Això es, “la que veu l’islam com la religió dels pobres, dels paries, dels oprimits (incloent-hi, suposem, l’emir de Qatar o els incomptables prínceps de la casa d’Al-Saud) i, per tant, com una aliada objectiva de les esquerres radicals d’Occident; la que, sense gosar justificar-ho obertament, li troba sempre al terrorisme gihadista circumstancies atenuants, disculpes o explicacions en la maldat de l’imperialisme, en les agressions del sionisme, en les ferides del colonialisme, etcètera; la que, davant qualsevol advertència sobre la perillositat del fonamentalisme islamista, o davant qualsevol operació policial preventiva, denuncia tot seguit islamofòbia i racisme; la que s’entesta a repetir que el terme gihad només es refereix a l’esforç de perfeccionament espiritual del creient i que no té cap dimensió bèl·lica o guerrera..”
El gihadisme és l’expressió fanàtica i violenta del moviment de retorn als orígens primigenis de l’islam: la sobirania absoluta d’Al·là i les seves lleis, que estan per damunt de tota regulació humana, no es poden interpretar altrament que de manera literal, abraçant tan l’àmbit públic com el privat i destinades a ser assumides per tota la humanitat convertint els infidels per la força si cal. En termes polítics, el gihadisme és una forma de totalitarisme equiparable al nazisme i al comunisme que emergeix en l’era global amb Al-Qaeda i la revolució iraniana del 1979.
La presència de grups gihadistes a Catalunya que utilitzen el nostre país com a refugi explica les nombroses detencions realitzades a instància de policies europees. No s’ha detectat encara la captació d’elements autòctons com ja està succeint a França (el cas Merah) i només excepcionalment han estat desarticulats escamots que preparaven atemptats en terres catalanes (operació Cantata, gener del 2008). No hi ha entre l’opinió pública catalana consciència del perill d’aqueixos grups, ni entre els conversos a l’islam com Abdennur Prado ni els imams s’ha alçat cap veu blasmant el gihadisme, ans al contrari apel·len a la islamofòbia quan el tema apareix als mitjans. El tal Prado escriu: “Com hem assenyalat en nombroses ocasions, la islamofòbia és part de la ideologia dominant, en la mesura que facilita la deriva d’un estat basat en els drets socials a un estat basat en la seguretat i el control de la ciutadania, oferint un cap de turc. La ràbia que els ciutadans senten cap a la seva creixent precarietat social és traslladada cap als musulmans com a col·lectiu…” (pagina 230).
Fred Halliday va publicar ja fa uns quants anys un article titulat “La izquierda y la yihad” on alertava de la coincidència estratègica que els grups antisistema occidentals creuen percebre en l’islamisme considerant-lo un aliat en la lluita contra el capitalisme. El pamflet de Prado “El islam como anarquismo místico” àmpliament divulgat a Vilaweb va en aqueixa direcció, la contrària a la proposada per Jofre Montoto consistent en aïllar el terrorisme i els plantejaments totalitaris de la causa religiosa que invoquen com a excusa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://adlr.org/2013/03/01/n-e-islamizacion-de-la-jurisprudencia-espanola/
Atentament, i bona setmana