Hom aplega sota la noció de negacionisme les opinions contraries al parer majoritari en el món de la historiografia que neguen, sense proves, l’existència d’un fet històric.
Així són conceptuats els qui sostenen que l’holocaust nazi contra el poble jueu no va existir. O els que refuten sense arguments un fet científicament demostrat. L’actitud dels promotors de la campanya “No hablamos catalán”, refusant la catalanitat de les diverses variants dialèctals que es parlen a la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià es pot definir com negacionista. L’espanyolisme polític es incapaç de reconèixer l’existència de relacions igualitàries entre persones i pobles. Així ha vaig intentar raonar en l’article “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte“, publicat a la revista Espill ja fa un parell d’anys.
La catalanitat, aquella “condició i caràcter de català” de què parlava Joan Coromines, és l’objectiu a abatre per part del nacionalisme espanyol que aspira a assimilar-nos definitivament dins de l’espanyolitat. Alhora els catalans hem de repensar la catalanitat, aquell conjunt de valors, records històrics, comportament lingüístic i, en definitiva, una mentalitat col·lectiva que ens singularitza com a comunitat nacional diferenciada. El catalanisme deriva de la catalanitat, és el moviment que cerca el reconeixement cultural i polític de la catalanitat. Hores d’ara és la catalanitat la que es troba a la cruïlla.
Post Scriptum, 1 de juliol del 2021.
El negacionisme espanyol envers la catalanitat s’expressa en el rebuig d’estat al dret d’autodeterminació del poble català, reiterat ara per Pedro Sánchez en nom de l’ordre establert. Això no és cap novetat, allò que sí que ho és el la inhibició dels partits autoidentificats com a independentistes a l’hora de la pròpia afirmació nacional i la conseqüent persistència en el conflicte. Com deia Heribert Barrera, els catalans nacionals hem d’estar sempre moralment en guerra amb Espanya, dissortadament els qui ara comanden el seu partit s’estimen més pocar pedra submissament i eternament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les realitats oficials contemporanees acaben sent la història cientifica del demà. I per tant les realitat darrera imposada acaba convertint-se en la darrera història oficial reconeguda.
De tota mena hi ha una realitat històrica innegable que ara és vòl negar per part dels principatins i és que Catalunya només ha estat considerat historicament com un territori més d’una parla que deriva directament de l’occitana en la seva vertent ibèrica i mai la mare de tots els territoris de la mateixa parla, on només la coincidència cojuntural de la fí del domini dels governs mussulmans mossàrabs en la seva trajectòria històrica de nord a sud és aprofitada per algún territori del nord per proclamar la seva supremacia sobre altres territoris.
Comparteixo la distinció. La catalanitat i les seves manifestacións es el que fa sortir urticària al nacionalisme espanyol. No es estrictament un programa polític concret, sino la percepció que realment existeix la diferència i pot traduir-se en programes polítics alternatius. Curiosos intel.lectuals. Es l’urticària a la diversitat (per altra banda ben fonamentada i documentada històricament) el pal de paller del nacionalisme espanyol, incapaç de construir un altre discurs. Requereix l’assimilació i la desaparció, per molt que el vesteixin de grans paraules. Es la cleca del funcionari o la del lazarillo que es creu emperador.
Diuen que les llengues no tenen territori. Per això volen el territori català sense catalans.
En altre ordre, els negacionistes del “No hablamos catalan”, més que aprofondir en la seva valencianitat o caràcter (que els hi donaria sorpreses), cerquen reconeixement (polític) en el més fort i es vinculen a úters originaris llunyans culturalment, per cercar explicacions a la seva diferència.
Retorn al Poble.
La plenitud de la nacionalitat catalana contra el reduccionisme ( reducció cada dia dia a menys ) podria ser unes altre idees per promoure i de nunciar tot això.
Un altre aspecte que cal disseccinar millor per obrir pas entre la gent que no ho veu o no s’atreveix a veure-ho com els nacionalistes catalans:
espanyolitzar vol dir castellanitzar, fer-nos castellans per assimilació, alfatetització, por , persecució i mort lenta o súbita si poden. HEM DE FER SORTIR CASTELLA DEL DARRERE DE LES BABALINES .