Com sempre, us deso els meus darrers comentaris a Facebook i Twitter, i continuo amb el meu article diari a Blasting News. –Els del partit de la família Le Pen també tenen els seus secrets, vull dir que no agafen gens amb les seves idees reaccionàries, com que el número 2 del partit sigui homosexual.
L’altre dia, jo hi era com a públic al programa La Sexta Noche, i vaig veure a l’inefable Eduardo Inda fent un dels seus numerets de circ, de creure’s que només ell és en possessió de la veritat. Va treure un cartell, escrit a mà, on demanava a la Tania Sánchez, dirigent d’Izquierda Unida a
Els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne són dos germans cineastes belgues, que segueixen el mateix camí que els seus col·legues i també germans, els italians Paolo i Vittorio Taviani, aquests autors de pel·lícules com a “Pare Patró” o la guanyadora a Berlín “César ha de morir”. Cinema social que planteja temes clars, de no fàcil
A França sempre han admirat els mestres del cinema americà que es surten de la norma del cinema comercial, des d’Orson Welles i Alfred Hitchcock als independents com John Cassavetes o Robert Altman. Però Woody Allen és especial per als nostres veïns, ja que el consideren el més europeu dels cineastes dels EUA, i aquest
La distribuïdora cinematogràfica A Contracorriente Films ha tingut la gran idea d’anar reestrenant obres mestres del cinema, la majoria d’elles amb còpies restaurades o dins la seva versió íntegra. Ho va fer fa dos mesos amb “Cinema Paradiso”, ho farà aquests dies amb una altra meravella del cinema italià, “La dolce vita”, i també ho
S’ha estrenat fa dues setmanes una pel·lícula croata, gairebé d’amagat, no sé si per cobrir la quota de cinema europeu, o pel seu tema que pot fer fora de les sales a gent d’idees conservadores. Però el tema és interessant, i el director Vinko Bresan sap afrontar-lo sense caure en grolleries que d’altres haguessin caigut.
Els meus darrers comentaris a Facebook, Twitter i també a Blasting News. –Bona resposta del Polònia davant la denúncia paranoica del PP. I subtil, com sempre. El vídeo autoparòdic era la millor resposta. –Jo, com a bloguer del mateix VilaWeb (amb el títol “Per a tots els gustos”), condemno de valent l’absurda pretensió de
(Versió enj català de l’article que vaig publicar al Blasting News pocs dies abans de la consulta del 9-N): Tot va començar l’11-S de 2013, a la Llibreria Blanquerna de Madrid, que es troba al carrer d’Alcalá, no lluny de la plaça de la Cibeles i davant mateix del Cercle de Belles Arts. És una
(Reprodueixo aquí el meu article d’avui al Blasting News, ara traduït a la nostra llengua) Es va fer molt de soroll, massa, davant d’allò que semblava el súmmum. Simplement és una cosa que es venia alimentant des de fa anys, i que Catalunya s’ha cansat de repetir com un lloro, que ja ens sabem tots
Novament, amb naturalitat i sense cap arrogància, els catalans hem pogut fer la nostra consulta, o d’allò que es sembla, tot i que no és allò que volíem. No es pot aconseguir tot, però l’hem feta. Encara ens queda molta feina per fer, sobretot el suport internacional, que encara no s’ha pogut aconseguir. Això és
–Boadella sempre amb les seves bestieses. Que se’n vagi a torejar a la Plaza de Toros de las Ventas i veurem si toreja un brau bé o acabarà com acaben els toreros de les “charlotadas”. Perquè no perdrè ni un borrall de temps en comentar d’aquestes paraules, que de xenòfob, ell mateix. –Després d’un patiment
Han passat tres mesos des que es va ensorrar un mite que semblava immaculat. No entraré en allò de que si vam ser uns ximples que hi crèiem en aquesta mena de mites, crec que no, simplement que crèiem en això com abans es creia cegament en creences religioses que avui han demostrat que no
(Aquest és el text que vaig publicar a Blasting News ahir, en castellà, i aquí és en la nostra llengua): Jordi Évole ha començat la seva nova temporada de “Salvados” amb un programa plantejat d’una manera una mica original, almenys al que estem acostumats a veure per aquí: un polític com Oriol Junqueras, d’Esquerra Republicana
El públic de fora de Catalunya cada cop més se’n gira d’esquena a les pel.lícules de Ventura Pons, sobretot el de Madrid, i costa molt als que hi residim a la capital espanyola trobar-hi alguna pel.lícula seva dins un cinema decent. Aquesta que comento té una peculiaritat que em va agradar de valent: va ser
He vist per casualitat aquesta pel lícula que tant ha omplert els cinemes de l’Estat espanyol, tant ha fet riure el públic i tants d’elogis ha despertat. Em sap greu dissentir de tant entusiasme, ja que durant l’hora i mitja de metratge de la mateixa, amb prou feines vaig poder riure una mica, i això