Avui s’escau el vuitanta-tresè aniversari del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia del 1931, una bona ocasió per reflexionar sobre el moment actual que viu Catalunya en vistes a una eventual consulta el 9 de novembre vinent.
L’amic i mestre, José Antonio González Casanova em va obsequiar fa anys, quan compartíem la condició de consellers del Consell Consultiu de la Generalitat, un cartell de la campanya pel Sí a l’Estatut del 1931 on hi figuren tres preguntes: “Voleu consolidar la República ?”, “Voleu una Catalunya socialment justa ?”, “Voleu una Catalunya lliure d’opressió i amiga d’Espanya ?”, seguides d’una única resposta: “Voteu l’Estatut”. El resultat fou: el 75 % de participació, el 99% dels vots favorables (595.205, tenint en compte que les dones no tenien dret a vot) i 3.286 en contra.
Hores d’ara, però, som a les envistes d’una consulta en la qual s’hauria de poder preguntar i votar sobre la independencia i el resultat favorable, evidentment, no pot ser tan absolutament majoritari com ho fou el del 1931. Avui, l’autonomia ja no és una resposta possible perquè ja no és una fórmula transaccional i temporal acceptada per autonomistes i independentistes, com fa vuitanta-dos anys.
Els Estatuts d’Autonomia del 1979 i del 2006 no comptaren amb el vist-i-plau dels partits independentistes (almenys públicament, ja que en privat la direcció d’ERC era favorable al “Sí” crític o a l’abstenció). La incognita actual rau en el fet, encara no assolit a cent dies vista del 9-N, que el bloc de partidaris del Sí a la independència sigui capaç de matenir el grau de cohesió i coherència imprescindible per fer viable i creïble aqueixa opció.
Post Scriptum, 2 d’agost del 2021.
Avui fa noranta anys del referèndum sobre l’Estatut de Núria i ningú sembla recordar-lo ni extreure’n conclusions aplicables a la situació política actual. Només aqueix article de Josep-Lluís Carod-Rovira, a Nació Digital, el proppassat 28 de juliol, titulat significativament “La mateixa pedra?”, hi fa esment, tot preguntant-se: «Hi ha els polítics i dirigents que caldrien en les circumstàncies actuals? Tant de bo no tornem a ensopegar en la mateixa pedra que el 1931». Val la pena reproduir aqueixos paràgrafs que fan referència al referèndum estatutari del 1931:
“El referèndum va comptar amb una participació del 75,51% i el vot favorable s’enfilà fins al 99,45%. L’Estatut de Núria, com era conegut, partia “del dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació” i feia un al·legat a favor de la pau, contra les guerres i “l’esclavatge” del servei militar, com constava en el preàmbul, deixant clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”. Definia el Principat com a “Estat” autònom dintre la República espanyola, afirmava que “el poder de Catalunya emana del poble” i que “la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya”, s’abolien “tots els títols nobiliaris” i s’establia com incorporar altres territoris al de Catalunya.
L’alegria durà poc a casa de la pobra Catalunya. Aquell Estatut, en mans dels espanyols amics, va saltar pels aires, víctima d’una retallada dràstica. El preàmbul sencer va desaparèixer i, amb ell, l’autodeterminació, l’al·legat antibel·licista i el caràcter no definitiu de l’Estatut. D’Estat es va passar a regió, el poder va deixar d’emanar del poble, es passà a un sistema de doble oficialitat lingüística, se suprimí la referència als títols nobiliaris, així com la possibilitat d’ampliar el territori català autònom quan a Menorca hi havia certs sectors que hi manifestaven interès. Altres disposicions que afectaven una mínima consideració de sobirania, o bé d’autonomia política real, van ser també eliminades o disminuïdes, mercès a la col·laboració fraternal dels republicans espanyols. Els anys següents, fins a la guerra, durant la guerra, de camí a l’exili i a l’exili mateix durant dècades, es constatà que la fraternitat republicana espanyola amb Catalunya tenia la consistència d’un paper de fumar.”
Un altre amic, Josep Andreu, en una conversa de sobretaula feia aqueixa altra reflexió: el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017 enllaça amb el del 2 d’agost del 1931 perquè en ambdós casos, tot i que la qüestió sotmesa a consulta popular era diferent, tenien un punt en comú, apel·laven a objectius nacionalment compartit per damunt de les ideologies (estatut amb autodeterminació, en un cas, independència, en l’altre). Dissortadament la tendència a intervenir en la política espanyola per reformar-la i la priorització de l’eix dret/esquerra, van distorsionar els propòsits inicials en ambdós casos. Coincideixo amb Pep Celdoni que amb la participació activa pro-llibertat de Catalunya dels descendents d’aquells que votaren l’Estatut de Núria i després foren víctimes de la repressió a la rereguarda republicana hom restaurava un lligam intergeneracional entre la gent que té memòria del trauma col·lectiu que va suposar la guerra civil a Catalunya. Aqueix significat del Primer d’Octubre no és prou conegut ni valorat.
Post Scriptum, 2 d’agost del 2022.
La relectura del dictamen de Francesc Maspons i Anglasell “La Generalitat de Catalunya i la República espanyola“, de 12 de febrer del 1932 permet comprendre el significat d’aqueix referèndum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!