Per a tots els gustos

Els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne són dos germans cineastes belgues, que segueixen el mateix camí que els seus col·legues i també germans, els italians Paolo i Vittorio Taviani, aquests autors de pel·lícules com a “Pare Patró” o la guanyadora a Berlín “César ha de morir”. Cinema social que planteja temes clars, de no fàcil digestió per un espectador mitjà, sovint molt durs.

Un cinema que no encerta moltes vegades, ja que com fan molts cineastes, van més a impactar com sigui, de manera sensacionalista o demagògica, però és vàlid perquè els Dardenne saben donar-li a les seves històries un estil que fa olor de veracitat. Han guanyat dues vegades a Canes amb “Rosetta” i “El nen”, i amb la seva anterior pel·lícula, “El nen de la bicicleta”, van aconseguir una nominació a l’Óscar.

Ara, Bèlgica, el seu país natal, els recompensa amb triar la seva pel·lícula per representar el país de Jacques Brel, veurem si aconsegueix alguna cosa, ja que el cinema social mai no ha estat massa recompensat dins la categoria de film estranger, llevat d’excepcions com la danesa “Pelle el Conqueridor “, que el 1989 va guanyar l’estatueta quan Pedro Almodóvar concorria per primera vegada amb “Dones a punt d’un atac de nervis”.

Per primera vegada, els Dardenne contracten una estrella de fama internacional com a protagonista, com l’actriu francesa Marion Cotillard, que tan bé va saber recrear a la inigualable Edith Piaf a “La vida en rosa”, amb la qual va guanyar l’Oscar a la Millor actriu. Ella va acceptar, ja que a França és normal veure la majoria dels seus actors fent cinema comercial o d’autor (la prova és el seu punyent personatge de tolida a “D’òxid i os” de Jacques Audiard), i es fica en la pell de la Sandra, una dona casada i amb dos fills que treballa a una fàbrica d’una ciutat belga, que va estar de baixa per depressió, i s’assabenta pel cap de personal que pot tornar a treballar sempre que els seus companys de feina renunciïn a cobrar una paga extra. Si no, ella serà acomiadada.

S’assabenta per la seva companya de feina, la Juliette, que s’ha convocat una nova votació en pocs dies, i tindrà un cap de setmana per convèncer a diversos companys que facin aquest sacrifici per ella. Els visitarà un darrera l’altre, amb reaccions diferents, és clar, i de tot tipus. Trobarem reaccions solidàries, d’altres tot el contrari i fins i tot alguna realment violenta i truculenta.

L’estil aquí dels Dardenne és la renúncia total a l’espectacularitat, fins i tot a la música dins la banda sonora (només es sentirà música en aquesta pel·lícula si s’escolta a la ràdio d’un cotxe o dins la música d’ambient), per aconseguir la màxima versemblança i sense voler en cap moment caure en la moralina o a presentar a determinats personatges com a bons perfectes.

Aquí hi ha una de les virtuts del film, i també un dels seus majors defectes, doncs de vegades passa de presentar l’enèsima petició de la Sandra a algú de la feina que renunciï a la seva paga extra perquè ella segueixi treballant amb tocs sobtats de violència latent, com la salvatge agressió del fill d’un company de feina al seu pare i a la pròpia Sandra, deixant-los allà abandonats i caiguts a terra, mentre ell es deixava anar en el seu cotxe amb la seva xicota, a la qual ell tractava més com a una esclava que no pas com una xicota.

Perquè ho entenguem, els directors fan servir un estil fred, distant, que li dóna una absoluta veracitat a tot, de manera que convé anar-hi mentalitzats per veure la pel·lícula, que sàviament dura una hora i mitja, no s’allarga massa, ja que allò que compta en el fons és ben senzill. I per això costa connectar del tot, encara que els sobtats canvis abans esmentats ens toquin en l’ànima i tornem a connectar.

Tots els treballadors són d’orígens diferents, ja que hi ha belgues, africans i fins i tot gent de parla hispana. Ens sorprendrem gratament amb la reacció d’un d’ells, que trenca a plorar i diu que donarà suport a Sandra, ja que ella el va ajudar quan ho necessitava. Això és el que plantegen els Dardenne, gairebé com fan les obres teatrals de Shakespeare, els dubtes, pors i mesquineses de l’ànima humana, aquí nua d’artificis i d’aquests tòpics de Hollywood.

Vaig deixar per al final la protagonista, la Marion Cotillard, que encarna el seu personatge de manera sòbria, aparentment impassible, sense histrionismes ni arrencades de ràbia estil Hollywood. Tampoc va maquillada de manera espectacular, sinó anodina, com qualsevol treballadora de l’extraradi. Això fa que la seva interpretació sigui grandiosa, i sigui per on l’espectador, sobretot l’aturat o el que veu perillar la seva feina, senti el que passa, i com els egoismes i pors personals ens fan ignorar que una altra persona necessita la nostra ajuda. Això sí, Sandra lamenta en diverses ocasions anar de casa a casa a demanar-los això, sentint-se una captaire.

Un tipus de cinema que no és fàcil de degustar, però que cal que es faci, que no va en cap moment amb els deliris de grandesa de qualsevol superproducció de Hollywood. I que és d’actualitat, malauradament, amb aquestes milers de fàbriques on els seus amos decideixen reduir plantilles i enviar a l’atur a treballadors com qui es menja un entrepà d’anxoves.

DOS DIES, UNA NIT: * * *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!