Amb l’Hèctor hem coincidit avui a Seoul, capital de la República de Corea. No podem ésser, doncs, a la manifestació de Barcelona així que hem decidit redactar aquest apunt conjuntament.
Serem de tot cor a la manifestació per bé que no hi puguem ser físicament ja que la sentència del Tribunal Constitucional, i la convocatòria de l’expressió popular de rebuig, ens ha enxampat fora del país. Malgrat la nostra absència compartim unes consideracions que voldríem exposar públicament.
Com a juristes, tot i que no hem pogut analitzar detingudament el contingut de la sentència coneguda avui en la seva integritat, entenem que han estat declarats inconstitucionals aspectes bàsics de l´Estatut actual i del consens que es va establir entre les forces polítiques representatives de Catalunya i les de l’Estat en el moment d’iniciar-se la vigent etapa constitucional.
Com a militants independentistes creiem la sentència facilita l’assoliment, a curt termini, d’una majoria social i electoral favorable a l’Estat català. Ara bé, si es vol avançar en aquesta direcció, és imprescindible que les forces polítiques que es reclamen favorables al dret de decidir prioritzin aquest objectiu a través d’una acció viable en el marc d’un conflicte amb l’ordre estatal. Això significa exercir una direcció política clara en favor del dret a l’autodeterminació sense entrebancar-se en reivindicacions graduals que ja hem vist amb la sentència que eren inassolibles.
A partir d’ara, doncs, no té sentit insistir en reclamar el concert econòmic, la gestió de l’aeroport del Prat, un percentatge del rendiment dels tributs o qualsevol competència que Espanya no cedirà mai. La decisió del Tribunal Constitucional espanyol ja ha confirmat que la independència és tan inconstitucional com qualsevol d’aquestes reivindicacions.
En els propers mesos podem anar fent referèndums simbòlics o provar de trobar escletxes per d’altres expressions de la voluntat popular, però si els futurs electes no actuen des de les institucions amb congruència amb allò que avui manifestaran al carrer continuarem confinats a l’atzucac. Per superar aquest estat de coses demanem a tothom patriotisme, responsabilitat i coratge.
Post Scriptum, 10 de juliol del 2018.
Vuit anys després d’aquella magna manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut del 2006 hom pot considerar que fou l’inici del procés independentista impulsat per les gran mobilitzacions cíviques que hi ha hagut des d’allavòrens i que hores d’ara continuen essent-ne el cor i el símbol d’esperança enmig del conflicte amb el poder estatal.
Post Scriptum, 10 de juliol del 2019.
Aqueix vespre feia mal al cor haver de veure com centenars de manifestants concentrats davant les seus d’ERC i PDECat a Barcelona expressaven legitimament la frustació col·lectiva que cau com una llosa damunt la majoria dels independentistes. La involució provocada des de l’octubre del 2017 ha arribat al punt en que el lema de fa nou anys s’ha de reivindicar paradoxalment davant els partits que haurien d’encapçalar el procés independentista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume,et planto el comentari que acabo de fer a cat-israel.Em sap greu que us l’hagueu perdut,perquè mira que la necessitàvem!!
“Acabo d’arribar de Barcelona.
Quina mani!! A part dels quatre friquis i els quatre crema banderes de sempre,quina reflotada anímica!!
Despres d’aquests dies de tanta “ejpaña la roja”,tanta banderota hispano-quilla als carreres de Barcelona,tant fervor patriotico-futboler,tenia l’ànima a l’alçada del quitrà.Gràcies compatriotes!!
I que ens duri la pujada endorfínica!!”