Del 21 de desembre del 2017 al 21 de desembre del 2019

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre del 2017 foren convocades pel govern espanyol en aplicació de la intervenció de la Generalitat a l’empara de l’article 155 de la Constitució i foren guanyades pels partits independentistes amb la restitució del govern legítim i el mandat del Primer d’Octubre com a programa. Cap dels dos objectius s’ha assolit, restablint-se només una infraautonomia assetjada multidimensionalment pel poder espanyol judicial, polític i fàctic. La persistència de l’independentisme cívic ha permès l’avenç electoral a totes les conteses hagudes en aqueix bienni i l’acció exterior dels exiliats ha internacionalitzat la causa nacional catalana.

Però la principal mancança és l’absència de direcció política col·legiada i acció estratègica conjunta. Aqueixos dos anys han estat marcats per l’hegemonia relativa d’ERC que, sense voler liderar l’independentisme, l’ha condicionat imposant una línia de desconstrucció del procés menat des del 2010 per substituir-lo per la prioritat de la dialèctica esquerra/dreta en substitució de l’eix Espanya/Catalunya tot cercant una negociació incerta amb el poder espanyol en lloc de la via unilateral.

El 30 de gener del 2018, en un acte unilateral de deslleialtat, el president del Parlament actuant com a gregari d’ERC incomplia el pacte de restablir el president Puigdemont i se sotmetia -fins avui- al dictat del poder judicial espanyol. Junts per Catalunya va cedir a aquell xantatge i a tots els que han vingut després. La manca de cohesió i estratègia del conglomerat PDECat/Junts per Catalunya/Crida Nacional per la República i la inconsistència del projecte anticapitalista de la CUP han permès que ERC, sense voluntat ni capacitat de liderar l’independentisme, aparegui com alternativa només reiterant el propòsit d’un tercer tripartit dins de l’ordre autonòmic.

D’aqueixa actitud deriva que l’enfocament de les eventuals negociacions amb el poder espanyol no s’encarin de govern a govern sinó entre partits. Significativament, l’article de Joan Tardà el proppassat 12 a El Periódico es titulava “La hora de Esquerra“, no pas l’hora de l’independentisme, evidenciant la manca de consciència del que significa un procés d’alliberament nacional, reduït a parer seu a una pugna per l’hegemonia del progressisme abstracte i banal en el marc estatal espanyol. La preponderància relativa d’ERC es tradueix en només en una interlocució privilegiada des del poder espanyol envers a la formació que consideren més procliu a la desactivació del conflicte a canvi d’una vaga promesa de reforma de l’ordre estatal. Sense conflicte no hi ha negociació possible, només claudicació davant la repressió estatal que continua incrementant-se com més feble sigui la causa nacional catalana.

El pacte de govern PSOE+Podemos és una operació d’estat -conjuntural mentre Pedro Sánchez no sigui descavalcat per un pacte PSOE/PP- per sumar el suport d’ERC a canvi de la promesa d’un futur govern ERC+Comuns amb suport extern del PSC a Catalunya. L’interès compartit per tots és liquidar a qualsevol preu l’eix nacional que representen els presidents Puigdemont i Torra susceptible d’articular un moviment polític que superi els límits de Junts per Catalunya. La direcció d’Esquerra està determinada a implicar-s’hi perquè no té altra estratègia i malgrat la consulta a la militància de dilluns només que Pedro Sánchez faci un gest en pro d’una taula de negociació sense cap compromís per part seva, ERC està predisposada a abstenir-se a la segona votació al Congrés per permetre la seva investidura.

Aqueixa involució d’ERC des del “tenim presa” per la independència de fa uns anys als plantejaments tàctics actuals serà consumada al congrés nacional que celebrarà justament el 21 de desembre d’enguany on s’aprovarà la ponència política que abandonarà els plantejaments que consideren vigents i vinculants els resultats del referèndum del Primer d’Octubre de fa dos anys. Si ERC facilita la investidura de Pedro Sánchez forçarà eleccions al Parlament de Catalunya la primavera de l’any vinent que suposaran triar entre la validació del seu pacte amb el PSOE o la persistència de la lluita per la independència, si les forces polítiques i socials que estan disposades a continuar-la són capaces de bastir un projecte viable i creïble.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *