Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
La tercera intifada palestina contra Israel ja és un fet i ja té nom: per ara pot ser denominada “la dels ganivets”, ja que és el mètode d’atac preferentment emprat a diferència de les anteriors caracteritzades per l’ús dels atemptats suïcides contra la ciutadania jueva.
Com ja va succeir arran de la segona iniciada l’any 2000, el pretext aparent és preservar el caràcter exclusivament musulmà del Mont del Temple, a Jerusalem, on les dugues mesquites bastides sobre el lloc sant del judaisme representen la dominació islàmica sobre la pàtria ancestral del poble jueu. Els palestins plantegen, doncs, un conflicte religiós a diferencia dels jueus que l’haurien d’encarar solament com un conflicte polític, (no pas com pretenen els ortodoxos que també consideren un deure diví restablir el seu culte en aquell indret).
Com escriu avui mateix l’ambaixador israelià a la Gran Bretanya a les pàgines del The Telegraph, les cícliques revoltes àrabs contra els jueus arranquen des de la primera al 1921 (la del 1936 fou blasmada per Antoni Rovira i Virgili en el seu article “El dret dels jueus“) i arriben fins a l’actualitat amb un denominador comú: matar jueu pel sol fet de ser-ho i viure a la seva terra emparant-se en l’islam. Aqueix punt de partida és el que es neguen a considerar els qui critiquen Israel quan es defensa dels qui volen destruir l’estat hebreu, l’única garantia real per prevenir un altre genocidi com el patit a mans del nazisme (amb la col·laboració del muftí de Jerusalem Al-Husseini, aliat d’Adolf Hilter).
Els fets demostren que no hi ha un moviment d’alliberament nacional palestí que aspirar a bastir un estat propi, allò que impulsa l’agressió contra els jueus és l’islamisme representat per Hamàs i el Moviment Islàmic d’Israel que són els qui atien la intifada en curs. L’ANP és una superestructura política sostinguda diplomàticament per mantenir la ficció que dos estats són possibles, però Mahmud Abbas no té ni legitimitat democràtica, ni suport popular, ni capacitat per aturar la violència. El successor d’Arafat, continua emprant la dialèctica de l’odi contra Israel, (davant les Nacions Unides per exemple), per mantenir la connexió amb una població majoritàriament adversa a tot acord de coexistència amb Israel.
Els diputats de la Llista Àrab Unida no tenen ni líder, ni projecte propi, comparteixen amb els islamistes l’estratègia de la intifada popular convocant avui una vaga general a les poblacions àrabs i només alcaldes, com el de Natzareth, gosen criticar la seva deriva vers al conflicte interètnic entre ciutadania israeliana.
Els estats i els mitjans de comunicació occidentals no distingeixen entre agressors i agredits (TV3 sectària com sempre) i criden inútilment a una conciliació entre les parts que no és viable ni creïble, deixant a Israel abandonat a la seva autodefensa en solitari. El poble jueu -a Israel i arreu- es prepara per a fer front a una ofensiva terrorista de llarga durada i evolució incerta atès el conflictiu context geopolític del Pròxim Orient.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2015.
Sal Emergui, corresponsal a Jerusalem per El Mundo titula la crònica d’avui “Israel se lanza a la caza de los lobos solitarios palestinos”, descriu encertadament l’emergent intifada dels ganivets que es desencadena enmig del silenci diplomàtic i la manipulació mediàtica, com molt bé descriu David Harris en un article a The Times of Israel.
Per altra banda, l’imam Raed Salah, cap del Moviment Islàmic d’Israel ha estat citat a declarar davant els tribunals de Justícia a Jerusalem acusat d’incitació a l’odi i al racisme antijueu. Significativament ha estat assistit pel diputat de la Llista Àrab Unida Ahmad Tibi, en presència del qual Salah ha reiterat que els musulmans defensaran Al-Aqsa amb l’esperit i amb la sang.
Post Scriptum, 15 d’octubre del 2015.
Ahir al vespre el president de l’ANP, Mahmud Abbas, es va adreçar als palestins en un missatge institucional que lluny d’apaivagar la intifada insisteix en la incitació a l’odi contra els jueus a base de mentides flagrants com les que denuncia aqueix comunicat divulgat avui per l’Asociación Galega de Amizade con Israel:
“El presidente de la Autoridad Palestina (AP), Mahmud Abbas, acusó a Israel de “ejecutar” a un palestino de 13 años, que previamente había apuñalado a un niño israelí en Jerusalén y dijo que los palestinos “no aceptarán la política de ocupación de Israel”.
