Jaume Renyer

Avui fa setze anys que va morir Joan Fuster, patriota il·lustrat, mestre d’assagistes i referent polític de l’independentisme contemporani.

De tota la seva obra l’opuscle “Qüestió de noms”, editat l’any 1962, per iniciativa de Joan Ballester dins la sèrie “Aportació catalana”, em sembla el text més punyent i de plena vigència encara avui. La comunitat nacional catalana necessita un denominador comú que resumeixi un projecte polític col·lectiu, ell va proposar “Països Catalans”, Josep Guia uns anys més tard en la mateixa línia aposta per dir-nos senzillament “Catalunya”.

Durant la llarga campanya per escollir president i secretari general d’Esquerra la qüestió de la denominació del partit al conjunt de la nació ha estat un dels temes clau de debat. Finalment hom ha optat per ajornar la qüestió fins al congrés de l’any vinent que ha de servir inicialment per reformar els estatuts de la formació republicana.

Joan Fuster continua essent el gran postergat dels sectors dominants valencians que han fet tot el possible per impedir l’arrelament social de les seves propostes referides a la identitat cultural i nacional dels valencians. En la política autonòmica valenciana l’hegemonia dels partits espanyols és aclaparadora, el blaverisme ha estat la força de xoc de la reacció contra-fusteriana finalment dissolta electoralment. El valencianisme catalanista és ben viu socialment gràcies a l’esforç dels sectors més dinàmics (que són els que tenen consciència de poble).

El creixement econòmic valencià dels darrers vint anys ha canviat la fisonomia del país, les seves necessitats estratègiques van més enllà del regionalisme ben entès que encara ofereix noves glòries a Espanya. Potser una eventual connexió entre el pòsit sociopolític valencianista i els grups d’emprenedors amb sentit de país permeti la concreció de la proposta fusteriana gairebé cinquanta anys després de la seva formulació. Seria el millor homenatge al l’insigne patriota suecà.

Post Scriptum, 11 de setembre del 2021.

Vilaweb ha recordat avui que enguany fa “quaranta anys de les bombes a casa de Joan Fuster. La policia mai no ha investigat l’atemptat que quasi costa la vida a l’escriptor l’any 1981”.

Post Scriptum, 2 de gener del 2022.

Editorial imprescindible de Vicent Partal el proppassat 29 de desembre a Vilaweb: “Algunes coses que encara hem d’aprendre de Joan Fuster. Joan Fuster va fer concret, ambiciós i contemporani el projecte dels Països Catalans, traient-lo del racó de l’enyor ineficaç on la desfeta política de segles i les mancances de la Renaixença l’havien deixat”.

Post Scriptum, 21 de juny del 2022.

Avui s’escau el trentè aniversari de la mort de Joan Fuster, una data que passa desapercebuda malgrat els tres governs autonòmics del país han nomenat respectivament comissaris per commemorar el centenari del seu naixement. L’homenatge al renovador del pensament nacional hauria de ser també d’abast nacional, no una suma d’actes autonòmics sense trellat. Dissortadament, fins ara, no estem a l’alçada que la seva transcendència mereix.

Ahir mateix, Antoni Rubio escrigué al setmanari El Temps un article il·lustratiu: “Joan Fuster, sense ganes”.

“Hom té la sensació —desagradable, val a dir; decebedora, si més no— que els fastos oficials de l’Any Joan Fuster es produeixen a contracor i gairebé per inèrcia. “Ací jeu l’homenatge a Joan Fuster”, podríem dir, “que va morir com va viure, sense ganes”. Una nosa oficial visible que es palesa, especialment i dolorosa, al País Valencià, on la figura de l’assagista suecà esdevé cada cop més incòmoda i, com diu el cèlebre aforisme grec, converteix Joan Fuster en “la mesura de totes les coses”. O, com a mínim, del camí tèrbol que van prenent les nostres coses.

