Vols dir que postures com la teva són gaire constructives de cara a conseguir que s’interelacionin els del 15 m amb el què anomenes “fenòmens autòcton de protesta social”, o bé tot just el contrari?
Durant aqueix any mobilitzacions d’aquesta mena han proliferat arreu d’Europa, Israel i els Estats Units i fins i tot llistes electorals que traslladen l’esperit d’indignació a les urnes, com el Partit Pirata, acaben d’assolir èxits electorals significatius com és el cas d’Alemanya. A Catalunya els ressons del 15-M coexisteixen sense interrelacionar-se amb fenòmens autòctons de protesta social en contra de les condicions d’espoliació econòmica que pateix el nostre poble, com és el cas de la campanya “no vull pagar” els peatges a les concessionàries de les autopistes que travessen el nostre país.
Les mobilitzacions dels indignats estan dirigides preferentment contra el sistema financer i els efectes socialment devastadors de les pràctiques especulatives de moltes entitats de crèdit que han arruïnat petits estalviadors i desnonat els afectats per hipotèques insuportables. El marc reivindicactiu és d’àmbit espanyol i en últim terme convergeix amb el moviment anticapitalista europeu. L’intent de concretar una “catalan revolution” a partir de les assemblees de la plaça de Catalunya de Barcelona, incloent el dret d’autodeterminació dels pobles, no ha aconseguit projectar-se mediàticament entremig del tracte preferent que mitjans com El País o TV3 donen als “indignats”.
La intel·lectualitat indignada, com Arcadi Oliveras o Ester Vivas, significativament activa en el medi universitari menystenen la causa de la independència de Catalunya al·legant que per si sola no canviaria res socialment. Una afirmació falsa ja que històricament la ruptura d’un estat per crear-ne un altre comporta la reordenació de les classes socials fruit de l’emergència de nous interessos col·lectius que esdevenen prioritaris. Les seves anàlisis ignoren deliberadament la dominació estructural que l’Estat espanyol exerceix sobre el poble català i desvinculen el seu discurs del conflicte polític concret que hauria de protagonitzar la sortida a l’atzucac actual i desembocar en la creació d’un estat català. En lloc d’això propugnen la destrucció del sistema capitalista global sense oferir cap alternativa concreta i viable, i pitjor encara fan ulls clucs davant les actituds antidemocràtiques, clarament totalitàries, com l’assetjament al Parlament de Catalunya i als diputats catalans el proppassat 15 de juny.
A Euskal Herria on existeix un independentisme d’esquerres amb una forta implantació social el moviment dels indignats encaixa amb el projecte emergent d’un poble basc alliberat de la dominació estatal espanyola. La feblesa política i organitzativa de l’independentisme català fa que al nostre país no sigui com al País Basc i d’això se’n ressenteixi un poble desorientat que no acaba de trobar el camí d’Ítaca. És tracta que als Països Catalans la “revolution” que cal sigui la revolta catalana.
Post Scriptum, 4 de febrer del 2020.
Julià de Jòdar publica avui a Vilaweb un escrit seu de fa nou anys que té caràcter autocrític atesa la confiança que atorgava al moviment espanyol del 15-M presentant-lo com l’altra cara de la moneda del moviment independentista: “Esquerres constructives i falsos rebels d’estat”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!