Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

19 de gener de 2016
0 comentaris

La UE, l’ANP i Israel

Ahir el consell de ministres d’afers exteriors de la UE va acordar proposar a les institucions comunitàries que els tractats subscrits amb l’Estat d’Israel no siguin vigents pels habitants dels territoris ocupats arran de la guerra dels Sis Dies l’any 1967. Una decisió no vinculant però que insisteix en l’hostilitat diplomàtica occidental contra Israel ja apuntada per l’etiquetatge diferenciat dels productes manufacturats en les poblacions jueves d’aqueixos territoris.

Els responsables de la política exterior europea aparenten ignorar que si Israel va ocupar aqueixes porcions de territoris de Jordània i Síria fou perquè prèviament aqueixos dos estats àrabs l’havien atacar militarment per sorpresa, i quan foren batuts pel Tsahal demanaren l’alto-el-foc i en el cas de Jordània renuncià reclamar els territoris perduts. Aqueix és l’origen de l’ocupació de Cisjordània, on significativament no existia fins aleshores cap moviment d’alliberament nacional palestí oposat a l’ocupació jordana, només apareixerà per combatre Israel sense dotar-se de cap projecte d’estat propi alternatiu al jueu i capaç de coexistir-hi.

L’ANP sorgeix dels acords d’Oslo entre Israel i l’OAP  i després de més de vint d’anys d’existència no té cap presència a Gaza (un micro-califat islamista) ni controla efectivament els territoris que administra on ha perdut suport social per la corrupció i l’autoritarisme de la nomenclatura gerontocràtica comandada per Mahmud Abbas i la seva gentola. L’ANP no és pas l’embrió de cap estat palestí viable fonamentalment perquè no està concebuda per assolir aqueix objectiu sinó per destruir Israel.

Dissortadament, per aqueix motiu els dirigents palestins no estan en condicions de negociar cap acord de pau i reconeixement mutu amb Israel. Més aviat som a les portes del seu enfonsament com a superestructura artificiosament finançada per la UE i els EUA per perllongar el miratge de la solució dels dos estats, que hauria estat possible al 1948, però avui ja no és viable. El govern de Netanyahu està adoptant les mesures preventives per minorar l’impacte del caos previsible un cop l’ANP hagi col·lapsat i esclatin les lluites de clans entre els aspirants a succeir Abbas.

La premsa israeliana ja ha avaluat els efectes de l’acord del consell de ministres d’afers exteriors i les actituds adoptades pels representants dels diferents estats membres. Els més bel·ligerants contra Israel han estat Suècia, Irlanda i França i els qui més han defensat Israel han estat Grècia, Xipre (els seus aliats estratègics)  i Polònia. Altres estats s’han afanyat a fer saber al govern israelià que no pensen fer cas d’aqueixa resolució (com Txèquia i Hongria). Del Regne d’Espanya ni se’n coneix el parer, ni importa a ningú. De la intifada dels ganivets, del boicot a Israel i de la judeofòbia que remunta arreu d’Europa els diplomàtics de la UE no n’han dit ni piu.

Post Scriptum, 20 de gener del 2016.

El Departament d’Estat dels EUA ha fet una declaració donant suport públicament a la posició dels ministres d’afers estrangers de la UE segregant Cisjordània d’Israel tal com informa avui The Times of Israel. Aqueixes pressions tenen objectiu imposar a Israel un estat palestí sense que aqueix hagi de reconèixer el dret d’Israel a existir, ni per tant establir-hi cap acord de pau. El cap de l’oposició d’esquerra sionista Isaac Herzog ha declarat avui mateix que la solució de dos estats és inviable de moment i, anant encara més enllà, l’escriptor francès Guy Millière publica abans d’ahir un article al digital Europe-Israel un llarg article raonant perquè “Il n’y aura pas d’État palestinien.

 

Post Scriptum, 20 de juliol del 2017.

El digital israelià Ynetnews analitzava d’aqueixa manera la trobada entre Benyamin Netanyahu i els presidents dels estats centre-europeus (Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria) aplegats al denominat Grup de Visegrad: la UE comandada pels estats euro-occidentals té una hostilitat delirant envers Israel en lloc de formular-se la pregunta si volen sobreviure com a civilització (versió francesa de JForum).

Post Scriptum, 11 de desembre del 2017.

Benjamin Netanyahu ha pronunciat avui aqueix discurs a Brussel·les a la seu de la Comissió Europea.

Post Scriptum, 18 de juliol del 2018.

La pugna diplomàtica permanent entre la UE i Israel està centrada hores d’ara en el finançament de la campanya BDS per part dels estat europeus tam com detalla avui l’edició francesa de Jewish Forum: “Erdan présente à l’UE les réseau de la haine qui dirige BDS”. Unes acusacions que Federica Mogherini, cap de  la diplomàcia europea, ha refutat.

Post Scriptum, 26 d’abril del 2019.