La coincidència del centenari del naixement de l’escriptor, el trentè aniversari de la mort i els seixanta anys de la publicació dels textos de 1962 obligaven a dedicar l’any 2022 al fill de Joan Baptista Fuster, tallista d’imatges religioses, i de Maria Ortells, ama de casa de postguerra, i, en conseqüència, professional del patiment. I, en efecte, recordar Joan Fuster —i, més encara, els escrits fusterians— ha esdevingut un via crucis per a les Generalitats, sobretot la del sud, en què ni tan sols l’entrenament ardu i diari en el camuflatge ideològic resulta suficient per abordar l’efemèride sense deixar les vergonyes al descobert.

“No vulguis improvisar la teva vida: correries, si no, el perill de trobar-te que et falla la “inspiració” en el moment de més compromís”. L’aforisme fusterià ben bé podria aplicar-se al cartell de la presentació de l’Any Joan Fuster de la Generalitat Valenciana, en què la cita triada per a acompanyar la caricatura de l’autor suecà va ser “País, paisatge i paisanatge”. La coincidència amb el títol d’un article d’Unamuno, personatge no massa estimat per Fuster, en què a més es feia una defensa pirogènica de la nació espanyola, podria ser casualitat; el caràcter maldestre de la tria i l’arrancada per obligació de l’Any Joan Fuster esdevé certesa absoluta.

Resulta entendridor l’afany oficial per mostrar-nos un Fuster descafeïnat, eufemístic, envernissat d’un vessant estrictament literari, però descarregat de tot contingut polític. Un eufemisme que “és ja, en si, una mentida”. El naixement de la Comissió cívica del centenari de Joan Fuster, improvisada per una part de la societat civil, és fonamentalment una resposta a aquest silenci ensordidor sobre el pensament polític de l’autor i la incomoditat que genera en l’actual discurs oficial de bona part de l’esquerra i, fins i tot, del valencianisme hegemònic.

El darrer exemple de tot plegat és Joan Fuster: una vida il·lustrada, una petita exposició itinerant que l’AVL ha creat per a l’ocasió. La selecció dels moments, els personatges i el contingut de l’obra de Fuster que s’hi fa és, com a mínim, curiosa. S’esmenten moltes de les capçaleres en què l’assagista de Sueca va guanyar-se la vida com podia (Las Provincias, Esclat o Verbo), però no es dedica ni una ratlla a El Temps, revista de la qual va ser fundador i col·laborador des de l’inici; es parla de les personalitats i les entitats amb qui Fuster va relacionar-se, però es defuig que va ser president d’Acció Cultural del País Valencià i ni tan sols s’esmenta el famós discurs del 25 d’Abril a Castelló. D’altra banda, hi apareixen llibres, molts, i editorials, però amb una selecció mil·limètrica que deixa fora l’Editorial 3i4, tot i ser una de les referències principals de l’obra fusteriana.

La traca final són els panells 8 i 9, dedicats a “l’any decisiu”. L’AVL es limita a definir la producció fusteriana de 1962 (Nosaltres, els valencians; Qüestió de noms; El País Valenciano i Poetes, moriscos i capellans) com a “dos textos d’orientació política, una guia de viatges i un assaig d’història social i cultural”. I avall, que fa baixada… “Els quatre títols que Fuster publicà en 1962 són una prova del seu interès pel poble valencià”. Sense més. Sense ganes.

El panell específic de Nosaltres, els valencians qualifica el llibre com a “assaig interpretatiu” que ha esdevingut “primordial” perquè “milers de valencians reflexionaren, i continuen reflexionant, sobre la seua identitat nacional”. El sintagma “Països Catalans”, és clar, no apareix per cap banda. Potser l’AVL considera que no és rellevant en una exposició sobre Fuster i, en concret, sobre el llibre esmentat. L’entitat, en canvi, encerta en la tria del fragment de Nosaltres, els valencians: “A una banda, hi ha aquells que afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la “província” claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent”. Que cadascú rumie a quina de les dues bandes li ha dut la vida.”

Post Scriptum, 22 de novembre del 2022.

Avui, Vicent Partal a Vilaweb, “Joan Fuster: cent anys del “català integral”. L’obra de l’escriptor de Sueca, de qui avui es commemoren els cent anys del naixement, ha estat decisiva per a la reconstrucció nacional no tan sols del País Valencià, sinó del país sencer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!