L’evolució política de la República francesa no és pas seguida amb la mateixa atenció que la del Regne d’Espanya però hauria d’ésser-ho.
Per diversos motius. En primer lloc la política espanyola històricament fa seguidisme de la francesa en tots els camps, des de l’organització territorial a la diplomàcia, passant pels debats sobre la immigració, la laïcitat, la identitat nacional i altres. Les enquestes d’opinió i el resultat de les eleccions cantonals d’avui apunten a un declivi sostingut de la figura de Sarkozy i del partit que li dona suport, la UMP. La puixança del Front National amb Marine Le Pen al capdavant, captant vot jove de l’esquerra antiliberal (veure el cas de Vénussia Myrtil, ex-NPA, a Le Figaro del 28 de febrer passat) i d’un PSF que no acaba de saber quina mena de projecte presentar -fora de Dominique Strauss-Khan-, aboquen el marit de Carla Bruni al declivi.
La precipitació amb que sarkozy s’ha llançat a l’atac contra Gaddafi i la seva resistència a acceptar el comandament de l’OTAN responen a l’antiamericanisme històric de la política exterior francesa i al desig de recuperar la connivència amb el món àrab després del fracàs a Tunísia. La Unió per a la Mediterrània -amb la seu a Barcelona– és un invent de la diplomàcia francesa que s’està demostrant inútil davant les revoltes als països musulmans. Més enllà d’això, Sarkozy té alguns paral·lelismes amb Zapatero: ha encetat molts debats com la revisió del republicanisme (donant joc a les religions a la vida pública), la reforma territorial, la de l’ensenyament, aixecant moltes expectatives que no està sabent culminar. Un presagi que anuncia el final dels seus mandats. Finalment, un punt en comú, els catalans no importem res ni a l’un ni a l’altre. No som ni problema a l’agenda europea de qüestions nacionals pendents de resoldre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per desgràcia nostra, el seguidisme que vostè diu, en molts temes (laicitat o independència en materia militar, per exemple) sols és això: “un quiero y no puedo” o, pitjor encara, “ni quiero ni lo intento”. Aqui ni intentem crear quelcom: copiem, i a sobre malament. Malaguanyada de timbalada, al Bruc!
Atentament