Avui s’escau el setanta-cinquè aniversari de l’assassinat dels germans Badia a mans de pistolers de la FAI i un seguit d’entitats patriòtiques, encapçalades per l’Associació Germans Badia, ha organitzat un seguit d’actes i un manifest al qual m’he adherit.
Fa uns quants anys, el 31 de gener del 1998, vaig publicar un article al diari El Punt titulat “Trets i mentides contra Miquel Badia” reivindicant la seva dignitat política. La historiografia hegemònica a la Catalunya posterior al franquisme ha sobredimensionat el paper de les organitzacions proletàries (CNT, PSUC, POUM, UGT…) durant la guerra del 1936-1939, presentant el conflicte exclusivament com l’expressió del xoc entre dreta i esquerra i prescindint de la dimensió nacional Catalunya-España. El paper del separatisme català, abans i durant la guerra, ha estat menystingut deliberadament i els seus representants, Estat Català i els germans Badia singularment han estat desqualificats atribuint-los connotacions feixistes. Actes commemoratius com els d’avui i llibres com el que acaba de publicar Fermí Rubiralta, “Miquel Badia, vida i mort d’un líder separatista”, (Editorial Dux, Barcelona, 2011) resituen el debat historiogràfic en una perspectiva nacional catalana autocentrada i, alhora, obren la porta a la revisió de les actituds presents envers el patriotisme i la seva expressió política.
Hores d’ara predomina un discurs políticament correcte consistent en promoure una mena d’independència sense patriotisme que parteix de la presumpció que les raons pràctiques, econòmiques fonamentalment, són les determinants per bastir una majoria social i electoral favorable a l’assoliment de l’Estat català. Evidentment que la viabilitat socioeconòmica i la millora col·lectiva de les condicions de vida han de ser objectius imprescindibles de l’independentisme però l’element determinant per tenir èxit és la voluntat de garantir la continuïtat del poble català. I aquesta voluntat compartida només es pot basar en valors morals i consciència històrico-cultural del significat de la catalanitat.
Remembrar la significació històrica dels germans Badia no només ha de ser un acte de justícia sinó un revulsiu per recuperar el tremp que havia caracteritzat el patriotisme republicà dels anys trenta del segle passat. Per això no es pot deslligar el record de Miquel Badia del de Francesc Macià, com ha va intentar el govern presidit per José Montilla amb motiu de la commemoració al 2009 de l’any Macià. L’objectiu d’assolir l’Estat català és per si mateix un procés de reconstrucció nacional i recomposició social atès que els sectors de la població que participen dels beneficis -reals o simbòlics- de l’actual sistema de dominació estatal perden la seva psició dominant. Jordi Arquer, comunista i patriota, ho tenia molt clar i ho va mirar de transmetre a les noves generacions d’independentistes. Dissortadament, el progressisme banal i abstracte impregna també l’independentisme contemporani fins al punt que hom el rebutja si no va connotat amb dosis d’internacionalisme, socialisme, antiglobalisme o altres aditius homologables segons els paràmetres dels contrareaccionaris autòctons.
Post Scriptum, 29 d’abril del 2011.
El silenci mediàtic al voltant dels actes d’homenatge als germans Badia ha estat la tònica general, inclús a Vilaweb. Només alguns digitals se n’han fet ressò.
Post SCriptum, 15 de maig del 2019.
Avui, les paraules de Robert Surroca a l’acte d’homenatge als germans Badia en el vuitanta-dosè aniversari del seu assassinat han estat publicades per Llibertat.cat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Està bé que cadasqú enterri als seus morts i retri l’homenatge que cregui convenient. Però no s’ha de perdre de vista la veritat històrica dels fets: En Miquel Badia fou un repressor dels moviments obrers a Catalunya.
I amb això no estic dient que “calía” matar-lo… Hi ha una dita que diu quelcom de semblant a “a qui ferro mata, a ferro mor”.
Atentament
Recomano el llibre recent sobre el Miquel Badia:
http://www.ceec.cat/catala/seccions/publicacions/miquel-badia-vida-i-mort-dun-lider-separatista/
amb un important material gràfic inèdit, així com el poc que en resta de les seves inacabades memòries. Molt interessant és la part en què explica com en Miquel Badia es va convertir en un perseguidor implacable de la màfia, i de com va rebutjar soborns per part d’aquests malfactors.
Els germans Badia han estat titllats de “feixistes” per molts ignorants. Obliden el sacrifici i l’esforç que va fer a favor de la llibertat de Catalunya, rebutjant qualsevol retorn personal. No hem de permetre que ens robin la memòria.
Honor i glòria als nostres màrtirs!!