Uriel Bertran ha escrit aquest pròleg del meu llibre (Cossetània Edicions, Valls, 2008) que en el seu títol resumeix el procés polític en el qual s’emmarca: la renovació estratègica i orgànica d’ERC.
Prologar un llibre et genera unes sensacions ben estranyes. I si és el primer que prologues, més. El pròleg és l’únic text que no ha estat escrit per l’autor i l’editor ja t’ha avisat que serà el primer que apareixerà en el llibre. Saps, d’antuvi, que el lector el començarà a llegir amb l’aportació del prologuista, per continuar després amb la del veritable autor, així que pateixes el doble neguit que provoca, d’una banda, l’enorme il·lusió de tenir l’oportunitat de poder apropar al lector un llibre que saps que val molt la pena, però, precisament per aquest motiu, de l’altra, et corprèn la responsabilitat que el llibre no comenci amb mal peu per culpa teva. Si, a més, aquest llibre és d’un bon amic i company de militància, i el seu contingut transcendeix el gènere d’assaig teòric per exposar un projecte polític real, coherent, autèntic i ambiciós, que pot esbotzar l’atzucac en què es troba avui immersa la política catalana, la responsabilitat és triple. Però, comptat i debatut, ara el pròleg ja està fet i el començo així: gràcies, Jaume, per demanar-me aquesta col·laboració, perquè és una gran satisfacció fer-ho, en un moment en què formem part del mateix vaixell que ens ha de dur a rellançar ERC.
Vull continuar advertint que en Jaume Renyer no és nou en això d’escriure llibres. Al llarg de la seva dilatada militància independentista n’ha escrit molts. I ja que ho menciono, no puc estar-me de dir que el que precedeix aquest, L’esquerra de la llibertat, és, per mi, amb l’actualització, la posada al dia i el rellançament de l’ideari republicà català, la culminació del seu pensament polític. Un llibre, com sigui, diferent del que ara teniu entre les vostres mans, ERC: temps de transició, que hem de definir-lo d’una altra manera, jo el descric com especial. No és un llibre dens, ni molt extens, però, tanmateix, és, probablement, el més important que ha escrit i escriurà mai Jaume Renyer, perquè està escrit amb la inequívoca vocació de conformar una nova realitat política que ell, en primera persona, està disposat a lluitar i articular.
Així és, amb aquest text, en Jaume aspira a la màxima noblesa de la política, aquella qualitat reservada als veritables líders de conciliar la teoria i la pràctica. Aconseguir la quadratura del cercle mai ha estat fàcil, i només unes poques persones són capaces d’unir el món de les idees amb el dia a dia d’una realitat social complexa com la catalana. Ell ha gosat fer-ho, presentant una candidatura a la presidència d’ERC per al proper Congrés Nacional, i exposant el seu projecte a través d’aquestes pàgines. I, com escrivia Dostoievski, només qui gosa pot tenir la raó de la història. El llibre és, doncs, més que un assaig, la carta de presentació de la candidatura d’en Jaume, i, per extensió, també de la meva, a la Secretaria General, i la de tot el grup que conformem Esquerra Independentista, al proper Congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Hem de tenir ben present que estem parlant d’un fet transcendent. En Jaume Renyer aspira a una responsabilitat, la presidència d’ERC, que han exercit grans homes de la nostra història, com Francesc Macià, Lluís Companys o Jordi Carbonell. I, més, quan tot plegat succeeix en un context de canvi històric, de final d’un cicle polític del catalanisme, la qual cosa fa enormement suggestiva i motivadora la lectura. La candidatura d’Esquerra Independentista entenem aquest canvi de cicle polític com una oportunitat immillorable per afrontar, abordar i superar, sense més dilacions, les mancances del catalanisme autonomista que ha governat aquest país els últims 30 anys. A través de la nostra candidatura de canvi volem donar la volta al mitjó dels fracassos del catalanisme i iniciar una nova etapa marcada per l’ambició, la il·lusió i la certesa que, junts, podem aconseguir portar els Països Catalans a la independència política: a la construcció de l’Estat català en el si de la Unió Europea.
