Ara que l’església catòlica, espanyola i catalana, beatifica els seus màrtirs oblida els -pocs- capellans víctimes de la repressió del bàndol “nacional”. Josep Maria Llorens fou un d’aqueixos. Escrigué poc abans de la seva defunció una obra avui tan oblidada com ho és la seva memòria: “La Iglesia contra la República española“.
L’Ajuntament de Tarragona l’any 1990 va reeditar un llibret seu on evocava els records de joventut a la seva ciutat nadiua, “La meva Tarragona”. Llevat d’una ressenya de Josep Lluís Carod-Rovira a un llibre ja introbable editat per Caixa Penedès l’any 1980 dedicat a personatges originaris de la “província” de Tarragona, ningú més hi ha dedicat atenció.
Vaig redactar la introducció d’aquella obra amarada de tendresa i de dissort i vaig mirar de trobar en va algun dels seus familiars per l’acte de presentació. Recordar la seva rica personalitat és un acte de justícia pendent d’assumir per les autoritats municipals, ja que les religioses no estan disposades a fer-ho, i amb això recuperar la memòria de la bondat, no pas la memòria de la maldat.
Aqueixes són les paraules introductòries que vaig redactar per a la reedició de “La meva Tarragona”:
“La meva Tarragona”, és un llibre breu i senzill de records d’infantesa d’un home que a les acaballes de la seva vida es troba a l’exili. Aquest amarg tràngol l’han conegut molts catalans, que arran de l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit espanyol l’any 1939, es veieren foragitats de la pàtria. Josep Maria Llorens fou un d’entre ells. La reedició d’aquest llibre vol ser un acte de reparació i reconeixement a tots aquells compatriotes que hagueren de refer llur vida arreu del món. Per aquest motiu, s’emmarca dins del programa “Recuperem la nostra història”, que l’Ajuntament de Tarragona ha organitzat amb la col·laboració de l’Associació Xavier Romeu per commemorar el 50 aniversari de l’afusellament del President Companys.
Aquest llibre aparegué l’any 1971 publicat per una editorial ja desapareguda, Edicions Mirador del Pirineu, d’Andorra la Vella. Cal assenyalar que la portada original és una composició del pintor tarragoní Gonzalo Lindín, circumstància acreditativa que, malgrat l’exili, l’autor no va perdre mai el contacte amb les gents de la seva ciutat natal. Josep Maria Llorens no tenia cap causa pendent amb la “justícia franquista” que l’impedís retornar a Tarragona, ben segur, que més d’una vegada li ho devien proposar amics i parents. Malgrat això, no tornà. El seu cas, és dels pocs clergues que que s’exiliaren l’any 1939, conscients que el seu poble havia estat vençut i que li pertocava seguir la sort dels seus sense acceptar mai el nou règim. En diversos moments del text s’autoqualifica com a tarragoní fidel, evidentment que ho fou i en el més estricte sentit de la paraula: fidel a Tarragona i a Catalunya.
Fent una anàlisi dels continguts ideològics del llibre es pot afirmar que Josep Maria Llorens fou educat en els valors cristians tradicionals comuns al clergat de principis de segle. Les seves referències als gitanos i al carnaval, per posar dos exemples, són significatius d’aquesta mentalitat conservadora. Tot i aquests antecedents (de bona família i capellà) en ell prevalgué la fidelitat patriòtica per sobre de qualsevol altre interès a l’hora de decidir, el gener del 1939. Com a capellà, podia quedar-se, com a català, no. Amb això no vull dir que renunciés als sagraments sacerdotals, ni molts menys. De la seva prosa es desprén que fou un sacerdot convençut fins al final dels seus dies. Però tanmateix, va saber distinguir entre Esglesia-institució i la fe cristiana. Bona prova n’és el seu llibre, també aparegut a l’exili: “La Iglesia contra la República Española”.
Amb el seu exili voluntari donà testimoni de fei de resistència. Aquesta actitud li val entre els exiliats un sincer reconeixement. personalment ho vaig poder comprovar en trobar el seu llibre a la seu parisenca de la Regional Catalana de la CNT, tot comentant-ho amb en Roc Llop, poeta i cenetista de Miravet. La singularitat de la persona de Josep Maria Llorens va ser recollida en el llibre “Cent personatges, des del Montsià al Baix Penedès”, aparegut fa pocs anys en aquesta mateixa editorial “El Mèdol” on Josep Lluís Carod Rovira en feu una breu ressenya biogràfica. Avui, amb la reedició d’aquest llibre es fa justícia a un conciutadà fidelíssim i es recupera un trosset de la nostra memòria històrica com a poble”.
Post Scriptum, 19 d’agost del 2022.
Avui, Josep Lluís Carod Rovira recorda Josep Maria Llorens en aqueix article al Diari de Tarragona: “Sant Magí, lluny. Records d’exili“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!