Ahir hom va commemorar el centenari d’Estat Català, hi van participar autoritats, dirigents independentistes, militants de diferents generacions i descendents de patriotes destacats. Un grapat de salutacions d’organitzacions nacionalistes d’arreu del món van ser esmentades en el decurs de l’acte que seran aplegades en un opuscle d’aparició imminent, aqueixa és la contribució al centenari d’Estat Català com a president d’Independentistes d’Esquerres:
Tres són les característiques que diferencien el nacionalisme català de la resta dels europeus. En primer lloc, el retard en la construcció de l’estat-nació espanyol comporta que també el nacionalisme català (igual que el basc) no aparegui de manera organitzada fins a començat el segle XX, molt tardanament en comparació amb els nacionalismes irlandès, jueu o txec. En segon lloc, no s’organitza majoritàriament com un moviment d’alliberament nacional enfrontat amb l’estat espanyol en tant que ocupant (sigui una monarquia o una república) sinó que reflectirà políticament la nació sociològica mirant de preservar-la amb fórmules d’encaix a l’estat espanyol mitjançant els projectes de reforma que malda per articular. I la tercera singularitat és la manca d’un projecte polític que englobi la totalitat de la comunitat nacional, tot i que les referències pancatalanistes de caràcter cultural, lingüístic i jurídic hi són constants des de la Renaixença ençà. No serà fins a la segona meitat del segle XX que a partir de l’obra de reconstrucció intel·lectual de la nació completa ideada per Joan Fuster hom establirà les bases per a un desenvolupament polític.
Dues altres conductes reincidents són també singulars: la primera, superant l’estadi regionalista, els èxits electorals del catalanisme, començant pel del PRDF al 1869, el de Solidaritat Catalana al 1906, i, posteriorment d’ERC al 1931, del Front d’Esquerres al 1936 tenen l’element comú de no saber com traduir en resultats polítics els anhels dels votants, ni fer front a la reacció del poder espanyol. La segona, el possibilisme d’ERC (pacte de Sant Sebastià al 1930, el retrocés de la República catalana a la Generalitat del 17 d’abril del 1931) i el tarradellisme es perllongaran fins als nostres dies quan l’actual direcció d’Esquerra abandona el conflicte independentista després de l’octubre del 2017 i retorna a l’etapa prèvia a la seva refundació a partir de la crida de Josep Lluís Carod-Rovira al 1986 esdevenint una mena de casa comuna amb federalistes i simples autonomistes.
L’independentisme naixerà combatiu (Estat Català, Nosaltres Sols), protagonitzarà l’intent de Prats de Molló, (1926) i pagarà la frustració de la proclamació del 6 d’octubre, (1934), ho demostrarà durant la guerra 1936-1939 i en la resistència contra el nazisme a França. Tindrà continuació via el nounat Front Nacional de Catalunya i el reconstituït Estat Català durant el franquisme. Hom reprendrà la lluita armada a mitjan dels anys seixanta amb EPOCA, FAC, fins arribar a Terra Lliure, autodissolta definitivament a meitat dels noranta. Políticament, a partir del 1969 el PSAN encetarà l’independentisme d’esquerres que es diversificarà, no pas sense conflictes, amb els Provisionals, IPC, MDT, Maulets, Catalunya Lliure i a partir del 1996 amb una nova generació via CUP, Endavant i Poble Lliure, sempre en una situació minoritària. El separatisme, el republicanisme històric i el renovat, el socialisme nacional, el patriotisme resistent, l’anticapitalisme de base nacional, el liberalisme postconvergent, el neorepublicanisme contraidentitari donaran lloc a les successives fornades s’han anat superposant fins arribar als nostres dies, no sense contradiccions.
L’independentisme català fins al segle XXI no arribarà a situar-se al centre de la vida política del Principat quan al 2017, el procés independentista encetat al 2010 arriba a un punt mai assolit des del 1714, quan el govern del president Carles Puigdemont proclama la independència al parlament de la comunitat autònoma de Catalunya sense aplicar-la efectivament. Però després la majoria dels seus components s’han tornat a acomodar submisament al reducte autonòmic en un cas inèdit de desconstrucció d’un procés d’alliberament nacional. L’independentisme subsistent té el repte de capgirar la dinàmica claudicant en unes condicions cada cop més adverses per a la causa nacional catalana, ja que per dessota del procés n’hi ha un altre de substitució i alienació nacional que es percep en el retrocés de l’ús de la llengua, la pèrdua de la identitat catalana com a factor de cohesió social intergeneracional. La tendència a la desconstrucció de les societats obertes occidentals ha estat interioritzada a casa nostra , esdevenint un factor que dificulta encara més els plantejaments de reconstrucció nacional imprescindibles per a que l’independentisme prosperi. El nacionalisme català al llarg dels darrers cent anys ha alternat radicalisme i reformisme però reiteradament els primers han perdut davant els segons, com explica Jaume Ros i Serra, ara, la possible represa del lideratge de l’independentisme persistent és l’única esperança de supervivència com a poble. El centenari d’Estat Català en pot ser el punt de partida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!