Un nombrós col·lectiu d’antics càrrecs de la política exterior europea (Javier Solana, Hubert Védrine, Jack Straw, entre d’altres) de diferents estats han signat un article conjunt publicat a diversos diaris europeus (El País del 15 d’aqueix mes per exemple) titulat “Europa ante Israel y Palestina” on refuten la posició del president Trump per massa procliu a Israel y proposen uns punts de partida per a un eventual acord que coincideixen amb les pretensions palestines i són inassumibles per l’estat hebreu.

L’article dels diplomàtics europeus l’ha respost abans d’ahir l’analista israelià Emmanuel Navon des de la pàgines de Le Figaro: “L’Europe fait-elle preuve d’angelisme au Proche-Orient ?”

Le tant attendu plan de paix américain pour le Proche Orient n’a pas encore été dévoilé que d’anciens dignitaires européens «mettent en garde» les États-Unis sur son contenu. Une lettre ouverte publiée dans The Guardian et signée par d’ex-premiers ministres et ministres des affaires étrangères européens (dont Jean-Marc Ayrault et Hubert Védrine) insiste pour que le plan de paix inclut un État palestinien dans les lignes d’armistice de 1949 avec des changements territoriaux mineurs et mutuellement agréés ; une division de Jérusalem ; et une «solution juste» au problème des réfugiés palestiniens. L’ancien ambassadeur de France aux États-Unis, Gérard Araud, a décrété que le plan de Trump a 1% de chances de succès précisément parce qu’il est «très proche de ce que veulent les Israéliens.»

Ces sermons Européens proférés aux Américains rappellent la «Déclaration de Venise» de 1980, dans laquelle la CEE enjoignait les États-Unis d’inclure l’OLP aux accords de Camp David de 1979 entre Israël et l’Égypte. Ce conseil fut suivi, et il produisit les Accords d’Oslo en 1993. Tandis que les Accords de Camp David ont engendré une paix froide mais durable entre Israël et l’Égypte, les Accords d’Oslo se sont soldés par un échec sanglant. Non seulement les Européens persistent et signent avec un modèle qui a échoué, mais ils passent outre le fait que ce modèle a été rejeté à deux reprises par Mahmoud Abbas, le Président de l’Autorité palestinienne.

En septembre 2008, le Premier Ministre israélien Éhoud Olmert proposa à Abbas un État palestinien sur la totalité de la Bande de Gaza et de la Judée-Samarie/Cisjordanie (avec une annexion de 5,8% par Israël mais compensée par un territoire de taille équivalente pour l’État palestinien); la division de Jérusalem entre deux États avec une souveraineté partagée sur le Mont du Temple/Esplanade des Mosquées; l’acceptation par Israël d’un nombre symbolique de réfugiés palestiniens dont le «droit au retour» devait s’appliquer à l’État palestinien avec un fond international pour compenser les réfugiés (juifs et arabes) de 1948. Abbas n’accepta pas la proposition. Le gouvernement Olmert était certes un gouvernement sortant. Mais si Abbas avait apposé sa signature à un accord de principe, celui-ci eût engagé le prochain gouvernement israélien.

En février 2014, le Secrétaire d’État américain John Kerry proposa un plan de paix similaire, bien que moins précis. Le Président Obama ne parvint pas à convaincre Abbas d’accepter la proposition lors de leur réunion à la Maison blanche le 16 mars 2014. Ces deux rejets par Abbas s’ajoutent à trois précédents historiques: 1) Le plan de partage de la Commission Peel en 1937 (accepté par les Juifs, rejeté par les Arabes); Le plan de partage de l’ONU en 1947 (accepté par l’Agence juive, rejeté par la Ligue arabe); 3) Les paramètres de Bill Clinton en décembre 2000 (acceptés par le gouvernement israélien avec des réserves, rejetés par Yasser Arafat).

Affirmer que la sixième tentative sera la bonne défie la logique et occulte un fait fondamental: les Palestiniens refusent d’abandonner le soi-disant «droit au retour» qui accorderait aux descendants des 600000 réfugiés arabes de 1948 le droit de s’installer en Israël et d’en devenir citoyens. Ce nombre de descendants s’élevant à 5 millions d’après l’UNRWA, le droit au retour mettrait fin à l’existence d’Israël en tant qu’État-nation et est donc incompatible avec une solution de deux États.

Les entités politiques créées au Proche Orient par la Grande-Bretagne et la France après la Première Guerre mondiale (Iraq, Transjordanie, Palestine, Syrie, et Liban) et par l’Italie en Afrique du nord (Libye) furent arbitraires et artificielles. Ces entités devenues États ont pour la plupart implosé après le mal nommé «printemps arabe» sous le poids des guerres civiles. Pour une majorité d’Israéliens, établir dans ce contexte un autre État arabe artificiel et défaillant qui surplomberait Tel Aviv du haut des collines de Samarie relève de la folie.

Non pas que les Israéliens soient aveugles au fait que deux peuples habitent la même terre et que, donc, le choix est entre deux État-nation et un État binational. C’est justement parce que les Palestiniens rejetèrent le compromis de Clinton 2000 qu’Israël décida de se séparer d’eux unilatéralement en commençant par la Bande de Gaza en 2005. Le résultat fut désastreux: des milliers de missiles tirés vers Israël, des dizaines de tunnels creusés sous sa frontière, et trois guerres avec Hamas. D’où le trilemme d’Israël: 1) Un compromis n’est pas possible tant que les Palestiniens insistent sur le «droit au retour;» 2) Une annexion n’est pas envisageable car elle ferait d’Israël un État binational; 3) Un retrait unilatéral de la Judée-Samarie/Cisjordanie démultiplierait les conséquences désastreuses du retrait de Gaza.

