Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

31 d'agost de 2017
0 comentaris

Castella, Espanya, Madrid

Josep Maria Batista i Roca (1895-1978) va publicar l’any 1968 a la revista “Vida Nova” de Montpeller un article titulat “La desintegració d’Espanya i les idees de Toynbee”. Posteriorment, l’any 1983 va ser reeditat per l’editorial barcelonina El Llamp.

Arnold Toynbee (1889-1975) fou un historiador anglès conegut per la seva teoria cíclica del desenvolupament de les civilitzacions, una idea que Batista i Roca adapta al cicle de creixement de Castella. La nació castellana emergeix a partir d’un comtat del Regne de Lleó fronterer amb el Regne de Navarra fins a arribar comandar un imperi que perd en la seva decadència passant a afaiçonar l’Estat espanyol contemporani seguint el fil de continuïtat de les elits dirigents i la mentalitat integrista i dominadora que les caracteritza. “La suprema esperança de la minoria dominant és la petrificació, que li permetria aturar el curs del temps i mantenir-se indefinidament en les seves posicions immutables. És la gran esperança de Castella” (pàgina 33).

Aqueixa reflexió és aplicable a la realitat actual: després de descartar -per la força de les armes si cal- tots els intents modernitzadors al llarg dels darrers tres-cents anys, com explica molt bé l’historiador Antoni Jutglar al seu assaig “La España que no pudo ser” les elits castellanes han bastit un estat fallit com expliquen Joan Lluís Pérez Francesch i Damià del Clot al llibre “Democràcia o cleptocràcia” que només sobreviu gràcies als fons europeus i a l’espoli econòmic dels Països Catalans.

Haver fet de Madrid la megalòpolis actual és la culminació del cicle de decadència castellana, la plasmació física del “ensimismamiento” posterior a la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico, la dominació política de la perifèria on arracona a les nacions sotmeses sense cap projecte de futur que la perpetuació d’aqueix ordre estatal. Aqueixa és la fi de la història d’Espanya, una idea fallida com ho va ser la de Francis Fukuyama en creure que la caiguda del comunisme soviètic era la culmina de la victòria d’Occident.

Conclou Batista i Roca: “La Segona república omplí d’esperança el cor dels catalans i dels espanyols progressius, la victòria de Franco en la IV Guerra Civil Espanyola el dels retrògrads. Avui totes les esperances d’uns i d’altres s’han esvaït. Una tercera República avui no es veu viable ni, menys, duradora, i una nova restauració de la monarquia es considera un expedient per anar passant el temps, però no cap solució definitiva, ni, menys, una salvació i renovació de l’Espanya decadent. La solució proposada per les forces dominadores és el continuisme, la fossilització, l’aturar la marxa del temps -solució impossible quan tot el món a l’entorn nostre marxa i avança amb vertiginosa velocitat” (pàgina 92). Per acabar reblant el clau: “Noves crisis i noves desfetes seguiran, nous tomballons i noves estrebades en el procés de desintegració. No és l’hora dels petits polítics de maniobra, sinó de grans homes amb la visió i les dots de l’estadista. És una qüestió de vida o mort. Si el nostre poble torna a produir un Prat de la Riba o un Macià ens salvarem. Si no, ens enfonsarem amb els castellans” (pàgina 93).

Post Scriptum, 18 de setembre del 2017.

L’apunt d’abans d’ahir de Xavier Diez al seu bloc personal “Espanya, en una perillosa descomposició” encaixa amb les tesis de Josep Maria Batista i Roca exposades resumidament en aqueix apunt.

Post Scriptum, 24 d’octubre del 2017.

L’escrit del veterà militant independentista Carles Castellanos reproduït avui pel digital Llibertat.cat titulat “155: Morir matant. La destrucció d’Espanya per subjugar Catalunya” resumeix encertadament la naturalesa del conflicte entre l’ordre estatal espanyol i el nostre poble, enllaçant -al meu parer- amb les tesis de Toynbee aplicades al cas català per Josep Maria Batista i Roca:

“L’acord recent del govern espanyol al voltant de l’article 155 és un autèntic atac kamikaze en què l’Espanya franquista que domina actualment la política espanyola destruirà les seves mateixes bases de supervivència moguda per l’objectiu malaltís de mirar de sotmetre i destruir el poble català, una vella i constant aspiració d’aquest estat.

Segons les anàlisis fetes des d’una òptica democràtica, les pretensions del govern espanyol atempten contra els principis que van fonamentar el règim transfranquista de l’any 1978. (Les opinions de persones expertes com Mercè Barceló són ben clares)

El mòbil d’aquesta demència política és la ideologia militarista expansiva pròpia de l’aristocràcia de la Castella imperial, transmutada en dogma polític propi de l’Estat espanyol, segons el qual tot territori conquistat els ha de restar sotmès i els seus habitants han d’obeir i treballar en benefici de la casta dominant.

