“Independència és democràcia” és molt més que una consigna que escampem els catalans que en som partidaris. Hauria de ser la base fundacional del projecte d’Estat català i la característica perceptible dels agents cívics i polítics que el promouen. Dissortadament, som lluny encara d’una i altra.
L’independentisme cívic que està emergint al si de la població està creixent paral·lelament amb la crítica a la manca de democràcia real del subsistema autonòmic vigent, el corporativisme de la classe política que l’integra i la subordinació a l’ordre estatal imperant. Independència és democràcia i Estatut és submissió, aquesta és la diferència que hi ha entre “la pulsió separadora” de la que parla el president Montilla i la llibertat de les persones i els pobles, del català en concret.
La lluita per la independència és indestriable de la lluita per la llibertat, qui nega la primera rebutja també la segona. La defensa de l’unitat d’Espanya és fa des de la negació de la democràcia, la reivindicació de la independència de Catalunya només es pot fer des de l’afirmació de la democràcia. Aquesta diferència dóna força moral als independentistes, la que manca als unionistes, i és la que ens permetrà guanyar algun dia. Sembla evident, però cal recordar-ho cada any i aplicar-ho sempre, també al si de les organitzacions independentistes, les veteranes i les emergents.
Post Scriptum, 10 de setembre del 2018.
El lema de l’Onze de Setembre de fa vuit anys podria ser també el d’enguany, ja que és constatable que no hi ha democràcia a Catalunya sense independència.
Post Scriptum, 3 de setembre del 2019.
Desconec quina estratègia hi ha rere el Tsunami Democràtic, ni si lliga amb el lema de l’ANC per l’Onze de Setembre vinent “Objectiu Independència”, però no comença bé un manifest que apel·la a parlar clar i català quan no hi apareix ni un sol cop ni Catalunya, ni la independència. El nom escaient és Tsunami Independentista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doctrinalment, la secessió “per se” no és un objectiu grat a les esquerres. Els esquerranosos són més aviat a favor de la germanor mundial que no pas a la creaciço de nous estats. Alguns doctrinaris marxistes europeus del segle XX ja van determinar que la col·laboració del “partit dels treballadors” només podia donar suport a les reivindicacions independentistes si fent-ho accel·leraven la vinguda de la Revolució Mundial. Pensem en la historia del PSUC i veurem quanta raó tenien aquests senyors. Potser per aquesta repulsió instintiva que els d’esquerres senten quan es veuen posats en una lluita d’alliberament nacional, eviten veure la llibertat del seu país com un bé “per se”, com un objectiu que es justifica per ell mateix, i el tenen que barrejar amb algun objectiu del seu catecisme “progressista”. A Catalunya la esquerra només s’apunta a la independència si aquesta va unida a altres objectius, sovint prioritaris, com poden ser la implantació del socialisme, preferiblement al estil de la Albània de Hoxa, com es el cas d’alguns grups juvenils, o, el que es mes comú entre esquerranistes més assenyats, ho barregen amb el que ells en diuen la “democratització real”. El mateix Benach declarava ahir que si la independència de Catalunya te que donar lloc a un estat totalitari doncs ja estem be a Espanya. També es vanten les esquerres de ser independentistes sense ser nacionalistes (recordem Carod), el que donaria lloc a la curiosa creació d’un estat sense nació, el que també es un somni grat a la correcció política, que abomina per principi de les nacions.
Podríem dissertar mil anys sobre els fonaments teòrics del difícil maridatge entre esquerra i independència nacional, però, com sol passar, la pràctica és la millor escola: Euzkadiko Ezquerra (EE) va acabar al PSOE desprès de passar-se la vida desqualificant el PNB pels seus tractes pecaminosos, i claudicacions vergonyoses davant els espanyols. A Catalunya, tenim a ERC, que després de tastar els despatxos del poder gràcies al seu pacte amb el PSOE, ja deixa la independència “ad calendas graecas”, sense deixar de dir, això si, que ells són els autèntics independentistes, al contrari de CiU, que claudica i pacta amb el PP. Vegem que ni EE ni ERC van renunciar mai a dir que ells eren els autentics independentistes, tot i la seva dependència formal o real d’un partit espanyolista del morro fort com el PSOE, mentre els altres, es a dir PNB o CiU, uns submarins del espanyolisme més arnat.
He recordat de tot això en llegir l’article d’avui del Sr. Renyer en el que vol identificar independència amb democràcia i estatut amb submissió. No em sorpren la coincidència de fons amb les declaracions del Sr. Benach. No em puc estar di dir tampoc que avui Espanya es un estat democràtic, i no trobarà al món ni un sol fòrum mínimament seriós que no hi estigui d’acord. Val que la espanyola no es la democràcia de Atenes, pero si que es raonablement semblant a la francesa o la alemanya. Això augmenta el meu desconcert: si ja som a un estat democràtic, per a que volem la independència només si ve unida a una democracia que, segons els mes prestigiosos observadors de tot el món, ja tenim? Ens creiem que una democràcia a la catalana tindrà algunes virtuts màgiques que li manquen a la versió espanyola? Per cert, no veig jo que els espanyols condicionin la llibertat del seu país a la implantació d’un regim polític concret: cap espanyol d’esquerres preferiria una Espanya dissolta abans que franquista. Azaña ho va dir en repetides ocasions. Els espanyols de dretes han deixat ben clar que “antes roja que rota”.
Hi ha alguna cosa en l’independentisme català d’esquerres que grinyola.
Visca Catalunya lliure!
Gora Nafarroa askatuta!