Els gregaris mediàtics contra els lliurepensadors i l’alliberament nacional

Vicent Partal va publicar el passat 24 a Vilaweb un editorial titulat “Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables“, que comparetixo atès que suggereix diverses reflexions complementàries.

La primera, els intel·lectuals en una societat com la catalana, sotmesa a un règim de dominació política que serveix els interessos de l’ordre espanyol establert pel sistema 1939/1978, tenint més que el comú de la gent la disponibilitat per discernir el sentit profund de les regles que regeixen la vida social i política poden triar: o fer-hi front o formar-ne part. Les conseqüència d’una o altra opció són determinants en termes subjectius i col·lectius, qui opta per la primera tria la llibertat d’expressió i de crítica, (que hauria d’anar acompanyada també de l’autocrítica) i assumeix la responsabilitat de ser un referent d’opinió pels ciutadans que en les seves actuacions hi veuen reflectits els propis anhels.

Mantenir al llarg dels anys aqueixa actitud pot arribar a comportar el reconeixement d’una autoritat moral digna de ser tinguda en compte a l’hora de la controvèrsia pública. Josep Benet, per exemple, es va esmerçar fa mig segle per donar una resposta contundent a les tesis de Jordi Solé Tura sobre la burgesia i el nacionalisme català partint del principi ètic que “cal servir com a intel·lectuals al nostre poble i qualsevol argument confusionari és un atac a la capacitat de reconstrucció nacional” (extret del llibre de Mariona Lladonosa, “Nosaltres els catalans“, PAM, 2019, pàgina 98). Amb el mateix esperit va fer aflorar el sentit profund de l’actuació personal del president Tarradellas a l’exili, i de retruc, la que va tenir després del restabliment de la Generalitat, hores d’ara instrumentalitzada per l’espanyolisme tot contrapoisant-la a l’independentisme.

Al meu parer, Josep Benet i Morell, és un referent intel·lectual amb compromís patriòtic plenament vigent. Malgrat els seus esforços no va aturar les conductes ni de Solé Tura, ni de Tarradellas però sortosament tenim a l’abast l’arsenal argumental aportat pels qui -com ell- les van refutar de manera solvent per poder superar els danys que van provocar a la causa nacional catalana. Aqueixa és la funció dels intel·lectuals amb consciència nacional, com reivindicava fa un anys Hèctor López Bofill. Però, dissortadament, pocs intel·lectuals catalans tenen avui aqueix capteniment i com deia Partal, els manca d’influència real sobre els partits per ajudar a superar els atzucacs del procés d’alliberament nacional.

La segona, el subsistema mediàtic català és hispanocèntric i ideològicament amarat d’un progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat en pro d’un aparent cosmopolitisme postnacional que promociona els opinadors gregaris més que els lliurepensadors amb consciència nacional. La involució de TV3 cap al reducte autonòmic prescindint de la voluntat d’esdevenir una televisió nacional catalana és perceptible pel menysteniment de la llengua i la castellanització forçada dels seus continguts. Vicent Partal, en un editorial del proppassat 10 d’abril definia encertadament la figura dels “periodistes soldats” per assenyalar el fenomen que corromp del debat públic a Catalunya.

Dissortadament, aqueix panorama sucursalitzat i mediocre dels mitjans de comunicació nostrats té poques excepcions que afavoreixin el procés deliberatiu i el paper dels intel·lectuals: El Punt/Avui, Vilaweb i els digitals autòctons, mentre que l’Ara ha esdevingut un component més de la premsa addicta al règim espanyol com es va veure al Primer d’Octubre i en la línia editorial actual obertament retro-autonomista. L’afavoriment de la confusió ideològica en termes nacionals va directament contra l’alliberament nacional, com ho prova l’insubstancial controvèrsia propagada per ERC contraposant nacionalisme i independentisme, significativament, a base monòlegs que no admeten el contrast de les seves tesis per tal d’aclarir conceptes mitjançant el debat. No hi ha a casa nostra allò que els jueus en diuen Hasbarà, discerniment sorgit del diàleg obert, honest i constructiu.

Sortosament, van sorgint nous referents intel·lectuals que amb el temps poden esdevenir veus amb autoritat moral escoltats pel poble català, un exemple al meu parer és Najat El Hachmi, que al seu assaig recent “Sempre han parlat per nosaltres” (Edicons 62, 2019) va una defensa valenta del feminisme front a l’islamisme que campa entre nosaltres amb el vist i plau del progressisme banal: “Som davant d’un fenomen molt postmodern. Dir que una cosa no és el que és. L’islam no és masclista, encara que els seus textos siguin un reguitzell de normes per sotmetre’ns” (pàgina 69).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *