La persistent, tot i que per ara fallida, persecució del jutge Llarena contra el president Puigdemont i els altres membres del Govern de la Generalitat exiliats fa evident l’autarquia del sistema judicial del Regne d’Espanya, aparentment adherit als principis i valors de la Unió Europea, però a la pràctica aliè, com ho demostren les desproporcionadament nombroses resolucions judicials comunitàries que obliguen a modificar la legislació estatal, ja de per si adaptada amb retard.
A més de resseguir la seva particular batalla judicial mitjançant les cròniques de Josep Casulleras a Vilaweb, cal entendre el capteniment del jutge Pablo Llarena com una mostra de la mentalitat col·lectiva que impregna, no només la judicatura, sinó el conjunt de l’integrisme espanyol contemporani cronificat a l’aparell d’estat i als poders fàctics que dominen el sistema polític constitucional, un cas excepcional a la Europa democràtica.
L”ensimismamiento” és una conducta col·lectiva que ha esdevingut tret identitari del nacionalisme espanyol. Es tracta, probablement, d’un neologisme sorgit del llenguatge popular a començament del segle XIX i recollit per primer cop al “Diccionario Nacional” (1846-1847) de l’erudit progressista gallec Ramón Joaquín Domínguez (1811-1848), que el va definir com “abismarse en sí mismo; pensar consigo de sí mismo, haciendo abstracción de todos los objetos que lo rodean.” José Ortega y Gasset va ser un dels intel·lectuals que al segle XX va actualitzar la noció en un text titulat “Ensimismamiento y alteración”, publicat l’any 1939, afirmant que és “un espléndido vocablo, que solo existe en nuestro idioma”. Als nostres dies, el reivindica Pedro Álvarez de Miranda, “Ensimismarse”, (Instituto Cervantes, 10 d’abril del 2013), qualificant-lo de “magnífico verbo”.
Tot i aqueixes lloances, l”ensimismamiento” està poc estudiat des d’un punt de vista històric i polític. Sembla evident que neix en una etapa decadent de l’imperi espanyol, afectat de les progressives independències de les nacions llatinoamericanes que culminen amb “el desastre del 98“. Aqueix declivi el miren de capgirar uns pocs intel·lectuals regeneracionistes (Joaquín Costa, en lloc destacat), però, a diferència dels seus coetanis catalans de la Renaixença, tenien escassa incidència a la societat que maldaven per revitalitzar, eren esforços individuals que no arribaren a bastir un projecte cultural col·lectiu ni van tenir cap projecció cap al sistema polític de la Restauració. Ja ho va deixar escrit Antoni Jutglar al seu magnífic assaig “La España que no pudo ser”.
Com encertadament descriu Lourdes Sánchez Rodrigo: “Per això, la seva nostàlgia del temps passat, la seva atracció per una Castella primitiva i medieval -l’única que creien autèntica-, o la seva nostàlgia per la infància, que no és sinó la simbolització d’aquest passat, la recerca d’un paradís perdut de clara influència romàntica, així com la seva admiració pels pobles, perquè encara conserven un mode de vida incontaminat de tots els canvis que havia sofert el món, els canvis materials i els espirituals. Una admiració que els portarà al menyspreu per les ciutats modernes, o sigui, civilitzades” (“El Regeneracionisme català a Espanya”, Miscel·lània Joan Fuster, Volum V, PAM, 1992, pàgina 226).
Avui dia el ruralisme castellà ha estat substituït per la follia de la megalòpoli madrilenya, però la mandra intel·lectual, la misèria moral, l’actitud refractària a les exigències contemporànies de llibertat i prosperitat, subsisteixen en la mentalitat integrista i supremacista de les elits que exerceixen l’hegemonia ideològica (per dir-ho d’alguna manera) i garanteixen la continuïtat de l’ordre estatal. De les quals Pablo Llarena n’és exponent destacat.
Post Scriptum, 7 d’octubre del 2021.
Després del fracàs de Llarena a l’Alguer la reacció unànim de l’aparell judicial espanyol (TC,TS, Fiscalia) ha estat: ratificar la vigència de les euroordres fallides, ratificar la condemna al president Artur Mas pel 9-N i exonerar Juan Carlos I de tot cas de corrupció. Abans d’ahir ho va resumir encertadament Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb: “Per no sotmetre la unitat d’Espanya al debat polític, prefereixen enfonsar el vaixell. No tan sols el Constitucional sinó tots els òrgans de l’estat espanyol no poden fer, ni faran mai, res més sinó aferrar-se al pal del vaixell que s’enfonsa als tribunals europeus.”
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2021.
Passant les hores vagaroses del capvespre de tardor trobo a l’editorial de Serra d’Or, número 222, corresponent al març del 1978, titulada “Ensimismados”, aqueix paràgraf punyent: “Cada llengua té els seus instants de felicitat creadora. Sembla indubtable que a la llista d’encerts del castellà cal posar-hi “Ensimismarse”. ¿Com es diria ensimismado en francès, en italià, en qualsevol altra llengua ? Per a fer-ne un equivalent d’ensimismamiento un dels nostres més grans escriptors proposava entotsolament. És un acudit, potser. Però, mentre aquest neologisme no hagi fet camí, hem de reconèixer als castellans i als castellanoparlants el privilegi del gaudi, en exclusiva, d’un joc de termes expressius.
El mal és, que aquestes paraules, tan ben trobades i tan justes, descriuen, potser el tret més acusat d’allò que, en espera d’un terme més exacte, si mai el descobrim, continuarem anomenant Madrid. Allò -estaments, cossos, classes, fraternitats de poble, de col·legi, de cafeteria…- que a Espanya mana, i mana des de Madrid, viu encastellat en una soledat autosatisfeta. Prepotència i impotència -perquè l’orba prepotència és ben sovint pagada al preu de la inoperància- hi són la cara i la creu de l’entotsolament.”
Post Scriptum, 23 d’octubre del 2021.
Encertada editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb arran de la inhabilitació d’un diputat de Podemos al Congrés espanyol:
“Ho vaig deixar escrit el maig del 2020 en aquest editorial: el missatge enviat conjuntament pel PP i el PSOE a la població espanyola en el moment de la independència de Catalunya va ser inequívoc i tindrà conseqüències molt profundes en el funcionament del sistema:
1) La unitat de la nació espanyola passa per damunt de la democràcia.
2) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
3) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
4) I, en conseqüència, si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
Que es maten entre ells ara, doncs. Que s’enfonsen i enfonsen Espanya encara una mica més en l’espiral suïcida que ells mateixos van desencadenar per a evitar de resoldre políticament un problema que era polític i prou. I nosaltres, a la nostra.”
Post Scriptum, 11 de novembre del 2021.
Josep Casulleras, el proppassat 6, a Vilaweb: “Estranys magistrats espanyols que clamen al desert mentre s’acosta la col·lisió. Criden debades que la màquina va contra direcció, contra el dret europeu, i que poden col·lidir i prendre mal. No els escolten.”
Post Scriptum, 26 de novembre del 22021.
Avui a Vilaweb: “El cop de Luxemburg a Llarena: què faria si demà tornés Puigdemont? Mai fins ara la justícia europea no havia dit d’una manera tan clara a la justícia espanyola que allò que preval és el dret de la Unió.”
Post Scriptum, 29 de novembre del 2021.
Josep Casulleras, avui a Vilaweb: “Pinça judicial de Felipe VI i Lesmes a Barcelona contra els enemics d’Espanya.”
Post Scriptum, 30 de novembre del 2021.
Víctor Alexandre, avui al Món.cat,”Llarena: reprovat per Europa, protegit per Esquerra. S’imposen l’afany de dominació i la criminalització de la dissidència. I tot això gràcies a la col·laboració d’aquells dominats que, vetllant pels seus interessos més espuris, col·laboren amb la dominació i ataquen tothom que els posa en evidència”.
Post Scriptum, 18 de juliol del 2022.
A Europa bufen vents favorables a Espanya: “Què necessitarà ara l’exili per a vèncer Llarena a Luxemburg? La qüestió és si els jutges que s’oposen a la doctrina de l’advocat general tindran prou força al TJUE per a capgirar aquestes conclusions”, explicava fa quatre dies Josep Casulleras a Vilaweb. Sortosament, abans d’ahir Gonzalo Boye prepara la rèplica: “Ens poden servir en safata la viabilitat d’Espanya com a estat. L’advocat analitza en aquesta entrevista les conseqüències que pot tenir l’informe de l’advocat general del TJUE que fa costat a Llarena”.
Post Scriptum, 29 de setembre del 2022.
Víctor Alexandre, abans d’ahir al Món, descriu la inqualificable actitud d’ERC a Sant Cugat del Vallès: “Esquerra vota contra Llarena a contracor. Esquerra canvia, on abans havia dit blanc ara diu negre i vota a favor. Però vota amb ràbia, amb molta ràbia”.
Post Scriptum, 2 de febrer del 2023.
Josep Casulleras, ahir, a Vilaweb: “Neguit al Suprem amb la sentència del TJUE: Llarena s’espera a moure fitxa. El jutge es mira la lletra petita de la sentència abans de decidir-se a emetre una nova euroordre contra Lluís Puig”.
Post Scriptum, 7 de febrer del 2023.
Els juristes Neus Torbisco i Nico Krisch publiquen abans d’ahir a Vilaweb una anàlisi punyent: “El bumerang de Llarena: el tomb constitucional de la decisió del TJUE. És un primer pas: ara els tribunals nacionals han d’aprofitar l’espai que els brinda Luxemburg. És un pas important, i, naturalment, no és el que Pablo Llarena s’esperava”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!