El presidente de la AP formuló esas acusaciones durante un discurso transmitido por la televisión oficial palestina. Se trata de su primer discurso de importancia desde el inicio de ola de violencia y ataques terroristas contra israelíes.
Al referirse al reciente ataque, en el que Hassan Manasra, de 15 años, y su primo Ahmed Manasra, de 13, apuñalaron a un niño de 13 años de edad, y a un joven de 25 años, en el barrio judío de Pisgat Zeev, en el norte de Jerusalén, hiriendo gravemente a ambos, Abbas dijo que Israel asesinó a los dos (atacantes) palestinos a “sangre fría”.
Hassan Manasra fue abatido a balazos cuando arremetió contra un policía con un cuchillo, y Ahmed Manasra resultó gravemente herido tras ser atropellado por un automóvil mientras huía, y está siendo atendido en un hospital israelí.
Abbas se sumó al cínico coro de funcionarios palestinos que acusan a Israel de haber ejecutado a los dos adolescentes a sangre fría.
La policía israelí difundió imágenes de las cámaras de vigilancia que muestran los dos adolecentes palestinos blandiendo cuchillos y persiguiendo a un joven, antes de que uno de ellos fuera abatido al arremeter con su daga contra la policía.
Abbas también acusó a Israel de “atacar a los lugares santos”. En respuesta la Oficina del Primer Ministro, Biniamín Netanyahu, lo denunció por difundir “mentiras e incitación”.
“El adolescente al que se está refiriendo está vivo y hospitalizado en el [Hospital] Hadassah, tras haber apuñalado a un niño israelí que andaba en bicicleta que se envcuentra en coma. Mientras Israel mantiene el status quo en el Monte del Templo; Abbas, con sus palabras de incitación está haciendo un uso cínico de la religión y provocando de esta manera más actos de terrorismo”, expresó la Oficina del Primer Ministro.”
El misstage del president de l’ANP l’ha qualificat Avi Issacharoff, analista de The Times of Israel, com “Un discurso sin dientes de un Abbas sin colmillos” (segons traducció d’Enlace Judío de Mèxico). Atesa la incapacitat del lideratge palestí per arribar a un reconeixement mutu entre dos estats Benyamin Netanyahu no té altra alternativa a curt termini que la perseverança en la defensa d’Israel com estat jueu i democràtic, així ho analitza Raphael Ahren en un article avui al The Times of Israel.
Post Scriptum, 2 de novembre del 2015.
L’analista de The Times of Israel, Haviv Rettig Gur, publica abans d’ahir un extens article sobre el significat profund de la intifada dels ganivets que la diferencia de les dugues anteriors i que atribueix a la fallida (no reconeguda pels propis palestins) del somni d’anorrear Israel i que titula significativament “Perdre la Palestine”.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2015.
El rerefons que explica els sobtats increments d’atacs palestins en unes zones i l’apaivagament en altres no és altre que el mercadeig que duen a terme saudites i iranians finançant clans palestins per tal que ataquin o es continguin segons les ofertes econòmiques, tal com ho explica aqueixa informació apareguda a Debka el proppassat 17 d’octubre.
Post Scriptum, 8 de desembre del 2015.
Suecia es un dels estats europeus mes obertament hostils a Israel, com Islandia i Irlanda, dels mes allunyats geograficament i entre els que compten una de les mes migrades poblacions jueves del mon. Pero es al capdavant de la intifada diplomatica contra l’estat hebreu i dels primers a negar que els atacs amb ganivets que els islamistes palestins menen des de fa dos mesos contra civils jueus siguin actes de terrorisme gihadista, com ahir va afirmar Stefan Lofven, primer ministre suec.
Post Scriptum, 28 de gener del 2016.
Les cançons que lloen els apunyalaments de jueus triomfen entre els palestins i els islamistes d’arreu del món, segons informa avui The Times of Israel.
Post Scriptum, 6 de març del 2016.
El Centre des Affaires Publiques et d’État de Jerusalem (CAPE) publica avui un dossier exhaustiu sobre els sis mesos d’intifada dels ganivets titulat “Le couteau palestinien et les messages de la haine“, on analitza les causes, els mètodes i els resultats d’aqueixa onada de terrorisme contra el poble jueu.
Post Scriptum, 20 de setembre del 2016.
Abans d’ahir Avi Issacharoff publicava un interessant article a The Times of Israel on apuntava que l’agreujament dels atacs amb ganivets contra soldats israelians és la conseqüència dels acords subscrits entre l’ANP i Israel sobre el pagament del deute pel subministrament elèctric dels territoris palestins i el projecte de millora dels recursos hídrics compartits i l’eventual aprovisionament de gas.
