Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
Artur Mas, la CUP i Solidaritat
En aqueixa conjuntura comvulsa i canviant que es preveu d’avui i fins a la convocatòria automàtica de noves eleccions al Parlament de Catalunya, si no hi ha a darrera hora un capgirament espectacular, caldria tenir en compte aqueixes consideracions.
Artur Mas no pot cedir a darrera hora a les pretensions de la CUP i concedir la presidència de la Generalitat a Oriol Junqueras, com estan plantejant força dirigents d’ERC, perquè és un compromís electoral de Junts pel Sí al qual va accedir CDC cedint a les pressions d’Esquerra per tal que no encapçalés la candidatura a canvi de fer llista unitària.
L’entesa entre CDC i ERC va perillar setmanes abans del 9-N per la reacció desaforada d’Esquerra al plantejament de recanvi a la consulta inicialment prevista i suspesa pel Tribunal Constitucional formulat per Artur Mas, al qual dirigents republicans privadament van arribar a acusar de traïció. Només l’actitud serena i coherent de la CUP en aquell moment (il·lustrada per l’abraçada espontània entre David Fernández i Artur Mas) va permetre superar la crisi.
Aquell miratge efímer d’un “compromís històric” a la italiana en versió nostrada entre el partit liberal i l’anticapitalista per tal de prioritzar la independència no ha estat respectat després del 27-S per la CUP quan va concloure que el resultat no era suficient per fer una DUI atès que no s’havia arribat al 50 % dels vots, donant implícitament per descomptat que els seus diputats sumaven amb els de Junts pel Sí per obtenir majoria al Parlament.
La dimissió d’Antonio Baños il·lustra l’inici del declivi de la CUP per haver prioritzat el seu dogmatisme anticapitalista a la configuració d’una majoria interclassista i ideològicament plural sobre la qual fonamentar un estat català amb el comú denominador del seu caràcter democràtic, com s’escau a la tradició jurídica i política del nostre país.
Aqueixa era, i és encara avui més que mai, la diferència entre la CUP i Solidaritat. SI és avui extraparlamentària per errors propis i factors externs, i no pot tornar-se a presentar com a opció electoral en solitari, però a la vista de les perspectives de recomposició ideològica i estratègica al conjunt de l’independentisme si que pot contribuir a una candidatura unitària cara a les probables noves eleccions del 6 de març.
Ahir mateix al vespre, després de fer-se públic el posicionament de la CUP rebutjant l’acord amb Junts pel Sí per formar govern, SI va entre un breu comunicat valorant la situació creada que dóna una perspectiva de sortida a l’atzucac:
“Solidaritat Catalana per la Independència alerta del risc d’estroncament del procés polític i popular que ens havia de dur a la Independència. Aquest procés, que va ser avalat per les urnes en la victòria del 27S, no ha de ser víctima d’estratègies partidistes que no avantposen com a primer objectiu la independència.
Malauradament, el desacord entre la CUP i JxSí per formar govern, obre escenaris incerts amb la caiguda probable en una espiral de crítiques i retrets que poden afeblir la unitat i les sinergies assolides aquests darrers anys. Caldrà doncs una reflexió serena, una anàlisi de la situació i un canvi d’estratègia que en primer lloc atorgui a la consecució de la independència, la prioritat absoluta en els fulls de ruta dels partits sobiranistes. I en segon lloc, mantingui els ponts creats dins la societat catalana per a seguir tenint un ampli suport popular i transversal. Si finalment es repeteixen eleccions al març, és doncs fonamental bastir una nova candidatura unitària amb un inequívoc punt principal del programa: la DUI, única via per assolir la Independència. Solidaritat esmerçarà els seus esforços i recursos per fer-ho possible.”
Post Scriptum, 5 de gener del 2016.
Entrellucant a través del llenguatge retorçat característic dels dirigents actuals d’Esquerra, la roda de premsa d’Oriol Junqueras d’ahir instrumentalitzant al seu favor l’odi a Mas de la CUP i Podemos per presentar-se com una opció equidistant cara a les properes eleccions del 6 de març suposa l’anunci que no està disposat a repetir la fórmula Junts pel Sí.
Post Scriptum, 8 de gener del 2016.
Encertat article de Joan B. Culla publicat avui mateix al diari espanyol El País titulat “Cupologia” que toca una qüestió tabú, la gestació de les noves formes de totalitarisme a les universitats catalanes amb la connivència de les elits acadèmiques progressistes que les governen i que dóna com a resultat que s’adoptin acords al dictat del sectarisme ideològic com el boicot a Israel.
Post Scriptum, 11 de gener del 2016.
A darrera hora s’ha arribat a un acord entre Junts pel Sí i la CUP que comporta un pas al costat d’Artur Mas que, en lloc d’enviar-lo “a la paperera de història” com diuen els cupaires amb el sectarisme presumptuós que els caracteritza, el revesteix d’una autoritat moral suplementària cara al futur. La crònica d’ahir de Ramon Cotarelo em sembla una excel·lent síntesi de tot plegat: “La Brunete mediatica, Mas, la CUP y España”.
Post Scriptum, 13 de gener del 2016.
Enllaço l’article de Blanca Serra, publicat ahir a Llibertat.cat, titulat “L’independentisme que ara ens cal” on fa una lúcida crítica dels errors comesos per la CUP després del 27-S que contrasta amb el persistent sectarisme pretensiós dels qui, com Anna Gabriel o Benet Salellas, es vanten d’haver enviat Mas “a la paperera de la història”.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2017.
Aqueix vespre he assistit al miting de la CUP a Tarragona. Entre els nombrosos assistents he trobat força amics de la meva edat (és a dir, rondant la seixantena) amb una convicció ferma i continguda, alguns d’ells han estat de Solidaritat i algun ho és del PDECat. He escoltat atentament els parlaments: Mireia Vehí, sectària i immadura políticament, fustigant injustament encara a Artur Mas sense adonar-se del paper clau que té en l’evolució del nacionalisme post-pujolista i sense parar compte que ara és un repressaliat polític. En canvi, a David Fernàndez l’he trobat madur i a l’alçada del moment històric, amb un discurs florit i contundent, intueixo que ha estat un home clau en la reconducció estratègica de la CUP cap a la unitat d’acció que hores d’ara existeix amb Junts pel Sí. Critico sovint alguns plantejaments de la CUP (antisionisme, banalització del jihadisme) però avui els trobo honestament un component imprescindibles per formar la majoria social independentista que tan decisivament han contribuït a forjar.
Post Scriptum, 4 de gener del 2021.
Agustí Colomines va fer el proppassat 28 de desembre al Nacional.cat una valoració crítica de la trajectòria d’Artur Mas durant la passada dècada que li fa justícia: “La solitud d’Artur Mas”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es el moment que tothom veu ben clar que es necessita a SOLIDARITAT CATALANA. Unic partit inequivocament compromes amb la INDEPENDENCIA DE CATALUNYA per el unic cami possible que es la DUI