Avui s’ha conegut la decisió del president del Govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero d’endarrerir la publicació de les balances fiscals entre Comunitats Autònomes i l’Estat fins al 15 de juliol.
A més de ser un incompliment més del president espanyol, ja que s’havia compromés a fer-es públiques abans del 8 de juny passat, aquest retard comporta que només restaran tres setmanes fins al 9 d’agost, data en la qual s’hauria d’aprovar el sistema de finançament de la Generalitat. Segurament també s’haurà de retardar fins a la tardor.
Mentrestant, continuem sense saber quina és la proposta del conseller Castells i del Govern de la Generalitat. Tampoc, malauradament, sabem quina és la posició d’ERC. Des de la candidatura d’Esquerra Independentista hem defensat durant la campanya interna, prèvia a les eleccions a president i secretari general del partit, que la nova direcció que surti del congrés del dissabte vinent ha de tenir com a prioritat presentar-ne una de pròpia. I com a punt de partida defensem la reducció del dèficit fiscal de Catalunya en un terç, equivalent a 7.400 milions d’euros, tal i com figurava en el programa electoral per a les eleccions espanyoles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Farem la mateixa fi que els nostres equivalents americans:
que si un tractat,
que si un estatut,
que si una balança fiscal,
tot reculant
fins a la liquidació final.
La vinculació entre el finançament autonòmic i la limitació del dèficit fiscal és força limitada.
Ja ho era quan en Castells i l’Huguet van signar a quatre mans i sense cap argument sòlid un article a l’Avui sobre la fi del dèficit fiscal. L’exigència de CiU de millorar el plantejament inicial del Tripartit tampoc no ho resolia: era això, una simple millora. Després, però, van venir les retallades, inclosa la gratuïta d’en Mas i la principal d’en Montilla.
En tots aquests alts i baixos, hi ha una cosa que ha romàs invarible: en cap moment el dèficit fiscal i el finançament autonòmic s’han vinculat directament. Fer-ho hauria equivalgut a establir un sistema de concert econòmic – o equivalent – i això no s’ha pretès mai seriosament.
El concepte de ‘Fons de Suficiència’ ja existia el primer dia que es va encetar la discussió del nou Estatut. Tanmateix, ningús no s’hi havia referir¡t, i ara sembla que tots plegats ens sorprenguem d’haver-lo descobert.
L’única cosa innegable de l’Estatut són els percentatges de participació en determinants impostos. Tota la resta queda immersa en una nebulosa d’afirmacions que en el fons no volen dir res. Per a l’Estat, doncs, la fórmula a aplicar és facilíssima: com que no hi ha cap disposició legal que li ho impedeixi, tot el que doni de més amb una mà ho podrà disminuir amb l’altra. En realitat ja ho ha començat a fer: els famosos 400€ d’IRPF retornats enguany no són sinó una minoració unilateral d’un dels impostos en què la participació de la Generalitat està perfectament delimitada.
Un cop més, caldrà negociar i mirar de posar peix al cove, tot i que la fórmula cada cop és més exhaurida.