Per a tots els gustos

A França sempre han admirat els mestres del cinema americà que es surten de la norma del cinema comercial, des d’Orson Welles i Alfred Hitchcock als independents com John Cassavetes o Robert Altman. Però Woody Allen és especial per als nostres veïns, ja que el consideren el més europeu dels cineastes dels EUA, i aquest correspon amb la seva admiració per Truffaut i Renoir, els dos grans mestres francesos del cinema.

La novella directora Sophie Lellouche, filla d’un altre cineasta, Claude Lellouche (“Un home i una dona”), debuta amb aquesta pel·lícula que és un clar homenatge del cinema francès al mestre de Nova York, això sí, des del cinema comercial, no pas des del “d’autor”, que aquí és un tòtem sagrat que celebra les seves obres mestres, des de “Delictes i faltes” a “Hanna i les seves germanes”, passant per “Match Point”.

La farmacèutica parisenca Alice Ovetz (Alice Taglioni, la top model d’”El joc dels idiotes”) té 30 anys i continua soltera, mentre la seva prepotent germana, advocada, s’ha casat i té una filla adolescent.

Alice és una fan del cinema de Woody Allen, el qual li dóna consells sentimentals a través d’un pòster seu sempre present a la saleta de casa. És la veu en off d’Allen, la qual s’escolta, i Alice sosté amb ell uns peculiars diàlegs, que recordaran als que ell mateix tenia amb Humphrey Bogart a “Somnis d’un seductor”, encara que aquí es limita a reproduir fragments de diàlegs de la seva filmografia.

Coneixerà a diversos homes, entre ells a un músic, però serà Victor (Patrick Bruel, actor i cantant al qual hem vist en “Els ulls grocs dels cocodrils”) qui també pugui tenir alguna cosa amb ella. Victor és especialista en instal·lació d’alarmes antirobatori, un tipus peculiar.

També hi ha els pares d’Alice, i entre ells destaca el sempre eficaç Michel Aumont (“Sortir de l’armari”) com el pare d’Alice. Tots ells formaran un peculiar univers de personatges que també recordaran les primeres pel·lícules còmiques d’Allen, encara que amb toc totalment francès.

Aumont i Bruel són el millor de la pel·lícula i tenen a la seva disposició algunes escenes de notable humor negre o surrealista, com quan el segon veu una escena d’una pel·lícula d’Allen sobre la peculiar relació d’un home amb una ovella. La resta cunple amb professionalitat enmig d’un repartiment coral. El mateix podem dir de la prota, Alice Taglioni, que segueix en els seus papers de noia sensacional, encara que com a actriu còmica segueixi sent mediocre, però si li posen un bon guió i acompanyada per bons actors, se salva.

La directora s’ha basat en pel·lícules d’Allen com “Hanna i les seves germanes”, “Manhattan” o “Misteriós assassinat a Manhattan” per el guió, i Allen sortirà en els últims minuts interpretant-se a si mateix.

Justament aquí, quan Allen surti, que hauria de ser el millor moment d’una pel·lícula que li fa un homenatge, és quan el film caurà, el seu notable sentit de l’humor farà un tomb absolut i es tornarà comèdia romàntica de Hollywood, cosa que Allen mai no hauria fet (ell s’odia totalment, aquest tipus de cinema), i ell mateix hi apareixerà com un conseller sentimental digne de Frank Capra perquè tot acabi en un pastís de “happy end”. Lellouche filla ha caigut aquí dins els tics del cinema del seu pare, que sempre queia dins la cursilería, a la seva obra. Agnès Jaoui, que s’inspira en Allen per als seus films, on com ell satiritza la condició humana (“Per a tots els gustos”, “Com una imatge” …), si hauria fet una gran pel·lícula.

PARIS-MANHATTAN: * *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!