El 8 de juliol de l’any vinent enfarà cent que Estat Català es va contituir com a partit independentista, precedit només per l’efímera Federació Democràtica Nacionalista tres anys abans, ambdues formacions impulsades per Francesc Macià. Estat Català és un partit actualment existent, superant per tant a ERC que enguany ha commemorat el seu norantè aniversari (d’una manera vergonyant).
La commemoració de l’any vinent que organitza el partit, i que ja ha donat com a primer fruit la publicació d’un “Diccionari biogràfic d’Estat Català“, aplegant cent biografies de militant destacats, ha de ser un revulsiu pel conjunt de l’independentisme actualment trasbalsat per les actituds sectàries i claudicants. La mateixa denominació del partit, la seva trajectòria, no deixen lloc a dubtes i impostures sobre els seus objectius, podent esdevenir una eina clarificadora en aqueixos moments de confusió.
Post Scriptum, 16 de febrer del 2022.
Aqueix vespre a la llibreria Adserà de Tarragona Tomàs Callau, Fermí Rubiralta, Josep-Lluís Carod-Rovira i jo mateix hem presentat el “Diccionari biogràfic d’Estat Català” davant una vintena d’assistents. Les meves paraules han estat adreçades a assenyalar que la commemoració del centanari d’Estat Català no pot passar tan discretament com han estat (malgrat la voluntat dels organitzadors) el 90è aniversari de Nosaltres Sols (1931), o el 80è del Front Nacional de Catalunya (1940), o encara pitjor, la volguda desmemòria històrica del què ha estat ERC (1931). Recuperar els orígens, el patriotisme, el coratge, la dignitat dels nostres predecessors és imprescindible per sortir de l’atzucac actual on han dut el procés independnetista català els falsos dirigents que malden per desconstruir-lo per retornar a la cleda autonòmica. Recuperar la llengua, la identat, el nacionalisme, el sentit de continuïtat com a poble per fer front als propòsits anihiladors dels poders ocupants.
Post Scriptum, 21 de juny del 2022.
Oportunament, acaba de publicar-se el llibre “Estat Català (1922-2022). 100 anys d’independentisme polític”, (Editorial Base), coordinat per Fermí Rubiralta, amb la participació de Tomàs Callau, Frederic J. Porta i Marc Santasusagna. Es tracta d’una obra divulgativa i clarificadora de la continuïtat ideològica i organitzativa d’aqueix partit degà de l’independentisme superant les adversitats de tota mena que ha hagut d’afrontar al llarg del segle. Un dels punts que es preveuen polèmics és el període 1931-1936, quan bona part dels dirigents d’Estat Català participen a la fundació d’Esquerra però diversos centres i publicacions comarcals decideixen no fer-ho i mantenir-se al marge del nou partit fins a refundar-lo al maig del 1936.
Post Scriptum, 7 de juliol del 2022.
Demà s’escau el centenari de la fundació d’Estat Català i el començament dels actes commemoratius, també apareixen articles valorant l’efemèride, com aqueixos dos -gairebé amb idèntic títol-, de Manuel Lillo, “Estat Català, el centenari de l’independentisme organitzat”, al setmanari El Temps, del proppassat 20 de juny, i de Josep-Lluís Carod-Rovira, “Un segle d’independentisme organitzat“, ahir a Nació Digital.
Post Scriptum, 8 de juliol del 2022.
El Punt/Avui ha publicat el manifest “Estat Català, centenari d’un ideal“, signat per patriotes d’arreu de la nació i subscrit per familiars dels qui en foren membres destacats, que s’ha llegit en un acte commemoratiu celebrat al Museu d’Història de Catalunya:
“El 8 de juliol de 1922, Francesc Macià, amb altres patriotes catalans, funda l’organització Estat Català (EC), la primera formació política de caràcter netament independentista, recollint la trajectòria de La Reixa (1901), Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba (1908) i la Federació Democràtica Nacionalista (1919). Creat 15 anys després del Sinn Fein, és avui, després del partit irlandès, la segona formació independentista més antiga d’Europa.
Des del principi, EC va inscriure’s en la tradició d’un patriotisme popular i progressista que, pel cap baix, ja s’havia anat manifestant durant les darreres dècades del segle XIX de forma intermitent i fragmentària. Els seus militants, procedents de les classes populars i mitjanes de les ciutats i de la ruralia, s’han distingit sempre per un compromís polític absolut amb la llibertat i la sobirania de la nació catalana, treballant des de l’anonimat i la plena generositat d’energies, temps i diners, lluny de l’interès personal i l’ostentació pública, sempre amb coratge, constància i abnegació enfront de tota adversitat col·lectiva. Aquesta militància permanent, exercida des d’un patriotisme desinteressat, ha prioritzat tothora la lleialtat total al país i la fidelitat als seus anhels d’independència nacional, trajectòria que mereix el reconeixement públic dels signants d’aquest Manifest.
La formació de Macià va començar a delimitar políticament, així mateix, l’àmbit territorial de la nació catalana, entesa com un espai compartit entre els territoris històrics de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, visió nacional assumida amb el pas dels anys per tot l’independentisme català. Amb els Fets de Prats de Molló, el judici posterior a París, els viatges de F.Macià a Moscou i al con sud d’Amèrica, EC contribuí a la internacionalització del plet català i a la legitimació a l’exterior de les aspiracions nacionals del nostre poble. El perfil social dels seus membres n’explica la preocupació constant pels interessos de la pagesia, els treballadors urbans i la resta de classes populars, com en són prova els diversos documents elaborats a les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera, la mateixa Constitució Provisional de la República Catalana, aprovada a l’Havana el 1928, o la constitució d’un Front Obrer d’Estat Català a finals dels anys 60.
Inequívocament antifeixista, va fer costat al president Companys el 6 d’octubre de 1934, davant l’avenç del feixisme a l’Estat espanyol, i va combatre el franquisme amb les armes a Mallorca, Eivissa, Formentera, el Pirineu, el front d’Aragó i més enllà i tot, amb la mateixa decisió i valentia amb què militants seus van lluitar contra els nazis a la Resistència francesa, van morir en combat, als camps d’extermini alemanys o afusellats pel règim espanyol franquista. La dictadura militar espanyola n’il·legalitzà el partit, en prohibí les publicacions, en tancà les seus i, com succeí amb les altres formacions democràtiques, n’empresonà militants, els perseguí, els forçà a l’exili o els condemnà al silenci, condemna que mai no van acceptar i a la qual s’oposaren amb fets.
Durant les darreres dècades, EC ha estat generador de noves organitzacions independentistes i ha estat present en totes les plataformes unitàries i espais de lluita nacional existents. També ha continuat la seva tasca d’internacionalització de la causa catalana, sobretot amb formacions polítiques d’alliberament nacional d’arreu del món, particularment a l’àmbit mediterrani, a les quals ha fet participar també de l’evolució política viscuda a Catalunya, amb un majoria electoral de caire independentista, amb les diferents consultes populars i els referèndums del 9 de novembre de 2014 i l’1 d’octubre de 2017. Cent anys després de la seva fundació, amb catalans empresonats, exiliats i objecte constant de persecució i represàlia per part d’Espanya, les aspiracions legítimes d’independència nacional, benestar material, progrés econòmic, qualitat democràtica i normalitat lingüistica i cultural continen resumint-se en un objectiu polític expressat en només dues paraules, plenes d’història i carregades de futur, ahir i avui: Estat Català!
Post Scriptum, 9 de juliol del 2022.
El seguiment mediàtic de l’acte commemoratiu del centenari d’Estat Català ha estat migrat, com les reaccions polítiques, (significatiu el silenci displicent dels actuals dirigents d’ERC, cap dels quals ha signat personalment el manifest) essent la crònica del setmanari El Temps la que millor reflecteix el sentit dels parlaments d’ahir: “Estat Català celebra els cent anys al Museu d’Història de Catalunya.” Especialment decepcionant l’actitud de Vilaweb reaprofitant un article de Joan Safont del 30 de desembre de l’any passat anunciant el centenari.
Post Scriptum, 11 de juliol del 2022.
Excepcional, Francesc Canosa ahir a l’Ara: “Estat Català, el partit dels morts“.
