Quan vaig començar a militar a l’independentisme, poc abans de la mort de Franco, una de les qüestions que els diversos encarregats de fer xerrades de captació per a la causa consideraven prioritària era la d’enfortir la consciència nacional catalana dels jóvens. Les nocions bàsiques de la història de Catalunya, l’autoestima col·lectiva, el sentit de continuïtat de la comunitat, la preservació de les formes de vida (vaig començar a fer castells com un acte de militància), eren matèries d’estudi vocacional.
Avui es parla poc de consciència nacional, els canals de transmissió de valors i criteris són afortunadament molt més diversos però alhora molt més dispersos fins al punt de desdibuixar quin és el sentit profund del procés vers la independència en el qual som immersos com a poble. El pragmatisme del viure millor, el progressisme abstracte, el populisme globalitzat impregnen majoritàriament els missatges mediàtics i la mentalitat de bona part dels actors polítics nostrats.
Trobo a faltar la voluntat decidida d’actuar en pro de la difusió de la consciència nacional com a element nuclear dels esdeveniments en curs: hom parla de la memòria històrica en abstracte i alhora de manera fraccional, sense visió del conjunt de la nació, com podem observar ara que aflora el debat sobre els propòsits estrambòtics de l’Ajuntament de Barcelona per desnaturalitzar el Born. La presumpta esquerra d’Ada Colau i altres hereus del PSUC utilitza la noció de memòria històrica contra l’independentisme, com si aqueix no estigués indestriablement lligat als conflictes socials del poble català sotmès a l’ordre estatal espanyol, un dogma que no volen ni tan sols qüestionar.
Ara fa vuitanta anys, aqueixos dies d’agost del 1936, molts catòlics catalans sense lligams amb el cop d’estat de Franco eren assassinats per les seves creences en un episodi crucial del desmembrament de la majoria social catalanista que havia assolit el seu punt àlgid en el referèndum estatutari del 2 d’agost del 1931. La repressió a la rereguarda republicana és un factor de primera magnitud entre els que contribuïren a la derrota consumada el 1939 i per manca de consciència nacional i sobredosi de sectarisme neo-antifeixista passa desapercebut en els debats sobre el vuitantè aniversari de l’inici de la guerra del 1936-1939.
La controvèrsia local a Berga sobre la trajectòria de mossèn Armengou, per exemple, és un altre cas de manca de perspectiva i consciència nacional a l’hora d’encarar el passat col·lectiu. Vaig intentar expressar des d’aqueix bloc el meu punt de vista ja fa vuit anys en un escrit sobre el franquisme i la memòria històrica del poble català que encara em sembla vàlid avui.
De la consciència nacional, de la catalanitat i els elements d’identitat que la conformen se’n parla poc avui, fins i tot en els cercles independentistes, quan hauria de ser un factor prioritari de dinamització del procés de reconstrucció nacional en que estem immersos. Només cal veure el tracte secundari a la llengua catalana en el món mediàtic i polític nostrat per copsa fins a quin punt aqueixa mancança ens afebleix en un moment àlgid del conflicte amb l’ordre estatal, quan precisament calen les energies i la motivació que es deriven de la consciència nacional per assolir la independència. En altre cas, la pregunta és, independència……. per a què ?
Post Scriptum, 4 de juny del 2020.
La Fundació Reeixida, dedicada a la recuperació de la memòria nacional del poble català, ha obert el web Memòria nacional.cat on aplega els principals esdeveniments i personatges independentistes des del 1870 ençà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!