Sense haver tingut temps de llegir la sentència del Tribunal Constitucional espanyol feta pública avui sobre la possibilitat que les seleccions esportives catalanes puguin competir internacionalment una conclusió sembla clara, es tracta de seleccions autonòmiques no pas del reconeixement de seleccions nacionals.
El redactat literal del fonament jurídic número 7, de la sentència datada el 23 de maig proppassat, diu textualment: “En conclusión, el primer inciso del articulo 19.2 d ela Ley del Deporte de Cataluña segun el cual las federaciones catalanas de cada modalidad serán las representantes del deporte federado catalán en ámbitos supraautonómicos “es constitucional siempre que se trate de deportes en los que no existan federaciones españolas y que, en ningun caso, se impidan o perturben las competencias del Estado de corrodinación y representación internacional del deportes español” (STC 80/2012, FJ II).
Així doncs, el fet que no puguin arribar en cas a competir amb les seleccions espanyoles barra el pas al seu reconeixement com a membres de ple dret de les federacions esportives internacionals, és a dir, havent-hi una federació espanyola adherida resulta inadmissible una de catalana en peu d’igualtat. No és pas, doncs, la d’avui una passa endavant. Que així ho considerin La Vanguardia i els partits tardo-autonomistes amb Duran Lleida al capdavant no ha desactivar la lluita pel dret de participació de les federacions esportives, que són entitats privades, sense interferències estatals com en els cas dels escocessos, irlandesos i gal·lesos. La conclusió és que aqueixa reivindicació només es podrà assolir quan Catalunya sigui un estat independent.
L’esport i el fútbol en concret ha esdevingut un substitut en bona part de la religió com a principal opi del poble.
A través del qual entre altres, els poders fàctics espanyols intenten utilitzar i manipular a nivell mediàtic i sota interessos espanyolistes esclussius de mercat.
I es podria dir allò de visca ‘er Beti m’anque pierda’ i fora ‘españa m’anque gane’.
Que marginen les seleccions catalanes, l’esport català i en català i per tant els també els catalans.
A tincre seleccions esportives en general i de fútbol en particular de tercera regional per a jugar algún partit amistós on no poden participar en competicions de primer, més alt i màxim nivell.
El gran èxit de les seleccions podria ser un torneu com el de les cinc nacions a les illes britàniques però ibèriques penínsulars en aquest cas.
Un torneu on tamateix com el de les illes britàniques es puguera enfrontar la selecció basca amb la catalana o española seria molt més engrescador.
Ara tot sembla molt aburrit i soporífer on es repeteix més que unes botifarres amb els Barça – Madrid.
Barça-Madrid que en l’actualitat també van alhora en contra d’una Premier League of Catalonia i catalana més important.
Per una lliga catalana tanmateix de primera categòria europea i màxim nivell.
Tot sota una paradoxal esquizofrènia mediàtica, on posat a xiular s’hauria de xiular tanmateix el Barça per jugar amb una ‘liga española’ i una copa ‘española com un equip español més.