“Le livre noir de Vladimir Poutine”, Galia Ackerman i Stéphane Courtois, “Robert Laffont, Paris, 2023).
Ackerman i Courtois han aplegat un grup d’historiadors en una obra col·lectiva que retrata el sistema de poder a la Federació Russa inspirat en els principis mafiosos dins el qual Putin ocupa el lloc de gran “padrí” de la banda criminal. D’ençà 1999, després d’un breu període d’esperança democràtica posterior a la dissolució de l’URSS, la Rússia dita « post-comunista » s’ha transformat en una potència agressiva la qual el principal producte que exporta és la por que provoca als seus súbdits i als pobles veïns. Les amenaces d’atacs nuclears, les penúries alimentàries i énergètiques que provoca als estats que no es volen sotmetre al seu dictat, les campanyes de desinformació global que promou contra Occident són part del mostrari del sistema nascut de la simbiosi entre els antics KGB i els clans mafiosos sorgits de la nomenclatura comunista.
El KGB, és l’alma mater de Vladimir Putin, promogut pels seus antics caps l’any 1998 al lloc de director de la nova apel·lació denominada FSB, a partir del qual passà a primer ministre l’any següent per ascendir al 2000 a la presidència de la Federació Russa. La seva trajectòria només s’explica per la fidelitat indefectible als seus orígens d’Homo sovieticus i a la seva visió del món forjada al si de la policia política del règim, i per una fidelitat personal als seus veritables i anònims mentors
Els autors neguen la tesi segons la qual Rússia es troba en una fase històrica post-comunista, car observen que l’aparença ideològicament dogmàtica, en realitat ha estat moldejada a la pràctica des de bon començament, permetent a Stalin pactar amb Hitler i als seus successors fer-ho amb règims isalmistes. Com va demostrar Lenin, el comunisme pràtic fou sobretot una tècnica de presa del poder per part par un grup de revolucionaris professionals creant una inegalitat de principi en favor del Partit que permet sotmetre a la majoria de la població mitjançant el terror sistemàtic.
Aqueix model de règim totalitari ha presidit els estats que es declaren comunistes arreu del món, la particularitat de Putin és que ha abolit l’ideal comunista però ha preservat el sistema de governança basat en la verticalitat i la no alternança del poder garantida pels serveis secrets, “dont en premier lieu le FSB, par l’existence d’un groupe social privilégié et par le contrôle de l’économie. De sorte que l’on peut parler de « soviétisme sans l’idée communiste ». La nouveauté de son système réside dans la fusion du régime avec des groupes mafieux et, partant, avec leurs pratiques de cruauté, ainsi que dans la corruption endémique, dans les hauts échelons du pouvoir en particulier. Tel est le régime qui sème le trouble sur la terre entière et dont les visées impérialistes vont bien plus loin que l’Ukraine” (pàgina 39).
La reorganització del sistema polític rus menada per Putin es basa en el rebuig dels principis democràtics i l’estat de dret de tall europeu per implantar una visió paranoica d’una Rússia assetjada per Occident i per això justificar un control estricte de la població i la liquidació de tota oposició política i cultura. No és pas cap casualitat que el partit del règim s’anomeni “Rússia Unida”. El seu propòsit fou -i en bona part ho ha aconseguit- crear un model d’homo post-soviètic a imatge de la classe dirigent: amoral, violent, manipulable, addicte a la quimera de del pan-nacionalisme rus barreja de sovietisme i imperialisme zarista.
L’autovictimització d’una potència fallida i acomplexada
Passats els primers sis anys al poder adoptant una tàctica de seducció envers els estats europeus (Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra) oferint recuros energètics a baix preu, a partir del 2006 adopta una política obertament hostil als EUA cercant separar-los d’una Europa que creia poder corrompre i satèl·litzar.
El règim de Putin ha recuperat el discurs victimista de l’època soviètica: Europa continua essent feixista, els russos en foren les autèntiques i principals víctimes dels nazis (ocultant de passada el genocidi jueu), l’imperislisme dels EUA impedeix un ordre internacional just on regna la russofòbia i hom atia els traïdors ucraïnesos contra la mare pàtria russa. La ràbia i l’enveja contra el món anglosaxó i especialment nordamericà corca el putinisme com ja passava amb l’estalinisme. “Enfin, le régime promeut un antilibéralisme et un antioccidentalisme virulents, une idéologie a vocation globale qui se caractérise par un parfait eclecticisme, car elle cómbine des éléments empruntés au conservatisme, au fascisme, mais aussi au communisme et à l’anticolonialisme tiers-mondiste” (pàgina 181), sense deixar d’atiar els moviments “antisistema” occidentals.
La voluntat del règim que Putin simbolitza és aplegar el màxim possible de complicitats arreu del món contra Occident, sense oferir ja un model ideològic com a l’era soviètica com alternativa, “il s’agit désormais de destruction radicale et de déstabilisation permanente” (pàgina 230). Les aliances exteriors es basen en els pactes de corrupció amb les elits dels estats que cerquen el paraigües rus per mantenir-se al poder, per això mateix no són acords estratègics sinó conjunturals.
La guerra d’Ucraïna, un error estratègic de Putin
Si bé les guerres contra Txetxènia, Geòrgia i -inicialment al 2014 contra Ucraïna- tingueren el resultat cercat pel règim, l’atac del 2022 contra la nació ucraïnesa ha estat fallit: esperaven doblegar-la en poques setmanes i van camí dels dos anys de conflicte sense perspectives de victòria llevat que Occident abandoni a Zelenski i el seu govern com va fer amb els països anteriorment agredits. La incapacitat estratègica dels militars russos, la brutalitat dels seus mètodes, les enormes pèrdues dels propis recursos humans derivats de la incompetència dels comandaments porten a l’exèrcit rus a haver d’arribar a recórrer al genocidi per sotmetre el poble ucraïnès.
La qüestió de fons en aqueix conflicte més que centenari és que Rússia no ha aconseguit desenvolupar mai una identitat nacional moderna sense incloure Ucraïna i en canvi aquesta sí que ha cercat -i assolit- la pròpia independència nacionl i una mentalitat col·lectiva pro-democràtica i pro-europea. La incompatibilitat existencial entre l’annexionisme rus incapaç d’imaginar-se a si mateix sene la component ucraïnesa i la viabilitat d’aqueixa al marge de Rússia són les causes que expliquen la llarga durada de la guerra en curs. Només la victòria militar d’Ucraïna pot salvar el país de la “solució final” putiniana i provocar de retruc el col·lapse del totalitarisme (auto)destructiu rus.
Una lectura en clau catalana
L’agressió de Rússia contra Ucraïna no ha despertat cap solidaritat mínimament significativa de Catalunya envers una nació que lluita per la seva independència, ans al contrari, les tesis de la propaganda putiniana troben acollida entre el progressisme nostrat d’arrels totalitàries. Així doncs, la lectura d’aqueix llibre és altament aconsellable per tal de canviar aqueix capteniment estèril i contraproduent, tenint en compte -a més- les acusacions de connivència de l’independentisme català amb el règim de Putin anteriors al 2017 que sistemàticament empra l’espanyolisme contra la causa nacional catalana. Aquesta només pot prosperar vinculada a la defensa de les societats obertes occidentals on el nostre dissortat país està incardinat culturalment i geoestratègicament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!