De voluntats no ens en falten. Avui, ja, segons una enquesta publicada per un diari gens proper al sobiranisme, un 34% de la ciutadania de Catalunya votaria sí en un referèndum d’independència. Aquesta dada ens indica que més d’un milió i mig de persones estan disposades a saltar la paret i les cotilles que ens imposa Espanya i l’estructura constitucional de l’Estat centralista. Tota aquesta gentada conforma un espai polític que, ben articulat i representat per ERC, ens portaria a esdevenir la primera força política de Catalunya. Per tant, el repte de la nova Esquerra de la llibertat ha de ser mobilitzar i fer sortir de l’abstenció aquests centenars de milers d’independentistes que s’hi refugien perquè es troben orfes de referent polític coherent, que es comprometi a allunyar-se de les males pràctiques, del cotxe oficial i de la frivolitat de la política catalana d’avui.
No només a Catalunya el vent bufa a favor de l’independentisme, també d’Europa arriben bones notícies. El reconeixement per part de tot el món civilitzat de la independència de Kosovo ha obert també les portes al reconeixement futur del dret de decidir dels catalans. Kosovo és un estat independent malgrat que la constitució de Sèrbia en prohibia l’emancipació. Així que, per primera vegada en moltes dècades (des del final de la Primera Guerra Mundial, quan es va reconèixer el dret a l’autodeterminació gràcies al compromís del president americà Wilson), el dret a decidir d’un poble ha passat pel damunt de la prohibició constitucional de l’Estat del qual aquest poble s’independitza. Aquesta és la raó per la qual Espanya no ha volgut reconèixer la independència de Kosovo, igual que altres estats que no respecten els drets humans, com Rússia i la Xina. La conclusió engrescadora d’aquest precedent és que després de moltes dècades Europa vira a favor dels interessos i dels drets de Catalunya i dels Països Catalans i comença a donar l’esquena a les rebequeries i la intransigència espanyola.
Davant de tota aquesta nova conjuntura, catalana i europea, Espanya no ha volgut assumir la nova realitat democràtica que s’imposa, ni reconèixer el dret de decidir de les nacions que conformen l’Estat, i s’ha refugiat de nou en el centralisme. Per això l’Estatut retallat té interposats set recursos d’inconstitucionalitat. Aquest esclafament de l’autonomisme per la via del Tribunal Constitucional ha deixat sense arguments els autonomistes que defensaven aquesta via per aconseguir més poder polític i econòmic per a Catalunya. De la mateixa manera, els federalistes s’han quedat sense projecte i sense discurs. Avui la reforma de la Constitució espanyola en clau federal és una utopia inabastable, ja que requereix el suport simultani del PP i del PSOE. I ni el PP ni el PSOE tenen cap voluntat federalista. Així, doncs, el moment històric actual pel qual passa el catalanisme està caracteritzat per l’evidència que només el projecte independentista té alguna possibilitat de reeixir. Ja ningú a Catalunya planteja una nova reforma de l’Estatut, com tampoc ningú s’atreveix a teoritzar una reforma de la Constitució espanyola per federalitzar Espanya. L’independentisme està guanyant, dia a dia, la batalla del catalanisme racional. I si, com afirmava Gramsci, la victòria ideològica és la que precedeix la victòria política, més d’hora que tard els independentistes aconseguirem l’hegemonia política.
En aquest context favorable, ERC té l’oportunitat de rellançar-se i encapçalar el moviment social de fons que, en el si de la societat catalana, s’ha congriat per exigir ambició política, coherència i credibilitat. Hem d’aconseguir que la teoria política torni a coincidir amb la pràctica política, o, dit d’una altra manera, allò que diem s’ha de complir. No es poden tornar a repetir episodis que han minat la credibilitat d’ERC, com l’acceptació del transvasament de l’Ebre, el fet d’aplaçar sine die l’exigència dels traspassos pendents, o d’evitar fixar una posició en la negociació del nou model de finançament o davant la previsible sentència desfavorable del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut. La nova Esquerra que pretenem ha de tornar a ser la punta de llança de l’avenç social i nacional dels Països Catalans, i això requereix una renovada fermesa política i un full de ruta clar i pautat cap a la independència com el que proposem. Aquest és el nostre compromís. ERC: temps de transició és una proposta per, a partir de l’actual context català, espanyol i europeu tan clarificador, poder saltar la paret. Aquí trobareu les propostes estratègiques de futur, l’actitud d’ambició i de coherència política que hem de mostrar en tot moment, el treball de base i social que ha de vertebrar l’independentisme i, en definitiva, tota una alenada d’aire fresc perquè tornem a recuperar la il·lusió. Gaudiu de la lectura i no oblideu que el canvi és a les vostres mans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!