Avui, Héctor López Bofill publica al diari El Punt un encertat article titulat “Ressucitar el 9-N” on fa notar la poca valoració que els catalans com a poble atorguem als èxits que assolim en la nostra lluita d’alliberament nacional. És el símptoma d’una crònica manca d’autoestima col·lectiva que ens afebleix en el conflicte amb l’ordre estatal i que és perceptible en les circumstàncies actuals quan després de la victòria electoral del 27-S les confuses i contradictòries condicions que posa la CUP sobre la taula de negociació amb Junts pel Sí responen, en el fons, a la manca de seny per discernir allò conjuntural d’allò estratègic, i, en darrer terme a la poca consistència de les conviccions amagades rere una aparent radicalitat.
“Aquells que davant la imminència de les eleccions a les Corts espanyoles encara confien en la possibilitat de celebrar un referèndum sobre la secessió de Catalunya negociat i acordat amb l’Estat haurien de recordar que ja hem celebrat una consulta: fou el 9-N de 2014. La capacitat de l’estament polític català per no prendre’s seriosament les seves legitimitats ha arribat fins al punt de gairebé esborrar de la memòria l’èxit que va suposar per a l’independentisme aquella jornada i la fortalesa de l’expressió popular allí manifestada en termes de “mandat democràtic”. Es replicarà que l’anomenat “procés participatiu” no va gaudir ni de les mínimes garanties ni de la participació necessària per poder ser equiparat a un referèndum de secessió que desvetllés algun reconeixement internacional.
Però cal assenyalar que una bona colla de referèndums sobre els quals algunes nacions van fonamentar el seu accés a la condició d’estats sobirans es van celebrar en condicions de legitimitat similars o pitjors que el nostre 9-N. Així, per exemple, els referèndums d’independència d’Estònia, Letònia o Lituània també van ser il·legals, contraris al dret de la Unió Soviètica, amb poca participació dels russòfons de les esmentades repúbliques, sigui perquè van boicotejar les votacions o perquè se’ls va excloure del procés d’entrada. Una cosa similar es pot dir dels referèndums de secessió a les repúbliques exiugoslaves o de les consultes celebrades en altres latituds, les quals, tot i la tutela d’organitzacions internacionals, no es van lliurar de brots de violència (com succeí en el referèndum d’independència de Timor Oriental l’any 1999).
Mentre en tots aquests casos els representants polítics s’esforçaven a maquillar les irregularitats per no qüestionar el sentit de la voluntat del poble, aquí van ser els mateixos dirigents del procés els que van renunciar de bell antuvi a presentar el 9-N al món com a aval de suport democràtic a la independència. Com és sabut, davant de la primera suspensió del Tribunal Constitucional sobre la consulta es va optar per devaluar el projecte amb la mínima participació institucional tot cedint el gros de l’organització als voluntaris. Per contra, es podria haver desobeït a la intervenció de la jurisdicció constitucional i reforçar de cara a l’exterior l’oficialitat de la votació. Posats a trencar el marc constitucional espanyol, sempre hagués estat més fàcil fer-ho per un referèndum que per defensar un estat sorgit d’una declaració d’independència. Posteriorment, es van acabar posant les urnes, però el president Mas va preferir centrar el relat en la resposta desproporcionada de l’Estat en forma de la querella que es va interposar contra ell que en l’acte del 9-N i el resultat del mateix. En el fons, sense desmerèixer l’acció del president i la fermesa de donar la cara davant l’agressió de l’Estat, es va acabar comprant la versió segons la qual el 9-N fou una pantomima (malgrat que precisament per a Madrid no fos així, ja que el Tribunal Constitucional va qualificar l’acte de “referèndum encobert” i és en la suspensió de l’ordre constitucional a Catalunya que la fiscalia fonamenta l’acció penal contra Mas).
Mantenir el 9-N en el desprestigi significa no treure el conjunt del procés dels seus dubtes. Si el 9-N no anava de debò, què ens fa pensar que s’hi vagi en qualsevol dels actes posteriors, incloent-hi un referèndum pactat amb Espanya? Si aleshores es va posar tota la carn a la graella, per què ens hem de plantejar que el gest s’hagi de tornar repetir? És el que poden argumentar tots els ciutadans que van participar en els diversos graus en aquell envit, sempre poder al·legar que el cartutx del referèndum ja es va disparar, que aquella “pantalla ja la vam passar”. Perquè, al capdavall, no es pot apel·lar sempre al “vot de la teva vida” que reflecteixi la màxima mobilització.
Potser si ressuscitem la legitimitat del 9-N, a més de recuperar el tram perdut si el resultat del 27-S no s’aprofita, ens permetrà començar a aproximar-nos als pobles que han arribat a ser estats i a imitar la seva capacitat de construir mites a partir d’un passat que mai no va ser present.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!