URBI ET ORBI

Anàlisi, actualitat i cultura

PER UN NOU SOBIRANISME CATALANISTA

Poden semblar termes contradictoris, els del títol, però donat el moment present potser no ho són.

Sentim a parlar de refer aliances (Tardà) d’eixamplar la base sobiranista amb no independentistes… Signes de reflexions que poden dur a un canvi de paradigma del catalanisme, fins ara majoritàriament abocat a la via unilateral.

Ens sorprèn, tanmateix, sentir a parlar que després de les eleccions en cas de guanyar-les de nou el sobiranisme s’iniciarà un procés constituent, pressuposem que de la república no implementada, que passarà a ser un futurible o una realitat present absolutament fantasmagòrica… Potser no som idealistes però no veiem cap república ni a curt ni a mitjà termini. Un procés constituent de caràcter participatiu no és una mala idea, al contrari, és una manera fantàstica de fer que la participació ciutadana en assumptes que normalment decideixen els congressos dels partits, tingui veu. No obstant això, no sabem si després o durant el procés constituent se’ns tornarà a dir que hi haurà república o si-  i seria el més assenyat- les propostes fetes s’incorporaran als programes dels partits que vulguin, com a projecte polític amb tantes gradualitats en la seva aplicació com permetin les diferents conjuntures.

Plantejat aquest dubte, anem al nucli d’allò que volem dir: el sobiranisme ha de replantejar el seu full de ruta si vol sobreviure. Atès l’abrupte final de la via unilateral (entenent-la com la que només amb les forces independentistes fa una afronta a l’estat desobeint lleis) sembla lògic reflexionar i veure si es persisteix en el mateix camí o no.

Apostem perquè el sobiranisme-catalanisme recuperi una certa posició de centre, no en l’eix dreta/esquerra sinó en la manera com es planta cara a la proposta d’Espanya de la triple aliança (PP-PSOE-Cs). No preservar, reorientant-la, la força de la desconnexió sociològica amb l’Espanya única i intransigent seria un error fatal. Per preservar s’ha de reorientar. Un bloc sòlid format per tots els sobiranistes, és a dir per aquells que pensen que Catalunya és una nació i que això s’ha de reconèixer, com a punt comú, seria el mur de contenció i resistència ideal a l’ofensiva, que continuarà, del nacionalisme espanyol . Hi ha molt camp per sumar. De fet, es tracta de reconstruir l’ampli consens a l’entorn del que és Catalunya que hi havia abans del procés. Hi trobarem anticapitalistes, socialdemòcrates, liberals, partidaris de propostes federals, confederals, independentistes… Temes com la llengua, com la immersió lingüística, el model d’escola, les infraestructures obsoletes,  la manca d’inversió, el finançament… són claus. De fet són els temes de coincidència, els mateixos que han motivat el moviment massiu dels darrers anys. Amb la diferència que ara tenim un moviment popular que ho ha defensat al carrer. Es vulgui o no, no partim del mateix punt que abans del procés.

La millor manera de no dilapidar les forces acumulades és reorientar-les cap a vies molt més lentes, ben segur,  però més possibilistes.

A Espanya s’han sacsejat coses i hi ha veus que aposten pel referèndum pactat, per obrir vies de negociació, per reformar la constitució… Podem no creure-hi gaire, però abans no hi eren…

Si es donen, caldrà ser-hi. Si més enllà de l’Ebre hi ha vida intel·ligent- i no ho dubtem- es procurarà obrir algun afluent ara tancat. Si no, dissortadament tornarem al punt de partida, però tothom molt més desgastat. També l’estat.

Finalment, tornem a dir que cal jugar a Madrid. Cal fer política a Madrid. Donar per fet que sempre- o durant molt de temps- governarà el PP és abandonar el territori més hostil. I això sí que potser seria una “traïció”.

