A través dels mitjans de comunicació s’ha fet saber que Josep Benet, davant les eleccions espanyoles del proper 9 de març, dona suport a la candidatura que encapçala Josep Antoni Duran Lleida.
Només he tractat personalment Josep Benet amb motiu de la presentació de la biografia de Jaume Cornudella (Un home del silenci, Pagès Editors, Lleida, 2001) que els familiars del biografiat vàrem organitzar a la Universitat Catalana d’estiu el mateix any d’aparició del llibre. Benet va accedir gustosament a participar-hi al costat de la vídua, Maria Rosa Soler i el prior de Cuixà, Oleguer Porcel. Jaume Cornudella havia sigut, tot i militar al FNC, un dels homes de màxima confiança del president Tarradellas a l’exili, i és ben sabut que les relacions d’aquest amb Josep Benet no van ser mai de complicitat. Benet feu una exposició, detallada i rigorosa, pròpia d’un historiador de prestigi i un patriota que sap reconèixer les qualitats dels que comparteixen aquesta condició tot i discrepar-hi eventualment.
No crec que el gest de donar suport a Duran Lleida estigui guiat pel despit o el ressentiment, aquesta és una conducta pròpia de gent mediocre que posa el seu personalisme per davant dels objectius de país. No sé l’explicació que ha donat, ni si li cal fer-ho. Em preocupa que ateses les diferències de qualitat humana i política que hi ha entre Benet i Duran, i existint altres opcions a priori més pròximes a la trajectòria i el pensament de Benet, aquest hagi optat per un polític que sobretot creu en l’encaix subordinat de Catalunya a Espanya. Ho interpreto més com un toc d’alerta davant la mancança de propostes efectives i creïbles de caràcter sobiranista que no pas com la convalidació de l’estratègia caludicant la que defensa Duran.
En tot cas, Benet té el meu respecte i escoltaré amb atenció (i preocupació) les seves motivacions. I li agraeixo profundament els aprenentatges que es desprenen de dues de les seves obres, per mi de les més encertades: “El president Tarradellas en els seus textos 1954-1988” (Empúries, Barcelona, 1992) i “El president Companys, afusellat” (Edicions 62, Barcelona, 2005).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També jo crec que ha estat un retret i un avís i així ho vaig escriure al bloc. En Benet no mereix alguns comentaris publicats per companys del teu partit. Tens el meu respecte des de fa molt de temps, avui s’ha enfortit.
no ser ni potser vull saber-ho les raons de Josep Benet, perquè per a mi és impossible fer aquest gest. Jo sempre he cregut en votar amb el cor i no amb la calculadora ja que crec què si votes al que no creus per despit o perquè creus que és el mal menor o perquè no surti l’altre opció, es desvirtua l’essència de la democràcia. Però respecto les persones que ho fan, sobretot en unes eleccions molt poc democràtiques amb llistes tancades a on els noms han estat decidits a dit per les executives dels partits i per tant cap llista ha estat confeccionada per una elecció oberta als ciutadans ni tant sols dels militants. Tu ho saps molt bé.
Manel des de Karlsruhe
Benvolgut Jaume,
Crec que has encertat. Conec personalment en Benet i per a mi ha estat tot un honor. Malgrat les pressions que va rebre el seu dia, ell va fer un pas ferm i decidit en el rebuig a l’estatut tal i com havia quedat. Aleshores no es va posar al costat de CiU, però també li ha decebut la manca de decisió d’ERC en determinats aspectes. És molt senzill, com dius en els teus llibres, cal seguir el camí del nou republicanisme, esdevenir el “partit de la llibertat”, això és el que vol dir avui en dia ser veritablement d’esquerres, que és el que no és, al meu parer, aquest govern. Que el govern no sigui independentista ho entenem tots, però que ni tan sols sigui d’esquerres no ho enten ningú. Com a botó de mostra només cal veure el lamentable estat de les nostres universitats i de la nostra recerca.
Una abraçada,
El Timbaler de Santpedor.