als consellers per haver arribat al final maximalista d’un procés que- segons la nostra opinió- no arribarà al seu objectiu polític. Val la pena?

Unes noves eleccions tindrien la virtut de permetre una nova victòria sobiranista, no sense riscos pel fet que la del 27 S ja fou justeta i ara es podria perdre. Tanmateix caldria revalidar la coalició de Jx Sí i caldria assegurar la participació de la CUP, i això últim és molt difícil. Però el que sí sembla clar és la victòria sobiranista. Sabem que uns resultats no òptims per al sobiranisme serien interpretats com una derrota, però també sabem que una DUI sense recorregut internacional seria una derrota contundent i que unes eleccions s’haurien d’afrontar tard o d’hora. Vistes les opcions nosaltres apostem per la més prudent, a risc d’equivocar-nos, com tothom en aquests moments.

Per últim volem assenyalar un punt per a nosaltres molt preocupant: la unitat civil dels ciutadans de Catalunya. Certifiquem i no neguem que hi ha fractura social; que les tensions personals han augmentat quan els somriures han anat desapareixent. No pas entre persones de pensament extrem, sinó entre persones que poden compartir moltes coincidències, especialment en l’àmbit de l’esquerra, en el nostre. Sigui com sigui, una meitat de la població catalana no secunda el procés i no ha pogut participar i expressar la seva opinió- dissortadament- en un referèndum legal. Més enllà de la manifestació espanyolista instrumentalitzada per l’unionisme intransigent no hi hagut cap espai per als qui no secunden el procés. La impotència del PSC, dels federalistes, de part dels comuns per aglutinar les classes populars, sobretot les metropolitanes, a l’entorn d’un projecte alternatiu ha deixat en mans de l’espanyolisme més tronat la representació d’un sector de la població orfe. Orfe encara avui. El govern català i el sobiranisme en general no ho pot ignorar. Una via unilateral no només deixa fora molta gent i consolida la fractura sinó que els posa a l’empara exclusiva del 155.

Tot plegat ens ha dut a valorar com a sortida més encertada la convocatòria d’eleccions per part de Puigdemont.

PD: Hi ha un risc gens menyspreable que ens equivoquem perquè els escenaris són efímers, inestables, i demà mateix potser no farem la mateixa anàlisi. No obstant això, ens mullem. Cal fer-ho.

Col·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.