El fanatisme de polítics, periodistes, policies, guàrdies civils etc, entorn del mite de la unitat d’Espanya no és més que l’expressió d’aquesta arbitrarietat supremacista que ens considera a nosaltres com a esclaus i servidors seus, en la mesura que només són vàlides per a gestionar la nostra vida col·lectiva, les opinions polítiques votades “por el conjunto del pueblo español”.

Davant aquesta concepció aberrant de la política no tenim altra possibilitat que la independència, que és una necessitat col·lectiva. Cap argumentació farà canviar aquests prejudicis fonamentals. Qualsevol desviació d’aquest objectiu d’independència (com unes insensates eleccions autonòmiques) ens acabaria de deixar a mercè d’aquesta gent bàrbara i antidemocràtica. Els nostres polítics han de complir les seves promeses. I prou.

Els franquistes espanyols ja saben que, tant si els agrada com si no, nosaltres construirem la nostra República democràtica i social, a partir de la nostra concepció de la política, feta de persones iguals i amb la promoció de la màxima participació popular.

La satisfacció final serà doble, doncs, sabent que construint el nostre marc polític democràtic, haurem contribuït positivament a destruir aquesta Espanya franquista supremacista, antidemocràtica i basada en l’opressió de les persones.”

Post Scriptum, 23 de novembre del 2018.

Seda Hakobyan i Alexandre Solano ofereixen avui a Vilaweb una anàlisi sobre “La desconnexió mútua entre el centralisme espanyol i els Països Catalans” que coincideix amb la tendència històrica del “ensimismamiento” castellà i la renaixença -per necessitat- de la comunitat nacional catalana.

Post Scriptum, 22 de juny del 2019.

Passant les hores vagaroses del capvespre d’estiu trobo a l’editorial de Serra d’Or número 222, corresponent al març del 1978, titulada “Ensimismados”, aqueix paràgraf punyent: “Cada llengua té els seus instants de felicitat creadora. Sembla indubtable que a la llista d’encerts del castellà cal posar-hi “Ensimismarse”. ¿Com es diria ensimismado en francès, en italià, en qualsevol altra llengua ? Per a fer-ne un equivalent d’ensimismamiento un dels nostres més grans escriptors proposava entotsolament. És un acudit, potser. Però, mentre aquest neologisme no hagi fet camí, hem de reconèixer als castellans i als castellanoparlants el privilegi del gaudi, en exclusiva, d’un joc de termes expressius.

El mal és, que aquestes paraules, tan ben trobades i tan justes, descriuen, potser el tret més acusat d’allò que, en espera d’un terme més exacte, si mai el descobrim, continuarem anomenant Madrid. Allò -estaments, cossos, classes, fraternitats de poble, de col·legi, de cafeteria…- que a Espanya mana, i mana des de Madrid, viu encastellat en una soledat autosatisfeta. Prepotència i impotència -perquè l’orba prepotència és ben sovint pagada al preu de la inoperància- hi són la cara i la creu de l’entotsolament.”

Post Scriptum, 28 de desembre del 2019.

La setmana passada feia polèmica el lideratge de la Comunidad de Madrid al capdavant dels territoris productors del PIB, un èxit artificial derivat de la centralització de recursos promoguda des de l’Estat en detriment de la perifèria metropolitana. Fa pocs dies, l’Ajuntament de León demanava la segregació de l’antic Regne de Lleó de l’actual comunitat autònoma de Castilla-León, a causa del despoblament i la desinversió. Hi ha una base històrica i identitària rere aqueixa reivindicació, ja que Lleó és proper a Astúries i Galícia més que a Castella, una marca fronterera amb Navarra barreja de càntabres i bascos segons explica Anselmo Carretero Jiménez (1908-2002) al seu llibre “La personalidad de Castilla”, editat a Mèxic al 1960.

És significativa la reacció espanyolista contra aqueixa iniciativa lleonesa que posa en qüestió la manca de base històrica i identitària de l’actual Regne d’Espanya, una abstracció integrista que es basa en la dominació per la força sobre els pobles que la integren, inclosa Castella. L’obra d’Anselmo Carretero anteriorment esmentada és interessant perquè parteix d’una conferència pronunciada a l’Orfeó Català de Ciutat de Mèxic el 29 de juliol del 1957 a iniciativa de Pere Bosch Gimpera (que afegeix a l’edició un annex titulat “Cataluña, Castilla, España”).

L’objectiu del llibre és clarificar la distinció entre l’origen càntabre-euskaldun de Castella respecte de Lleó: “El estado vascocastellano aparece en la Edad Media española con caracteres no ya diferentes sino antagónicos a los del asturleonés. En lugar del aristocratismo romanovisigótico de las castas dominantes en León, Castilla presenta la igualdad democrática de vascos y cántabros; en lugar de la propiedad señorial de los nobles y la Iglesia, la comunidda de bosques, pastos, minas y aguas; en vez de la legislación imperial, la foral, o simplemente los ¨usos y costumbres¨ populares; al centralismo unitario opone la federación de pequeñas repúblicas o comunidades autónomas trabadas por un jefe común o poder federal a la cabeza; al poder teocrático, el laicismo de un pueblo creyente que mantiene a los clérigos apartados de los puestos de gobierno; a la casta militar las milicias concejiles; a los privilegios señoriales, la igualdad de los ciudadanos ante la ley; a los jueces y funcionarios de nombramiento real, los de elección popular…” (pàgina 26).

Aqueix esperit originari es perd quan “el advenimiento al trono de Castilla del leonés Fernando III marca la leonesización definitiva de la corono castellanoleonesa, pues si el nombre de Castilla va primero en la lista de títulos de la monarquía, el viejo reino de León impone en ésta su concepción imperial” (pàgina 101).

Post Scriptum, 18 de maig del 2020.

Ahir Vicent Partal, clarivident i punyent, publicava una altra de les editorials de Vilaweb encertant l’anàlisi polític del moment: “Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seva ira“, del qual n’extrec aqueix paràgraf: “Cap polític català de les darreres generacions no ha tingut la intuïció i la perspectiva intel·lectual del president Pasqual Maragall. El 26 de febrer de 2001 (2001!) va escriure al diari El País un article absolutament històric, que cal considerar com l’embrió i el començament de tot això que ha vingut després, enlluernador per la seua perspicàcia: ‘Madrid se’n va‘. Article que començava dient que ‘a la perifèria hom té la sensació que Madrid se’n va d’Espanya’. Feu el favor de llegir-lo avui i entendreu molt millor tot això que ha vingut després, com es va desencadenar el procés d’independència, com Espanya ha entrat en descomposició i com aquesta fase de la història d’Espanya ja no té cap final negociat possible.”

Post Scriptum, 4 de maig del 2021.

Avui Madrid és notícia a tots els mitjans hispanocèntrics nostrats -amb eleccions i sense- però pocs analitzen com ho ha aqueix article de Jordi Goula avui a Vilaweb la naturalesa i els efectes devastadors de la megalòpoli madrilenya: “Madrid, quaranta-cinc anys de concentració depredadora. Les desigualtats regionals, en termes de PIB ‘per capita’, a l’estat espanyol han disminuït, però a còpia d’una desertització progressiva de les zones menys dinàmiques.”

Post Scriptum, 12 d’octubre del 2021.

Editorial de Vicent Partal, ahir a Vilaweb: “Santa innocència: si ara tot ja es redueix a Madrid. El crispat nacionalisme espanyol està enfadat per una suposada “descapitalització” de Madrid”, del qual val la pena reproduir aqueixos paràgrafs:

“El rumor, perquè no és més que això, sobre que algunes institucions de l’estat podrien abandonar la capital espanyola per a traslladar-se a uns altres llocs ha desencadenat la histèria d’uns patriotes que, a força de reduir cada volta més el perímetre d’allò que consideren sanament espanyol, un dia es trobaran defensant que Madrid, amb vuit mil quilòmetres quadrats, és tot allò que hi ha per a defensar d’aquell imperi que reclamen amb el pit inflat i que va arribar a tenir-ne vint milions, de quilòmetres quadrats.

La bogeria desencadenada pel rumor és enorme, però també és ben descriptiva de l’estat de crispació permanent en què es mou aquesta gent. Les institucions no es repartiran per la geografia espanyola perquè l’estat espanyol recela de qualsevol cosa que no siga Madrid. No es refien ni de La Rioja. Però sobretot perquè, al final, Espanya solament és una construcció al servei de Madrid, un estat que ha invertit els principis de la lògica.”

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2021.

Encertat article d’Ot Bou, avui a Vilaweb: “Espanya es roba”.

Post Scriptum, 30 de desembre del 2021.

El Mundo, ahir, anunciava: “Así crecerá la ciudad de Madrid: 10 nuevos barrios proyectados, dos en estudio y más de 156.000 viviendas en camino. Cerrando históricas heridas, uniendo barrios e integrando el entorno urbano con la naturaleza se presenta la capital del futuro.”

Post Scriptum, 9 de febrer del 2022.

Xavier Diez va publicar el proppassat 4 d’aqueix mes un punyent article al Món: “La fràgil identitat espanyola“, on assenyala que “l’Espanya buidada és la conseqüència d’un Madrid gran que, a partir de les polítiques estatals, ha esdevingut un forat negre”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!