Dels diversos pronunciaments de partits i entitats en relació a la pretensió del Govern de la Generalitat de fer un transvasament, provisional i per la via d’urgència, des de la capçalera del Segre a l’àrea metropolitana de Barcelona, el que em sembla que va més al fons del problema és el que ha fet públic Ecologistes de Catalunya (www.ecologistes.cat). No el comparteixo en tots els seus punts, (no descarto d’entrada el transvasament del Roine), però és l’anàlisi que més encertadament apunta les causes de fons de la falta de recursos hídrics actuals: manca de planificació del creixement urbanístic i de les activitats econòmiques i malbaratament de l’aigua en sectors clau de l’agricultura, la construcció, la indústria i el turisme.
El reequilibri territorial de Catalunya, que era un dels objectius de la política d’ordenació des dels principis del restabliment de la Generalitat, és encara avui, trenta anys després, una assignatura pendent. Només un dels plans territorials regionals previstos (el de les Terres de l’Ebre) ha estat aprovat a dia d’avui, i en aquests instruments de planificació és on s’haurien d’establir els criteris de creixement dels diferents territoris. El fet que els factors clau per a poder fer una planificació integral siguin infrastructures de titularitat estatal, (ports, aeroports, xarxes de ferrocarril supracomunitàries) no exclou la responsabilitat dels ajuntaments i la mateixa Generalitat. Aquestes institucions han aprovat plans urbanístics municipals fets amb mentalitat desarrollista, sense respectar criteris de sostenibilitat, pel que fa a l’abastament d’aigua. I són també aquestes administracions les que han permès uns nivells altíssims de malbaratament d’aigua en les mateixes xarxes públiques d’abastament a poblacions. En resum, sense una revisió en profunditat del model de creixement urbanístic i socioeconòmic no hi ha solució racional al problema d l’aigua.
Les solucions precipitades, com aquest eventual transvasament del Segre, o les aportacions de cabals “excedents” de municipis com Tarragona, no tenen efectes immediats (hi ha procediments legals que no es poden eludir) ni resolen el problema. A curt termini no hi ha altra solució que una reducció dràstica dels recursos en els sectors agrícola, industrial i turístic, les obres d’emergència per reparar les xarxes d’abastament malmeses i la paralització de projectes urbanístics insostenibles. Pel que fa a la política de transvasaments, considero encara vàlids els criteris que vaig exposar en el vot particular que vaig formular en el dictamen del Consell Consultiu 222, de 30 de juliol de 2001, relatiu a la llei del PHN (www.cconsultiu.es).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegint les resolucions del Parlament de Catalunya de l’any 2001 que vostè ens proposa, encara està més clar quin és el problema d’arrel: certament podem fer un llistat inqüestionable amb el desgovern, el laberint competencial, la manca de previsió, l’especulació urbanística, el manteniment de la macrocefàlia barcelonina, l’espoliació fiscal, la manca d’inversions, la debilitat financera del govern autonomista, el tactisme electoral, l’oportunisme polític. Però tot aquest llistat té un comú denominador: la inviabilitat d’una nació sense estat, d’una nació que vol ser-ho sense els instruments que li pertoquen, d’una nació que covardament renuncia a la seva sobirania per poder governar-se amb les seves aigües, que renuncia a tenir veu per negociar el que són els seus interessos vitals.
L’aigua és el primer final de trajecte que ens trobem per la confusió de la prudència i el seny amb el temor i la covardia.
És doncs l’hora de parlar clar i català i sense ambigüetats. Sense la plena sobirania política l’hostilitat espanyola ens portarà al colapse, ens porta al colapse, ja som en el colapse. Ni 2014 ni 2010 ni concert econòmic ni res. Ara ja la independència per poder plantejar coses tan simples i bàsiques com la negociació d’uns transvessaments des de les conques mediterrànies del sud de França, com l’establiment d’un model territorial diferent impossible sense la disposició dels fons públics que són objecte de l’espoliació colonial, d’una política al nostre servei i no al serevei del manteniment dels abusos de l’Estat. Tots els qui tenen una vocació política no poden silenciar aquesta responsabilitat: la necessitat imperiosa de trencar el model autonòmic que ha arribat al final de tots els trajectes.
Mentre escric aixó sento un anunci de la Generalitat prometent que l’any 2009 tot estarà arreglat però que ara cal que continuem sofrint i pagant. Amb la lectura de les deficiències i mancances del Pla Hidrològic aquesta propaganda adormidora és una cançó insultant. Tots els polítics continuen amagant el cap sota l’ala, tots els polítics encapçalen el galliner temerós i covard, i aquest és també un final de trajecte perquè les portes del camp d’extermini espanyol ja no tenen cadenats i simplement cal empènyer-les per obrir-les. Són pesants, molt pesants però no tenen bombes lapa instalades.
El tema de l’aigua es molt complex, es necessari concrecions i solucions sense marejar la perdiu. També tindré compte amb el voltors del PP sempre estan a l’espera d’aprofitar qualsevol confusió per traure profit i confrontar la fraternitat de qualsevol poble de l’Estat. Només cal observar els resultats electorals de les ultimes generals per vore on s’ha disparat el vot de la sequera (País Valencià, Múrcia, Almeria i Màlaga).
Nois, llegint els vostres comentaris anteriors quedo bocavadat del nivell d’analisi que teniu, us felicito,
Jo solament vull dir una cosa sobre el transvassament del Roina, crec que pot ser una solució definitiva a llarc ternimi per les aportacions quasi inesgotables que representa, però, precisament aquesta abundosa aigua pot representar un perill per a Catalunya, crea dependència d’un altre estat i evita que s’inicii una nova cultura de l’aigua. es a dir, tindrà els mateixos efectes que la MAT (línia de molt alta tensió) . Catalunya no dependrà d’Espanya en el subministrament de dos serveis bàsics per al manteniment i futur de la nostra població, l’aigua i l’electricitat, però passarà a dependre de França, el cas es dependre sempre d’altri. No ho entenc.