Sal Emergui, per la seva part, publica avui una crònica pel diari espanyol El Mundo sobre el context polític de la reanudació de la intifada dels ganivets.
Post Scriptum, 22 de setembre del 2019.
Shmuel Trigano publica avui a JForum aqueix breu però punyent article: “Crime rituel palestinien“:
Je voudrais revenir sur un assassinat qui, bien qu’il soit déjà du passé dans la chronique (août 2019), ne passe pas dans l’imaginaire et plonge dans une sorte de sidération qui ne s’efface pas. Peut être parce qu’il donne à voir dans le visage des meurtriers, la déchéance de l’humanité et la régression de la religion à l’âge préhistorique. Il s’agit de l’assassinat d’un jeune homme de 18 ans, Dvir Sorek, qui se trouvait près de Migdal Oz, un village de Judée. L’aspect le plus grave de ce meurtre, c’est qu’il n’était pas prémédité. Dvir Sorek passait par là, la voiture des deux assassins, 24 et 30 ans, aussi. Ils virent le jeune homme seul. Aussitôt monta en eux le projet de le tuer. L’occasion fait le larron, mais c’est justement la rencontre de cette occasion avec la spontanéïté, l’improvisation, du meurtre qui est terrifiante. Elle nous plonge dans un abîme. On trouve un Juif sur le chemin et l’idée qui vient immédiatement à des quidams, des individus anonymes, non à des hommes de guerre, c’est de le tuer, en catimini! Et pas seulement de le tuer. Comme si de rien n’était, les deux hommes rentrèrent chez eux se coucher comme à l’habitude. Ils furent débusqués vivants dans leur lit. Ils n’avaient aucun plan ni stratégème, ni même projet de fuite, pour se sauver de la police, imbus de leur (bonne) foi. Sans doute avaient-ils lardé Dvir Sorek de coups de poignard en psalmodiant “Allah hou Akbar”.
Je n’ai pas compris sur le moment la parole du père de ce jeune homme, Yoav Sorek, lorsqu’il a appris l’assassinat de son fils: “Nous espérons que Dvir, puisse Dieu venger son sang, n’a pas vu le visage de ses assassins et nous essaierons nous même de ne jamais les regarder ni maintenant ni au Tribunal”: le rictus de Caïn, le visage de la bête dans l’homme.
Le côté le plus terrible de ce meurtre – et de combien d’autres ! -, c’est son caractère “religieux”. L’arme du crime ne ment pas dans tous ces cas: ce doit être un couteau, un couteau sacrificiel qui doit verser le sang de la victime, en rachat de quelque chose, d’une vengeance, d’un ressentiment, d’une célébration (?) que seul le meurtier connaît. Ce qui choque, c’est le caractère individuel du crime. Il n’y a pas ici de phénomène de foule lyncheuse ni d’opération militaire de masse. C’est un sacrifice privé, intime, qui est perpétré. On ne saurait cependant passer sous silence l’arrière plan de cet acte: l’appel au meurtre des Juifs par de nombreuses autorités de l’islam, par l’Autorité palestinienne qui déverse dans ses écoles un enseignement de haine et sert, pour les récompenser, un salaire à vie aux familles des assassins qualifiés de “martyrs” (Chahid) puisque le meurtre commis est perpétré sous l’invocation divine.
Mais il y a un niveau plus profond. Derrière le rictus inhumain des assassins se profile en fait la façon dont ils considèrent le Juif tué dans cet acte rituel. Ce que pensaient nécessairement les assassins en sacrifiant le jeune homme, c’est en somme qu’il n’appartenait pas à l’espèce humaine mais à une autre “espèce”, un non humain, en quelque sorte susceptible d’être “chassé” et tué à merci comme une bête des champs. Nous retrouvons là la doctrine de l’imam Yusuf al Qaradawi, chef du conseil de la Fatwa pour l’Europe – c’est dire son importance -, résidant au Qatar après avoir fui l’Egypte de Sissi, qui affirmait en 2003 que “la loi islamique a déterminé que le sang et les biens des peuples de Dar el Harb (les pays non musulmans où l’islam doit mener le Djihad) ne sont pas protégés. Les musulmans peuvent s’emparer de leurs biens, de leurs femmes, disposer de leur vie”, etc. Ce qui est arrivé au peuple Yezidi en Irak sous l’Etat islamique a montré concrètement ce que cela signifiait. Les nazis ne comparaient-ils pas les Juifs aux rats, pour les exterminer “hygiéniquement”? Nous en sommes là au début du XXI° siècle.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!