La réalité est donc autrement plus complexe qu’un choix binaire et imaginaire entre paix et colonies. Et cette réalité complexe inclut le fait qu’il y a deux entités palestiniennes séparées physiquement et politiquement: l’Autorité palestinienne contrôlée par l’OLP, et la Bande de Gaza sous le régime du Hamas. Les nombreuses tentatives de réconciliation entre le Hamas et l’OLP ont échoué. Comment ces frères ennemis pourraient-ils gouverner ensemble deux territoires destinés à la scission politique à l’instar du Pakistan et du Bengladesh? Le Hamas a fait de la Bande de Gaza une Somalie méditerranéenne. Quant à Abbas, élu pour la dernière fois en 2005 et perçu par les Palestiniens comme un «collaborateur,» il n’a plus de légitimité politique.

Le fait que l’Administration Trump ne semble pas se diriger vers une répétition des erreurs du passé devrait être salué plutôt que condamné. Les Européens ne seront pas crédibles sur le conflit israélo-palestinien tant qu’ils seront figés dans un dogme à l’image des frontières linéaires et arbitraires qu’ils imposèrent il y a un siècle à l’Orient compliqué.

Post Scriptum, 5 de maig del 2019.

Manfred Gerstenfeld publica avui en versió francesa un documentat article rebatent els dels trenta set diplomàtics europeus titulat: “Le plan de paix de Trump et les 37 hypocrites européens”.

Post Scriptum, 21 d’agost del 2019.

Hillel Frisch és l’autor del report “The Occupation. How the UE Discriminates Against Israel”, publicat avui als Perspectives Papers número 1.261 del BESA Center.

Post Scriptum, 9 de gener del 2020.

The Times of Israel es fa ressò avui del comunicat del Comissionat pels Afers Exteriors de la Unió Europea Josep Borrell que ha fet corregir el redactat inicial posicionant-se contra les construccions jueves en territoris en disputa o ocupats per referir-se exclusivament a “territoris ocupats”, confirmat així el seu biaix anti-israelià.

Post Scriptum, 19 de gener del 2020.

Frank Musmar publica avui als Perspectives Papers, número 1.411, del BESA Center, aqueix report sobre el canvi en la correlació de forces entre Israel i la Unió Europea arran de les explotacions gassístiques: “The Leviathan Natural Gas Field Could Be a Game Changer for Israel-UE Relations”.

Post Scriptum, 19 de maig del 2020.

Segons publicà el proppassat dia 2 The Times of Israel, onze ministres d’afers exteriors d’estats de la UE, entre els quals el del Regne d’Espanya, s’han adreçat al govern israelià advertint-lo de les conseqüències adverses que li poden arribar si continua endavant amb el projecte d’annexar part de Judea i Samària (Cisjordània segons terminologia propalestina). Avui, el mateix diari informa de “la diplomàcia del megàfon” que empra Josep Borrell en nom de la UE contra Israel.

Post Scriptum, 1 de març del 2021.

Ahir, el diari israelià Haaretz publicava el manifest dels eurodipitats contraris a Israel i pro-ANP, entre els quals els dos d’ERC (Diana Riba i Jordi Solé), però no pas amb el de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. És la diferència entre prioritzar els interessos nacionals catalans no contraposant-los inútilment amb els d’Israel i fer seguidisme de l’antisionisme abstracte i sectari: Joint letter by 442 parliamentarians from 22 European countries to European governments and leadersagainst Israeli de facto annexation of West Bank.

Post Scriptum, 26 de juny del 2021.

Jacques Benillouche publicà ahir al seu bloc aqueix article denunciant l’assassinat d’opositors a Mahmoud Abbas i el silenci de la Unió Europea: NIZAR BANAT, ASSASSINÉ EN PRISON PAR LES SBIRES D’ABBAS.

Post Scriptum, 21 de febrer del 2022.

Freddy Eytan publica avui al seu bloc del The Times of Israel aqueix apunt sobre el tractament d’Israel per part de la Unió Europea, “Commission européenne : désinformation et double jeu“.

Post Scriptum, 5 d’octubre del 2022.

Ahir JForum va publicar aqueixa infomació, “Israël–UE: Amnesty International contre le rapprochement”.

Post Scriptum, 23 de gener del 2024.

Résolution du Parlement européen du 18 janvier 2024 sur la situation humanitaire à Gaza, la nécessité de parvenir à un cessez-le-feu et les risques d’escalade régionale (2024/2508(RSP)). Les eurodéputés ont fixé deux conditions au cessez-le-feu permanent et à la relance du processus de paix. La première : la libération de tous les otages, le plus rapidement possible et sans condition. La seconde : que le Hamas, classé comme organisation terroriste par l’Union européenne, soit démantelé

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!