URBI ET ORBI

Anàlisi, actualitat i cultura

REFLEXIONS POST PROCÉS. PROU UNILATERALITAT

Publicat el 5 de novembre de 2017 per karl

Som un col·lectiu format per cinc persones: un sociolingüista, un periodista, un professor de biologia a la universitat, un professor d’història d’institut i un advocat… Alguns ens coneixem personalment, altres només a través de la xarxa. Tots cinc ens podem definir com a sobiranistes en relació a Catalunya; tots cinc hem cregut necessari defensar la dignitat política de Catalunya des que el PP va recollir firmes en contra de l’Estatut. Quatre de nosaltres provenim de l’esquerra tradicional, un, de l’esquerra sobiranista. Com molts altres catalans i catalanes ens vam afegir a la marea de protesta, a la marea de dignitat, massiva, contra la intransigència, supèrbia i espanyolitat rància del PP i els seus adlàters, i seguim fermament ancorats en aquest punt. Fermament.

No obstant això, els dubtes ens van començar a corsecar fa temps. Vèiem com la convivència es malmetia; com renaixia l’espanyolisme primari, arrelat molt sovint en capes populars, com la societat es dividia i hi havia gent que callava davant de les onades massives. Vam reflexionar-hi; ens enviàvem correus, missatges… No vèiem clar com un full de ruta unilateral empès des d’una majoria més que justa (la del 27 S) podia reeixir si no tenia un suport molt majoritari al territori; com es podia implementar un estat sobirà sense eines, sense poder real de control del país, a risc, si no, de generar enfrontaments violents. Vèiem adhesions incondicionals als fulls de ruta marcats per l’ANC i Òmnium, però sabíem que aquestes entitats representaven només una part, generosa, nombrosa, de la ciutadania i que la seva ruta de carril únic era massa estreta. Sense elles no haurien estat possibles les mobilitzacions, però van topar-se amb un límit sociològic; van arribar molt lluny, traspassar fronteres socials inimaginables, però no arribaren a molta altra gent. Molta altra. Massa.

Mai hem cregut que l’estat espanyol es deixaria guanyar la partida, essencial per a qualsevol estat, de la unitat territorial. Pensàvem arribar fins al límit. Demostrar la força de la dignitat transversal. I crèiem que ens havíem d’aturar desprès de l’1 d’octubre. Procedia intentar una negociació. I si no era possible (i no ho fou), convocar des de Catalunya unes eleccions. A alguns els semblarà una traïció el que pensàvem. Ja se sap, en moments de tensió extrema no caben més que adhesions. I els moderats, i nosaltres en aquest camp ho som, no hi tenim cabuda. I no estàvem sols. No només Santi Vila sinó altres càrrecs havien manifestat dubtes. Ara callen. Però hi són. Admirables foren les declaracions a RAC1 d’Andreu Mas Colell. Realistes i sàvies, pròpies de la reflexió acadèmica, tan menystinguda i absent en tot el procés.

L’actitud quixotesca (tan espanyola) que adoptaren alguns dirigents, l’engany o l’autoengany a què ens han /hem sotmès, la fe poc contrastada (per això és fe) ens produïen un vertigen el qual, a alguns de nosaltres acostumats des de la Transició a fer anàlisis rigoroses i a veure tot el tauler i les peces de l’enemic, ens començava a fer basarda. Covards, se’ns dirà. Contestem, irresponsable arribar a escenaris on no hi havia ni una llamborda, i sense llambordes no hi ha platja.

Hi havia sortides més dignes.

Tenim eleccions, els sobiranistes hi han d’anar, junts si pot ser. Amb tot, plantegem la pregunta que no es fa, la que ningú encara ha respost però és urgent respondre: si guanya el sobiranisme hi tornarà a haver full de ruta unilateral? Algú ens intentarà fer creure que la República vindrà després de guanyar unes autonòmiques? Quin programa? (és d’hora però dimarts vinent ja ho hauríem de saber).

Sabem que a molta gent li costa baixar del somni. És dur. però s’ha acabat la llaminadura.

Repensem. Unim projectes diferents contra el règim del 78. Contra una Monarquia partidista i venuda. I fem també política a Madrid.

Tenim presos polítics: un drama humà, polític, social… Una vergonya. Llibertat per a tots!

(Al llarg del procés, alguns de nosaltres ens hem distanciat de persones amb qui havíem compartit lluites i fins i tot amistat. És el preu dolorós de la història. Probablement després d’aquest article, altres també es distanciaran, fins i tot amb alguna paraula gruixuda que ja hem hagut de sentir. Tanmateix, ho assumim abans que callar. Creiem que diem una veritat i creiem en la coneguda frase que la veritat és revolucionària.)

Col·ectiu Urbi et Orbi

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Article valent i ben argumentat (cosa que és d’agraïr).

    Sobre el que dieu de la perdua d’amistats, trobo que en aquest país (i a España també), pel que fa a les opinions adverses a les pròpies, sobra massa el concepte de “tolerància” [tot i que seria desitjable que fos un valor posat en pràctica, ni que fos poques vegades!] i manca totalment el concepte de “respecte”.
    Sense el respecte i l’acceptació que algú altre (fins i tot aquelles persones que estimem!) tingui el dret de pensar diferent que nosaltres, anirem a una societat totalitària de pensament únic. I no passa res si en una reunió familiar hi ha debat sobre política, sexe, religió o cuina: tanta por hi ha en veure que no tothom pensa com un mateix? Tanta poca confiança tenim en els nostres arguments per no admetre als altres que expressin els seus pensaments o dubtes? Hem de conviure només amb un ambient endogàmic?

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.