“L’autodeterminació en el nou ordre mundial”, Morton H. Halperin i David J. Scheffer, Òmnium Cultural, Barcelona, 1995.
Aqueix llibre és la versió catalana de l’original publicat l’any 1992 per la fundació nordamericana Carnegie per la Pau Internacional que fou divulgat al nostre país per Òmnium Cultural que n’encarregà a Vicent Partal el pròleg. He rellegit aqueix llibre gairebé vint anys després mentre preparava la xerrada a la UCE de Prada sobre el dret d’autodeterminació i tot el temps transcorregut des de la seva aparició el seu contingut esencial encara em sembla vàlid.
Tal com ressenyava Partal al seu pròleg els autors tenen una clara voluntat pragmàtica a l’hora d’estudiar els conflictes que oposen estats constituïts i pobles que se’n volen alliberar, sense dogmes pre-establerts en favor de l’ordre estatal i la seva immutabilitat però també sense solucions abstractes teòricament favorables a les nacions sense estat propi que a la pràctica resulten inaplicables. Especialment interessant és veure l’enfocament que els USA adoptaven envers els moviments d’autodeterminació durant la Guerra Freda -més aviat favorble al manteniment de l’status quo internacional- i la flexibilització d’aqueixa prevenció a partir de la caiguda del mur de Berlin i l’ensorrament de la Unió Soviètica.
Els quatre eixos de la política nordamericana sobre el dret d’autodeterminació a l’era de la globalització són resumidament aqueixos:
“Les reivindicacions d’autodeterminació poden reflectir un esperit legítim i justificar aspiracions que no poden ser ignorades.
En la majoria dels casos, aquestes aspiracions poden i han de ser satisfetes dins de les fronteres dels estats miyjançant el respecte dels drets individuals i pels drets dels grups minoritaris que defensen la seva pròpia identitat.
En alguns casos, caldrà crear nous estats, malgrat el perill d’aquestes transicions per la gent implicada i per al món.
Els Estats Units i la comunitat internacional tenen interessos que els duran a interenir aviat en aquestes disputes d’autodeterminació, en primer lloc requerint canvis interns que poden calmar les pressions per la independencia i, si fracassa, buscant un procés de canvi pacífic cap a la independència” (página 8).
Efectivament, la política dels USA com a primera potència mundial ha permès, i en alguns casos expressament afavorit (Kosovo), l’accés a la independència de nombroses nacions. I hores d’ara, quan Catalunya sembla que està en camí d’esdevenir un nou estat d’Europa a mig termini, és important tenir-ho en compte a l’hora de cercar les complicitats internacionals que puguin donar suport a l’estat naixent enmig d’un conflicte frontal amb l’ordre espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!