Jaume Renyer

La crisi de direcció-i de projecte- que afecta Reagrupament independentista continua generant reaccions i comentaris de tota mena. Entre els que he rebut, n’hi ha un -enviat per un veterà patriota l’opinió del qual, fins ara, jo valorava molt- que duu per títol: Altalena.

L’home en qüestió, coneixedor de la meva estimació pel poble jueu, va encapçalar el seu comentari amb el nom del vaixell fletat per l’IRGUN (Organització Militar Nacional a la Terra d’Israel) que fou enfonsat davant el port de Tel Aviv, el 21 de juny del 1948, perquè els seus tripulants es van negar a lliurar al Tsahal el carregament d’armes que duien, com els hi exigia el Primer Ministre David Ben Gurion. En el combat hi van morir setze milicians de l’IRGUN (i tres de les Forces de Defensa d’Israel). Arran d’aquests fets Menajem Beguin, que n’era el cap, va pronunciar un emotiu discurs radiofònic demanant als seus homes que no prenguessin repressalies i s’integressin al Tsahal, com així van fer, dissolent l’organització creada al 1931 per lluitar contra el domini britànic. Sortosament, ni Catalunya és en guerra per la seva independència, ni Carretero s’assembla -en res- a Ben Gurion, ni a cap dels quatre membres de la Junta Directiva purgats se’ns pot comparar amb els milicians de l’Altalena.
Per contra, fent aquesta analogia, allò que el meu antic amic volia dir-me era que encara que tingués raó, allò que havia de prevaler era el projecte i, encara que els mètodes del president fossin injustos i els quatre haguéssim estat escollits per l’assemblea nacional, havíem d’acatar la seva exigència de dimissió. Com que no ha estat l’única recomanació que he rebut en aquest sentit, començo la reflexió rebatent aquest argument. Ni la fi justifica qualsevol mitjà, ni el respecte a la persona i a la seva llibertat s’ha de sacrificar imperativament en pro de l’ideal comunitari. Admetre el contrari és obrir les portes a qualsevol projecte totalitari, quan justament allò que li cal a la causa del poble català -sotmès al maltracte i la dominació estatal des de fa segles- són propostes basades en el restabliment de la nostra dignitat com a persones i com  a poble, conforme a la tradició jurídica i constitucional pròpia anterior al 1714.
Han passat quinze dies des de la sobtada crisi de direcció de Reagrupament Independentista i encara és hora que els qui la van provocar n’aclareixin argumentadament els motius. Si hi va haver un complot, com és que no s’expedienta als tres implicats que encara continuen essent membres de l’associació ?. Com poden la majoria d’associats, aclucar els ulls davant uns fets injustificables en una formació democràtica, donant per bona la fatxenderia de l’extirpació del “gra al cul”, sense cap argumentació política llevat de que “els quatre” volien cadira ?. Com és possible que hom validi la dimissió-trampa de Carretero i els seus gregaris, i la campanya de pressió al més pur estil de les “brigadas bolivarianas” per restituir-lo com a president al marge de tot  procediment estatutari ?.
La situació viscuda té elements en comú amb la que fa tres anys vam viure els militants d’Esquerra del Camp de Tarragona quan vaig voler optar a encapçalar la candidatura republicana a les eleccions espanyoles. Feia mesos que havia exterioritzat la meva discrepància amb la línia pro-autonomista promoguda des de la direcció del Partit que volia dir sí al referèndum de l’Estatut. El reglament aprovat per triar candidats no preveia la celebració de primàries en aquesta federació, només congressos comarcals i posteriorment l’executiva ja ordenaria la llista.
Vaig guanyar el congrés comarcal del Tarragonès a la candidata “oficial” -Rosa Rossell- i vaig demanar un congrés extraordinari per escollir els candidats. 282 militants sobre un total de nou-cents van subscriure la petició, però la direcció la va ignorar, i orquestrada per Ernest Benach, es va engegar una campanya en contra meva al·legant que actuava per motius personals publicant un manifest titulat “Ja n’hi ha prou”, on -sense esmentar-me- hom demanava una “acció contundent que acabi amb totes aquelles iniciatives al marge del procediment reglamentari”. Mai ningú no va veure les signatures, però a la premsa va aparèixer el titular :”Set-cents militants d’ERC critiquen Renyer per haver forçat un congrés extraordinari“.
Els paral·lelismes amb la crisi de direcció de Reagrupament Independentista són notables: la meva demanda de primàries és la mateixa, les acusacions que actuava per motius personals (quins ?) també. La diferencia és que els capitostos del “clan de l’avellana” van tenir la “deferència” de convidar-me a un bon restaurant i oferir-me contrapartides si ho deixava estar. Carretero i la seva colla ni tan sols m’han dirigit personalment la paraula en aquestes setmanes.
Més enllà de les circumstàncies personals, en ambdós casos, hi ha  descompassadament entre algunes actituds polítiques de l’independentisme organitzat (cabdillisme, sectarisme, culte a la mediocritat) i el missatge que es projecta a la ciutadania, farcit de referents (regeneració, llibertat) que hom no és capaç de concretar en propostes efectives per respondre a les expectatives creixents del poble envers la causa independentista. Molts dirigents independentistes reprodueixen les comportaments dels partits garants de l’ordre establert (espanyol i autonòmic), els han interioritzat, malgrat que teòricament els neguin. La ràpida davaluació d’Esquerra des del 2006 ençà, les baralles de galls entre els organitzadors amb posterioritat a les consultes del 13-D, i el cop de mà de Carretero a Reagrupament, en són només algunes mostres. 
La feblesa, reiteradament evidenciada, dels diferents projectes independentistes des de la transició ençà accentua la necessitat d’obtenir resultats tangibles a curt termini que treguin el moviment de l’atzucac on està encallat magrat la creixement acceptació sociològica de l’opció independentista. Aquest lògica del “tant se val” és contradictòria amb l’autoexigència ètica i política que Reagrupament s’havia imposat en assumir com a principis fonamentals els d’independència i regeneració democràtica.  Evidentment, Reagrupament Independentista continuarà existint, -com Esquerra- però amb un projecte que no serà l’inicialment previst fa només quatre mesos. 
El subsistema català de partits vigent des de fa trenta anys presenta símptomes de crisi (Ernest Maragall dixit), però pot passar com a Itàlia després de la caiguda del pentapartit, que les forces que el substitueixin siguin el cabdillisme populista estil Berlusconi o Bossi, no pas partits o coalicions amb voluntat efectiva de construcció d’un estat propi hereus dels corrents republicans, liberals, socialcristians i dels socialisme humanista que apuntaven a aquest objectiu abans de l’esclat bèl·lic del 1936. Potser les propostes anunciades per Joan Laporta o Montserrat Nebrera seran compatibles amb la sobirania que bona part del país espera, però no així moviments del tipus que encapçala Josep Anglada o els diferents grups tardocomunistes (independentistes o no) que apunten a solucions autoritàries als problemes socials generats per la dependència econòmica i política que pateix el nostre país.
El descrèdit de la classe política gestora de l’autonomia també s’extendrà a les formacions polítiques independentistes si aquestes no apareixen als ulls de la ciutadania, amb fets i no amb paraules, com la personificació d’un projecte de país millor, en el terreny social i econòmic, però també en el dels valors que han d’impregnar un canvi històric d’aquesta envergadura, que no serà possible sense la confiança i la participació de la majoria del poble català. Per això, calen polítics com Alex Salmond, o Gerry Adams, no pas com Umberto Bossi o, encara menys, Hugo Chavez. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!