Us reprodueixo l’article publicat el proppassat dilluns al diari AVUI en la seva edició digital:
Entre els dies 7 i 14 de juny els militants d’ERC tenim l’oportunitat d’escollir directament els nostres màxims dirigents i acordar la línia estratègica que el partit haurà de seguir en els propers quatre anys. L’Esquerra té plantejats tres reptes: ideològic, estratègic i de direcció. Formalment les qüestions ideològiques no figuren a l’ordre del dia del congrés però Joan Puigcercós ha introduït de manera descontextualitzada afirmacions relatives al liberalisme que, tot i que només el vinculen a ell, ens han sorprès a molts atès el silenci que plana sobre el principal senyal d’identitat del partit que és el republicanisme. L’actualització de l’ideari republicà haurà de ser una prioritat per a la nova direcció ja que els valors que el conformen (treball, laïcitat, civisme, defensa de la llibertat front a la dominació política i econòmica) tenen actualment una gran potencialitat transformadora i ens singularitzen respecte d’altres opcions polítiques. Però, a més, haurien d’impregnar la concepció i el funcionament del partit restablint el principi deliberatiu i participatiu al moll de l’os de l’organització. La pràctica republicana ha de ser la concreció de la nostra identitat ideològica i ha de servir per descartar definitivament el sectarisme intern, l’hermetisme, l’elitisme dels notables i el gregarisme que s’emmiralla en els “capitans” socialistes.
Pel que fa a l’estratègia, aquesta ha de pivotar al voltant del dret d’autodeterminació entès com un procés de construcció social i polític de la nació catalana emergent no pas com una entelèquia desvinculada de la pràctica quotidiana i de l’acció de govern sigui quin sigui el nivell en el qual participem. El final de l’estadi autonòmic no ha estat interioritzat al si del partit: encara hi ha dirigents que creuen que hauríem d’haver votat si en el referèndum de l’estatut o que fins i tot el volen tornar a ratificar pel Parlament de Catalunya si el Tribunal Constitucional el retalla encara més. Aquestes actituds demostren que encara no hem donat el pas de parlar al poble català en termes de conflicte polític, a denunciar efectivament la dependència econòmica i política que l’ordre estatal garanteix. Així doncs, el primer que hem de fer és que l’apel·lació a la llibertat nacional deixi d’ésser absent del nostre discurs polític quotidià. L’assumpció de l’autodeterminació com a objectiu a pocs anys vista requereix actituds coherents que donin credibilitat a aquest compromís davant de la ciutadania. És prioritari fer copartíceps els sectors socials més dinàmics impulsant de veritat des d’ERC el sindicalisme nacional català, consolidant les plataformes del sobiranisme cívic, crear una assemblea unitària de regidors independentistes. Arribar a poder exercir el dret a decidir comporta la configuració prèvia d’un acord polític pluripartidista que integri les formacions que d’entrada se’n declaren favorables: les que l’any 1989 van votar afirmativament al parlament de Catalunya una resolució segons la qual el poble català no renunciava al dret d’autodeterminació (ICV, ERC i CIU).
Finalment, i en tercer lloc, cal dotar a l’Esquerra d’una direcció col·legiada, amb voluntat i capacitat de tirar endavant els dos canvis anteriorment descrits, que sigui capaç d’encapçalar amb patriotisme, intel·ligència i coratge un procés d’autodeterminació que atès l’integrisme de l’ordre estatal espanyol només es pot plantejar com un conflicte jurídic i polític de llarg abast. Esperem contribuir decisivament des d’Esquerra Independentista a aquest procés de transició que ha de viure el partit en els propers mesos i que ha de concloure amb una ERC forta, renovadora i plural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!