Reordenant els llibres dels avis de cal Groc he trobat una fulla del diari El Matí corresponent al dissabte 21 de desembre del 1935 i m’ha cridat l’atenció l’article signat per Romà Torné (un total desconegut per a mi) titulat “Som en altres temps” el qual reprodueixo tot seguit perquè trobo que enllaça amb debats ben actuals sobre el paper dels intel·lectuals en el pensament polític contemporani:
“No hi ha dubte que, de la Gran Guerra ençà, s’és produït, en l’estructura espiritual de l’Europa contemporània, una nova sedimentació ideològica. Avui un liberal autèntic, segle dinovè, per exemple, comença de tenir ja tota l’aparença d’un moble vell i estantís, així com després de Wagner, les òperes de Donizzetti o de Bellini.
Aquell esperit elegantment comprensiu, d’una amplitud de pensament gairebé eclèctic, i tan amant de l’anàlisi crítica i detriadora enun ambient tebi de calefacció central, tal vegada no trigarà a tenir, com aquells cavallers de lluita a tota ultrança, que ens descriu “Tirant lo Blanc”, tot el colorit d’una miniatura medieval. El liberal es nodria del romanticisme de la postguerra napoleònica. Però aquell romanticisme dels esplais de l’ànima en la llibertat de la natura, de l’insomni melangiós, i dels dolços defalliments i aspiracions vers l’infinit, portava en si els gérmens dissolvents de l’intel·lectualisme de la Il·lustració, que havien de reduir-lo a la no concreció cuboide del naturalisme i del realisme materialistes.
Però, heus ací que, també després d’una gran catàstrofe -la Gran Guerra- ha sorgit del fons espiritual d’Europa, una rèplica d’aquell romanticisme de bona fe: és el neo-romanticisme. I l’enginy de l’intel·lecte ha hagut de cedir l’hegemonia a l’acció coratjosa; la substància gris, a la bravesa de la sang.
Els neo-romàntics, sota l’influència de Nietzsche- el Rousseau llur- sostenen que la vida no s’ha de regir per l’Intel·lecte, sinó pel cor, pel sentiment, per l’instint, per la intuïció. Cal cercar per a totes les concepcions un fonament ferm, que no pugui ésser minat per la crítica: una fe sòlida sense el rosec del dubte; valors objectives, absolutes, allunyades del subjectivisme i del relativisme; però, sobretot, cal defugir l’isolament de l’individualisme, mitjançant la formació de comunitats veritables. Rebutgen el pensament racional, en fred, crític i analític que,a través de l’escepticisme, remata en la infecunditat de la negació. Tan sols l’acció creadora i organitzada és fecunda i vivent. L’intel·lectual és considerat per ells com un obstacle a aquesta expansió de les energies vitals de l’home. Nietzsche, certament, no hauria atorgat a Sòcrates la distinció del Pritaneu.
A més, l’intel·lectualisme està mancat, segons ells, de l’òrgan adequat a percebre les peculiaritats concretes de les nacions i de les races. I amb les seves aspiracions pacifistes, desconeix la misteriosa necessitat de les grans lluites entre els pobles, les quals, diuen, constitueixen la prova més segura del veritable valer, i lúnic mitjà per a aconseguir les més altes organitzacions de la humanitat.
I no creguéssiu pas, que aquestes que hem indicat, siguin idees simplement especulatives sobre el paper, per tal com tenen en si una força de realització que els dóna una eficàcia immediata. Hitler, Mussolini, són dues figures que es mouen dintre d’aquest ambient. L’actual guerra ítalo-abissínia és fruit d’aquesta ideologia neo-romàntica. Diuen ells: el dubte ataca l’essència mateixa del sistema. D’ací: els caps no s’equivoquen.
De manera que aquell “che, non men che saper, dubbiar m’agrata”, del Dant, els deu fer la mateixa impressió que a un wagnerià acèrrim la música de “varietés”. Cal imposar-se per la força, diuen. Heus ací l’essència del feixisme. Acció ! Ben lluny de l’anàlisi dissolvent. La crítica intel·lectual és un passatemps de la relaxació, i un símptoma de la tebiesa del valor. D’aquí aquella pruïja d’emmotllar masses immenses, tallades amb escaire, dintre d’una disciplina fèrria. Tot element que signifiqui desintegració individual fora de la massa uniforme, serà anorreat.
I mentrestant, l’intel·lectual de professió, sol, isolat, des del reducte confortable de la seva cel·la inaccessible, resguardada amb doble cristall, va cantant com el gall de Chantecler:
Je pense à la lumière et non pas à la gloire,
chanter c’est ma façon de combatre et de croire;
et si de tous les chants mon chant est la plus fier,
c’est que je chante clair à fin qu’il faisse clair !
Però és que aquesta passivitat gairebé nirvànica, aquesta sublimació personal tan etèria, aquest apostrofar la mar embravida, és el mitjà més eficaç per a oposar una resistència a l’empenta d’aquella mola ingent, moguda per una sola fe i una sola força ? Tal vegada sí; puix que, si bé a la llarga, quasi mai no falla en la seva eficàcia corrosiva, l’àcid dissolvent de la crítica. Però al meu parer, la rapaidesa amb què actua l’acció contrària, no consent, de part de l’intel·lectual, una actitud tan remisa i confortable. Cal davallar a pla terreny, per tal de contrarestar l’acció amb l’acció, l’organització i la disciplina amb una altra organització disciplinada. Car, d’altra manera, l’intel·lectual es trobaria, com Don Quixot, en lluita desigual amb un molí de vent.
No és l’hora de l’intel·lectual que, ben assegut en la seva butaca, va dictant remeis i receptes de més o menys eficàcia curativa, amb un criteri fluctuant. No és hora d’escriure sobre l’arena quan passa l’aquiló. Cal desvetllar-se de l’insomni plaent de l’elucubració subtil. Cal plantar-se ferm, de peus en terra, per tal d’oposar una acció intel·ligent, però fèrvida i disciplinada, a límpetu de l’acció irracionalista dels neo-romàntics”.
Dues anotacions de collita pròpia: la referència a Nietzsche interpretat segons els totalitarismes feixista i nazi és també a l’origen dels desconstructivistes (Derrida, Foucault…) que també tenen per enemic a abatre l’universalisme occidental, com molt bé assenyala Pierre-André Taguieff en un dels seus darrers assaigs, “Pourquoi déconstruire ? Origines philosophiques et avatars politiques de la French Theory” (2023). I també, la manca de racionalitat, la voluntat inquisitorial i de censura, la incapacitat per al debat deliberatiu del wokisme que se’n deriva i que tanta fortuna fa -dissortadament- entre nosaltres. Enmig de tanta mediocritat com desprenen els gregaris mediàtics que bramen con les societats obertes occidentals, contra Israel, contra la causa nacional catalana com a projecte alliberador omnicomprensiu, contra els lliurepesadors que els contradiuen, resuta gratificant llegir el recent article, “Elogi de la raó”, de Carles Castellanos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!