Darrere la causa 000175 de Procedimientos Judiciales Militares (Sumarísimos) hi ha Antoni Sedó Ana. 49 anys. De Badalona. Del Comitè de Salut Pública. Pim, pam, pum al Camp de la Bota el 2 de març de 1939. El seu germà Alfons també va ser afusellat. L’Informe del Comandante de Puesto de Badalona D. Antonio Martín Villegas al Ilmo. Señor Fiscal Instructor de la Causa General y su provincia de 1941 no és més que una recol·locació de morts, jutjats, delatats, perseguits…. Bosses humanes dins d’un congelador. Persones com els Sedó morien a Barcelona, però també a Mauthausen.
A Pere Baró Gili els nazis li van treure tota la sang del cos. El buiden de vida al camp d’extermini. Al costat té els seus companys, que també es van xuclant, desinflant, expirant: Joaquim Casamitjana, Jesús Dalmau, Roser Fluvià, Mònica Genés… Uns 57 van morir dels 233 que van ser-hi internats. Abans de Barcelona i Mauthausen n’havien mort desenes a la Guerra. Abans a la República. Abans a la Dictadura de Primo de Rivera. I ara estesos per aquella Segona Guerra Mundial on, esperançats, lluitaven amb els aliats per alliberar el seu país ocupat per un franquisme que no perdonarà cap dia ni cap nom sense sang. Tots aquests morts (i empresonats, exiliats, depurats…) tenen en comú una cosa: lluiten per un Estat. Són militants d’Estat Català. El primer partit polític independentista català nascut el 8 de juliol de 1922. Repetim: Estat Català. El nom fa la cosa. I la cosa és aquesta. No és una altra. Des de sempre i per sempre. Perquè vam començar a ser estat el 1162. La Corona catalanoaragonesa. Confederació d’estats. Als creadors els destrueixen i els neguen la vida. Com sempre aquest és el problema: l’Estat. Per això els morts.
Josep Maria Murià Romaní mor a l’exili mexicà. El seu fill Josep Maria Murià Rouret, nascut a l’exili, escriu al pròleg de Diccionari biogràfic d’Estat Català sobre el seu pare: “Va ser a França quan, després de passar-ho molt magre, va anar a demanar feina a un català que tractava amb teixits. L’home se n’havia anat de Catalunya l’any 1936, fugint del que tots sabem. En veure que el meu pare era refugiat, li va engegar que no volia saber res de polítics, però tot seguit no va resistir la curiositat de saber de quin partit era. En sentir que era separatista d’Estat Català, se’l va mirar i li va dir: “Sou d’aquells que rebeu de tots cantons, oi? Doncs ja us podeu quedar”. Hòsties al quadrat, al cub.
Hòsties fins a l’infinit i més enllà. “Cal recordar que els militants d’Estat Català van gaudir del privilegi de ser els més odiats i perseguits no només pel franquisme, sinó fins i tot pels demòcrates republicans i els espanyols”, com ara aquells amb qui els catalans van compartir l’exili mexicà i, suposo, que també el d’altres indrets. I això demostra que l’anticatalanisme no és exclusiu de les dretes espanyoles. “Així ho sostenia Joan Fuster quan insistia que el nacionalisme espanyol no és una construcció de la dreta, sinó una construcció espanyola”, reafirma Murià. Tots els catalans són d’Estat Català sense saber-ho. Aquest és el problema.
Estat Català no és només el partit del rock star Francesc Macià i la seva banda de rock and roll d’alliberament nacional a l’europea, genuïna i natural manera: és el partit dels morts. Morts contra totes les dictadures: toves, fortes, espesses, ferotges, diabòliques… Morts contra tots els feixismes: vermells, blaus, blancs, negres, grocs… Homes, dones, joves, grans, de totes les classes socials, de tots els indrets del país. El futur dona la raó a Estat Català. Només per una raó, per una veritat, per una realitat: l’independentisme no neix avui. Com Catalunya, tampoc. Perquè els morts hi han estat sempre. Els morts, vet aquí el problema. Els morts que no es volen veure. Pregunteu-vos per què. I preguntem-nos per què tot continua igual per voler tornar al nostre Estat original. Per tornar al bressol de la vida i fugir del clot de la mort.
