Aquest vespre Nicolas Sarkozy (l’altre cap d’estat que ens domina com a poble) ha aterrat a Damasc en una etapa més del projecte francès de crear una “Union Méditerranéenne”.
La República francesa està esmerçant-se per transformar allò que fou, fins al segle XX, una dominació colonial sobre molts pobles africans i àrabs en una relació de cooperació, dins dels paràmetres del segle XXI, i això es concreta en el projecte de la denominada “Union Méditerranéenne”. Aquesta no és pas una idea exclusiva i original del nou president francès sinó la culminació de la tradicional política àrab del Quai d’Orsay (veure l’article de Gilles Paris, “Le discours “arabe” de Nicolas Sarkozy, a Le Monde del 19 de gener del 2008). A Sarkozy li tocà presentar el proppassat 23 d’octubre del 2007 al rei del Marroc una iniciativa que es basa en projectes concrets (econòmics i ecològics, a més d’evidentment polítics) entre estats d’ambdues bandes del Mediterrani, sense crear (de moment) una superestructura administrativa, sinó adoptant la fórmula d’associacions de geometria variable en funció de cada cas. Un plantejament d’aquest tipus té, d’entrada, moltes més possibilitats de prosperar que el gegantí i inoperant projecte de la sarcàsticament anomenada “Alianza de Civilizaciones” de Rodríguez Zapatero.
França ha aconseguit implantar una base militar (en fase de construcció) als Emirats Àrabs Units (cap altre estat occidental llevat dels USA ho ha assolit en els darrers anys) i amb la seva entrevista d’avui amb Bachar el-Assad a Síria aspira a tenir alguna mena de protagonisme en les converses que aquest emprendrà amb Israel la setmana vinent per a delimitar les fronteres entre ambdós estats. El petit, però eixerit, Nicolas vol jugar també un paper a dues bandes, com ha fet en la crisi entre Rússia i Geòrgia, ara que l’expansionisme rus amenaça de desestabilitzar encara més Orient Mitjà (veure l’article de Samuel Hadas, “Nuevo (des)orden en Oriente Medio“, publicat al diari israelià Aurora Digital). Prèviament Sarkozy, en un viatge anterior, ja havia fet escala a Jerusalem per entrevistar-se, separadament per intentar quedar bé amb tothom, amb Olmert i Abbas. Però els israelians ja saben per experiència que França juga prioritàriament el rol de “potència” europea amiga dels països àrabs, (veure de David Pryce-Jones, “Un siécle de trahision. La diplomatie française et les juifs, 1894-2007”, Éditions Denoël, París, 2007.
Aquests moviments diplomàtics de França (davant la passivitat del Reino de España) són ignorats per la política exterior catalana que disposava d’un instrument potencialment útil com era l’Institut Català de la Mediterrània, desmantellat l’any 2002 per convertir-lo en l’actual Institut Europeu de la Mediterrània arran de l’entrada del Govern espanyol en els seus òrgans de direcció i que l’han convertit en un apèndix de la política exterior espanyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!