Amb un cop de telèfon, Antoni Bertran em fa saber que avui mateix ha mort l’insigne patriota Gabriel Xammar Sala.
Gabriel Xammar havia nascut l’any 1910 a Juneda, Les Garrigues, al si d’una família benestant i catalanista. El seu germà Ramon fou membre del grup clandestí Bandera Negra i l’altre, en Josep Maria fou destacat militant d’Estat Català. Ell mateix també en formà part i en tant que membre del partit separatista, estudiant a Barcelona va viure el 6 d’octubre, l’assassinat dels germans Badia i l’esclat de la guerra el 18 de juliol. Vaig tenir ocasió d’escoltar les seves experiències i reflexions sobre aquells anys quan, reiteradament, el vaig entrevistar per escriure la biografia de Jaume Cornudella (1915-1983), també fill de Juneda.
El 20 d’abril del 2001 va fer-me l’honor de presentar a la sala d’acte de l’Ajuntament de Tarragona el llibre acompanyat de Josep Sánchez Cervelló, Josep-Lluís Carod-Rovira i Xavier Almagro.
Durant la guerra va ajudar a fugir moltes persones perseguides per la FAI. Per aquest motiu fou detingut, sortí viu del mal pas i s’enrolà a la 132 Brigada Mixta, unitat militar integrada majoritàriament per soldats d’Estat Català. Passà a França i s’integrà al Front Nacional de Catalunya realitzant tasques d’enllaç amb els serveis aliats a la Barcelona ocupada i pas de frontera d’evadits del règim de Vichy. Una vegada casat, (la seva esposa, Assumpció Domingo, era de La Selva del Camp) es traslladà a viure a Tarragona, des d’on continuà la tasca de resistència cívica i cultural organitzant els aplecs a Paret Delgada, impulsant l’obertura de la Llibreria de la Rambla i Omnium Cultural. Figurà a la candidatura de Nacionalistes d’Esquerra, l’any 1980, per la circumscripció de Tarragona i mai deixà de seguir de prop l’activitat política catalanista.
De tant en tant el visita a casa seva i gaudia del seu tracte educat i elegant, de la seva conversa amena i de la seva fermesa de caràcter. Recordo la seva participació a l’acte d’homenatge als resistents del FNC que fa un parell d’any es va celebrar al palau de la Generalitat, o la seva participació a la presentació del meu llibre sobre la història del Front (escrit conjuntament amb Fermí Rubiralta i Daniel Díaz Esculies) al Museu d’Història de Catalunya. En aquesta darrera ocasió recordo amb emoció com tornant en cotxe amb la seva filla, el Josep Andreu i jo mateix, repassàvem esdeveniments recents mentre disfrutàvem de la seva excel·lent memòria i intel·ligent ironia.
Amb la seva desaparició se’n va un testimoni excepcional de la història contemporània del nostre poble, d’un tremp difícil de trobar als nostres dies. Fou un patriota exemplar, sense estridències ni impostures, amb bonhomia i coratge, sempre disposat a col·laborar pel triomf de la causa de la llibertat de Catalunya. La seva trajectòria serà tothora un referent pels que hem tingut el privilegi d’haver-lo conegut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El vaig conèixer fa relativament poc en un acte que vàrem fer al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona quan la Fundació Lluís Carulla li lliurà un dels seus guardons. He sabut de la seva mort a través del teu blog. Descansi en pau.