Post Scriptum, 15 de juliol del 2022.
El digital L’Unilateral es fa ressò del centenari d’Estat Català.
Post Scriptum, 20 de gener del 2023.
Jordi Miró, president d’Estat Català, publica avui a Racó Català aqueix article titulat, “100 anys d’Estat Català i 1 més”.
Aquest any 2022 ha sigut el centenari de la fundació d’Estat Català. Dintre les activitats de celebració del centenari hi ha hagut la publicació de dos llibres sobre la història del partit, dels quals se n’han fet dotzenes de presentacions arreu del país: el ‘Diccionari Biogràfic d’Estat Català’, en què es publiquen de forma sintètica les biografies de 100 militants de d’EC, i el llibre ‘Estat Català (1922-2022), 100 anys d’independentisme polític’.
El 7 de juliol va sortir un manifest, a pàgina sencera, al ‘Punt Avui’, amb el títol: “Estat Català, centenari d’un ideal”, acompanyat de centenars de signatures de suport d’arreu de la nació catalana. El 8 de juliol es va fer l’acte institucional al Museu d’Història de Catalunya, en què es va retre homenatge als familiars dels militants històrics del partit, familiars dels fundadors del partit i membres destacats, com familiars de Francesc Macià, Daniel Cardona, Germans Badia, Jaume Compte, Francesc Català, Marcel·lí Perelló, Joan Cornudella, Anton Andreu, Rafael Dalmau, Andreu Xandri, Jaume Cornudella, Joan Escudé, Josep Planchart, etc. En aquest acte hi va haver la intervenció telemática del MHP Carles Puigdemont, la participació de representants institucionals, de partits i d’entitats independentistes. L’acte del centenari també va tenir suports internacionals com el d’Arnaldo Otegi, d’EH Bildu; Jean Guy Talamoni, de Corsica Libera; Abidin Boucharaya, representant del Front Polisari i la RASD a Catalunya; el president del Congrés de la Nova Caledònia, del FLNKS; Maria Lourdes Santiago, senadora i vicepresidenta del PIP; així com dels partits Sortu, IRS, Tavini, etc.
L’acte polític del Fossar de les Moreres d’aquest 11 de setembre es va dedicar d’una manera especial a Lluís Maria Xirinacs i al Centenari d’Estat Català. A l’acte també hi van participar el Consell per la República, l’ANC i la Plataforma per la Llengua, a més de les delegacions internacionals. L’any del centenari, com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb l’homenatge Francesc Macià, a la Plaça de la Fe, a Montjuïc.
Emmarcat dintre encara de les activitats del centenari, aquest proper 29 de gener tindrà lloc el XIIIè Congrés d’Estat Català en què es marcarà la línia d’actuació política pels propers anys i es renovarà la direcció del partit. Es tindrà un record especial per a en Martí Marcó, que havia sigut militant d’Estat Català, mort per les bales de la policia espanyola el 26 de gener de 1979.
El 12 de febrer, s’inaugurarà una placa a Ripoll en record de Francesc Català i Serra, voluntari d’Estat Català del Fets de Prats de Molló, mort fa més de 95 anys a l’exili, a Bèlgica. Aquesta ha estat una reivindicació historica d’Estat Català ja des dels anys 30 del segle passat, pocs anys després de la seva mort. La mort de Macià, els Fets d’Octubre del 34, la guerra dels tres anys i la llarga nit del franquisme van esvair la possibilitat del trasllat de les despulles del militant d’Estat Català al seu Ripoll natal. Després d’una llarga campanya del partit, de més de 6 anys reclamant un reconeixement al primer independentista mort a l’exili el 28 de juny de 1927, aquest proper diumenge, 12 de febrer, a les 12 del migdia, l’Ajuntament de Ripoll inaugurarà la placa d’homenatge a Francesc Català, amb la participació dels familiars, de la Comissió per la Memòria Històrica de Ripoll i d’Estat Català. “Mentre la independència de Catalunya no sigui un fet, ‘Estat Català’ subsistirá”. Diari de Barcelona d’Estat Català. 21 de gener 1937.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!