Col·lectiu Urbi et Orbi

Publicat dins de General | Deixa un comentari

REFLEXIONS POST PROCÉS. PROU UNILATERALITAT

Publicat el 5 de novembre de 2017 per karl

Som un col·lectiu format per cinc persones: un sociolingüista, un periodista, un professor de biologia a la universitat, un professor d’història d’institut i un advocat… Alguns ens coneixem personalment, altres només a través de la xarxa. Tots cinc ens podem definir com a sobiranistes en relació a Catalunya; tots cinc hem cregut necessari defensar la dignitat política de Catalunya des que el PP va recollir firmes en contra de l’Estatut. Quatre de nosaltres provenim de l’esquerra tradicional, un, de l’esquerra sobiranista. Com molts altres catalans i catalanes ens vam afegir a la marea de protesta, a la marea de dignitat, massiva, contra la intransigència, supèrbia i espanyolitat rància del PP i els seus adlàters, i seguim fermament ancorats en aquest punt. Fermament.

No obstant això, els dubtes ens van començar a corsecar fa temps. Vèiem com la convivència es malmetia; com renaixia l’espanyolisme primari, arrelat molt sovint en capes populars, com la societat es dividia i hi havia gent que callava davant de les onades massives. Vam reflexionar-hi; ens enviàvem correus, missatges… No vèiem clar com un full de ruta unilateral empès des d’una majoria més que justa (la del 27 S) podia reeixir si no tenia un suport molt majoritari al territori; com es podia implementar un estat sobirà sense eines, sense poder real de control del país, a risc, si no, de generar enfrontaments violents. Vèiem adhesions incondicionals als fulls de ruta marcats per l’ANC i Òmnium, però sabíem que aquestes entitats representaven només una part, generosa, nombrosa, de la ciutadania i que la seva ruta de carril únic era massa estreta. Sense elles no haurien estat possibles les mobilitzacions, però van topar-se amb un límit sociològic; van arribar molt lluny, traspassar fronteres socials inimaginables, però no arribaren a molta altra gent. Molta altra. Massa.

Mai hem cregut que l’estat espanyol es deixaria guanyar la partida, essencial per a qualsevol estat, de la unitat territorial. Pensàvem arribar fins al límit. Demostrar la força de la dignitat transversal. I crèiem que ens havíem d’aturar desprès de l’1 d’octubre. Procedia intentar una negociació. I si no era possible (i no ho fou), convocar des de Catalunya unes eleccions. A alguns els semblarà una traïció el que pensàvem. Ja se sap, en moments de tensió extrema no caben més que adhesions. I els moderats, i nosaltres en aquest camp ho som, no hi tenim cabuda. I no estàvem sols. No només Santi Vila sinó altres càrrecs havien manifestat dubtes. Ara callen. Però hi són. Admirables foren les declaracions a RAC1 d’Andreu Mas Colell. Realistes i sàvies, pròpies de la reflexió acadèmica, tan menystinguda i absent en tot el procés.

L’actitud quixotesca (tan espanyola) que adoptaren alguns dirigents, l’engany o l’autoengany a què ens han /hem sotmès, la fe poc contrastada (per això és fe) ens produïen un vertigen el qual, a alguns de nosaltres acostumats des de la Transició a fer anàlisis rigoroses i a veure tot el tauler i les peces de l’enemic, ens començava a fer basarda. Covards, se’ns dirà. Contestem, irresponsable arribar a escenaris on no hi havia ni una llamborda, i sense llambordes no hi ha platja.

Hi havia sortides més dignes.

Tenim eleccions, els sobiranistes hi han d’anar, junts si pot ser. Amb tot, plantegem la pregunta que no es fa, la que ningú encara ha respost però és urgent respondre: si guanya el sobiranisme hi tornarà a haver full de ruta unilateral? Algú ens intentarà fer creure que la República vindrà després de guanyar unes autonòmiques? Quin programa? (és d’hora però dimarts vinent ja ho hauríem de saber).

Sabem que a molta gent li costa baixar del somni. És dur. però s’ha acabat la llaminadura.

Repensem. Unim projectes diferents contra el règim del 78. Contra una Monarquia partidista i venuda. I fem també política a Madrid.

Tenim presos polítics: un drama humà, polític, social… Una vergonya. Llibertat per a tots!

(Al llarg del procés, alguns de nosaltres ens hem distanciat de persones amb qui havíem compartit lluites i fins i tot amistat. És el preu dolorós de la història. Probablement després d’aquest article, altres també es distanciaran, fins i tot amb alguna paraula gruixuda que ja hem hagut de sentir. Tanmateix, ho assumim abans que callar. Creiem que diem una veritat i creiem en la coneguda frase que la veritat és revolucionària.)

Col·ectiu Urbi et Orbi

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari