Psicoanàlisi i política catalana

Xavier Rubert de Ventós és dels pocs intel·lectuals catalans que en els seus treballs interrelacionen ambdues perspectives, la política i la psicoanalítica a l’hora d’interpretar la realitat social i nacional. Dissortadament, els comportaments personals i col·lectius dels catalans no són habitualment analitzats tenint en compte les conductes inconscients heretades de la imposició violenta de l’ordre estatal espanyol, especialment les derivades del franquisme. Significativament la mateixa evolució política de Rubert de Ventós des del federalisme a l’independentisme és probable que sigui deguda a l’apronfudiment de l’autor en les causes últimes de la dominació política que s’imposen als catalans.

 

Antoni Rovira i Virgili creia que els pobles tenen ànima i que en ella queden reflectides les circumstàncies traumàtiques que els toca viure al llarg dels temps. La mentalitat i el comportament polític dels catalans d’avui són el resultat del llarg període de dominació que, sota diferents formes, hem viscut i vivim com  a poble.

Hores d’ara vivim immersos en estats d’ànim col.lectiu (desencís polític, inhibició electoral) i assistim a actituds personals (la mort voluntària de Xirinacs, per exemple), que precisen d’una perspectiva psicoanalítica per ser valorats en la seva justa mesura. També podríem copsar amb més claredat el comportament aparent i el real dels representants institucionals.

Als argentins el fet de comptar amb un alt percentatge de psicoanalistes no els ha estalviat  un dels drames col·lectius més cruels de l’època contemporània. A França, la psicoanàlisi forma part de la cultura política de la mateixa manera que entre nosaltres s’ha normalitzat el fet de declarar-se homosexual.

Als Països Catalans tenim fenòmens com l’anticatalanisme al País Valencià o l’espanyolisme de les elits barcelonines que precisen d’un enfocament psicoanalític per a ser entesos i poder trobar el camí de la seva neutralització. Les obres completes de Carles Muñoz Espinalt (El Llamp, 1987) són un element de consulta que ja hauria d’estar superat i encara som a l’espera de treballs científics que ens aportin una visió actualitzada sobre els traumes col·lectius dels catalans i les seves vies de superació, (que només poden ser polítiques).

Post Scriptum, 9 d’octubre del 2017.

Una hipòtesi sobre la conducta absentista o hostil a la causa nacional catalana de molts referents culturals del progressisme nostrat seria la d’interpretar que la generació que oscil·la entre la setantena i la vuitantena (Serrat, Raimon, entre d’altres) senten que no són referents actius de l’actual moviment independentista i reaccionen inhibint-se’n o menyspreant-lo. És un comportament elitista (Raimon va retreure a Puigdemont i Junqueras que no assistissin als seus concerts de comiat) desconnectat del sentiment col·lectiu que reacciona infravalorant-lo.

En d’altres casos, com Rosa Regàs (“A mi m’és igual que la gent voti o no, perquè no em creuré el resultat”, Catalunya Ràdio, 23 de setembre del 2017), la reacció és el rebuig a la catalanitat (“cada cop em sento menys catalana”) com a forma d’afirmació de l’espanyolitat franquista de la seva família encoberta durant dècades per un cosmopolitisme progressista abstracte i banal que no resisteix el contrast amb la conflictiva realitat catalana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *